Psicòloga de família amb 30 anys d´experiència, Agnès Brossa va néixer a Terrassa el 19 de juliol de 1967. Actualment compagina el treball que desenvolupa en una escola de la ciutat amb la psicologia jurídica familiar. I, per si no en tingués prou, acaba de publicar el llibre “Em dic Joan i crec que sóc dolent”, una guia orientativa per donar pautes als pares a l´hora d´educar els fills.
A grans trets, de què s´encarrega la psicologia infantil?
A grosso modo es dedica a avaluar el desenvolupament i la conducta del nen, així com la seva evolució i adaptació en tots els àmbits de la vida. És a dir, a veure si aquest nen creix harmònicament, de manera estable i sense dificultats. Qualsevol cosa que pertorbi el seu desenvolupament, que el perjudiqui, és motiu per portar-lo a un expert.
Vostè està especialitzada en psicologia infantil i juvenil forense, però què és això exactament?
Bàsicament és una branca de la psicologia que es basa a fer un informe per al client que s´ha de portar al jutjat. Estic en l´àmbit de família i porto bàsicament separacions i divorcis, però també hi ha altres casos com traumes psicològics o seqüeles d´un accident.
Afirma que un dels objectius del llibre que acaba de publicar, “Em dic Joan i crec que sóc dolent”, és que els pares prenguin consciència que cal anar al psicòleg. Però com saben quan cal fer-ho?
Els pares ja perceben que hi ha un problema i pateixen, perquè veuen que alguna de les coses que fa el seu fill provoca un problema. Aleshores és quan cal buscar ajuda.
És el psicòleg infantil una doble ajuda? És a dir, serveix per als nens i per als pares?
I tant. I a vegades més per als pares que per als nens, sobretot si són molt petits. Als pares, els donem ajuda i pautes per saber com fer front a les mancances. Fan de co-terapeutes en el dia a dia del seu fill. En psicologia parlem molt del terme psicoeducació. En el cas dels pares, es fa servir per poder-los ensenyar què passa als seus fills i poder-los ajudar.
És un estigma portar un fill al psicòleg?
Una mica sí. Cal saber que en l´etapa infantil el cervell està en ple desenvolupament i per tant es pot treballar molt i molt bé. Però quan a un pare li dius que el seu fill té una dificultat no s´ho pren bé. Diuen: “Són nens, això és normal, ja madurarà”. Potser sí, però potser no. I arrossegar les mancances pot tenir moltes conseqüències.
Quin paper juguen els pares en el desenvolupament del nen?
Són molt importants. És cert que cada cervell té una forma única i que cada nen neix amb el cervell condicionat per la genètica, quelcom que té molt pes. Però amb l´entorn també es pot modular. Si tu has viscut en una casa on tot s´arregla amb crits, així serà com tu t´enfrontaràs als problemes.
Per tant els pares han de ser el model a seguir?
Els pares poden modular. I de fet els fills del que aprenen més és del mimetisme, d´imitar les conductes que veuen. Per tant, si en comptes de dir al teu fill que posi l´esquena dreta per menjar, ets tu qui ho fas, veuràs com el nen fa el mateix. De fet si ens hi fixem hi ha molts nens que parlen o gesticulen com els seus pares, i ningú els ha dit que ho facin.
En el llibre parla diverses vegades del reforç positiu, la felicitació i la necessitat de donar recompenses.
Recompenses socials, no materials. Que els felicitis, que tinguin satisfacció personal és l´important, i no que els recompensem materialment. Perquè, si no tenen recompensa personal, al final pensaran “per què haig d´esforçar-me més si fent el mínim ja tinc tot el que vull?”.
Però hi ha pares que, quan es queden sense recursos, opten pel càstig. És una bona solució?
Si es fa d´una manera molt puntual, pot servir. Però no es pot optar pel càstig com un recurs. Primer perquè així no s´ensenya res. I, segon, perquè genera un ressentiment cap al referent, en aquest cas els pares. I això provocarà que al final el càstig no serveixi de res i el més trist és que no s´arreglarà el problema.
Al llibre també diu que “el plor pot ser molt saludable”. Però estan preparats els pares per veure els seus fills plorar?
No. Aquí topem amb un problema: tots tenim l´objectiu de la felicitat. Però no sabem ben bé què és això. I, quan un nen plora, sembla que aquesta felicitat quedi trencada. Però plorar és una reacció emocional necessària i una manera d´aprendre a tolerar la frustració.
Era el seu objectiu fer una mena de guia per a pares?
El que jo volia era que els pares veiessin que no estan sols, que hi ha molts nens que passen pel mateix que els seus fills. Diverses persones s´han reconegut en algun exemple i han trobat pautes que els poden servir d´ajuda.
Sembla que avui dia per ser pare faci falta llegir-se desenes de guies però són realment necessàries?
Fan falta per saber si cal buscar ajuda. De fet, si algun pare busca alguna guia, és perquè ja veu que el seu fill té algun problema i dubta de si ho està fent bé. Si en alguna guia troba algunes pautes que el poden ajudar, perfecte. Però haurà de valorar si cal acudir a un expert.
En acabar el llibre diu que cal provar d´entendre els nens, que només així els podem ajudar. Com s´aconsegueix?
Parlant amb ells. Si els pares fessin l´esforç de parlar amb ells cada setmana per saber els problemes que tenen i com es poden millorar, els entendrien. I és que són persones petites.
Finalment, voldríem saber si hi haurà una segona part…
El pròxim llibre, que el començaré aviat, anirà sobre com viuen els nens els casos de divorci. En aquest sentit, també es trobaran diferents casuístiques.
