Quan tenia 12 anys (ara en té 91), els seus pares, per protegir-la de la severitat de la Guerra Civil, la van enviar a la Unió Soviètica. L’any 1947 va tornar a una Barcelona en ple franquisme, que no tenia res a veure amb la que havia viscut abans. Ha escrit el llibre “Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia”, que li ha servit per treure’s de sobre un silenci que li ha pesat molt temps.
Al títol del llibre fa referència a unes trenes tallades.
Va ser una anècdota que em va passar. Al vaixell que ens duia a la Unió Soviètica, per higiene, a totes les nenes, ens van tallar els cabells. Les vaig conservar sempre però, en una de les èpoques que passava fam, me les vaig vendre.
Quan la van enviar a la Unió Soviètica, què li va passar pel cap?
Molt contenta. Tenia moltes ganes de marxar de les bombes. Per a mi, com a tothom suposo, els bombardejos eren intolerables i m’era igual a on fos, el que volia era marxar. Molts van anar a altres llocs, com Anglaterra, França, Mèxic o Holanda. Els que estaven a països que mantenien relacions amb el govern de Franco, van poder tornar de seguida. Els que estàvem a Mèxic o a la Unió Soviètica, no.
El viatge en vaixell cap al seu nou destí devia ser inimaginable.
Tot el que em va passar a partir d’aquell moment va ser inimaginable, no m’ho podria haver imaginat mai. Tot era nou.
Què la va sorprendre més en arribar a la Unió Soviètica?
Vam arribar de nit i al port hi havia uns focus molt potents i em va sorprendre molt els flocs de neu grossos, que es veien a través dels focus. Era el 5 de desembre i ja nevava fort.
L’idioma una barrera, no?
No, perquè hi anava molta canalla i tots els que ens acompanyaven parlaven castellà. Vam coincidir amb gent que ens acollia que no sabien ni català ni castellà i només parlaven rus. Però paràvem l’orella, per sentir parlar una altra llengua. Coses de la canalla.
La vida allà no tenia res a veure amb la que estava acostumada.
Res a veure. Era una vida d’internat, amb molta disciplina i rigidesa d’horaris. Per a mi tot era nou. Sort que tenia la meva tieta a prop i això per a mi era un privilegi.
Es va poder comunicar amb els seus pares?
Gens, no va ser possible. A Leningrad, on vam fer la quarantena, ens van enregistrar un disc d’aquells de pasta i ens van dir que a través de la Creu Roja el farien arribar als pares. El meu germà em va dir que sí, que els meus pares el van tenir. Però, quan van empresonar el meu pare, els llibres en català i tot el que tenien ho van llençar o amagar, i una de les primeres coses que van fer desaparèixer va ser aquest disc.
I, al cap de poc, una altra guerra.
Després de dos anys sense guerra, en va arribar una altra. La d’allà va ser més grossa i més dura per moltes coses, pel clima o per la gana.
Després d’un temps, va poder marxar de la Unió Soviètica.
Després de passar totes les penalitats, vaig demanar tornar per reprendre els meus estudis. I ens van reclamar, però a la meva tieta no li van donar el visat perquè el meu oncle era comunista i llavors hi havia una cacera de bruixes. Amb els meus cosins vam sortir un any després de la guerra. L’any 1946 vaig marxar de la Unió Soviètica fins a Mèxic i un any després vaig tornar a Barcelona.
El retrobament amb els seus pares devia ser molt emocionant.
Sí. Vaig pensar que hauria perdut el català però, sense adonar-me’n, el vaig parlar amb ells. El meu pare no va poder venir a rebre’m a Vigo, perquè havia estat represaliat i llavors sempre havies de demanar permís per viatjar. Va ser molt emotiu, van venir la meva mare i el meu germà. I, com és natural, amb moltes alegries i molts plors.
Es va trobar un país que no tenia res a veure amb el que recordava.
La integració a la vida familiar i a l’estil de vida que hi havia em va costar molt. Vaig patir molt. Teníem un pacte de no explicar-nos res, per protecció. Jo havia vingut amb papers falsos i no hi podien constar que havia estat a la Unió Soviètica. I així, si ens agafaven, no podíem dir res de l’altre. La por, la imposava el règim i la protecció que ens podíem donar era no explicar les nostres històries.
Va ser professora de rus.
Em vaig assabentar d’una escola d’idiomes de Barcelona que ensenyaven rus. Em va fer il·lusió recuperar la llengua perquè, fins i tot, el rus, l’havia arribat a odiar. I és que, quan vam tornar, ens van dir que no podia constar que havíem estat allà i ho havíem d’oblidar tot. Era por i, a causa d’aquesta por, no duia una vida tranquil·la i pensava que ho descobririen i un dia vindria la policia. Em vaig treure el títol i vaig fer classes i, més endavant, vaig treballar en una agència literària d’autors russos.
Al llibre diu: “Quan has de sobreviure els sentiments i les emocions es dilueixen”.
A vegades et pregunten: “I no pensaves en els pares?”. Sí, però quan passes molta gana i dificultats tan grosses, la supervivència és el primer. I aquelles trenes que dèiem al principi, me les havia trenat la meva mare i me les vaig vendre. Hi havia un sentiment, sí, però va prevaldre la gana. La meva vida ha estat molt de patir, però ara em serveix de teràpia anar a explicar la meva experiència. Els meus pares no van saber mai les meves vivències. I el meu marit no va saber-ho mai a fons.
A la Unió Soviètica, el comunisme es respirava en el dia a dia?
I tant. Adoctrinats ho estaven, i tota la propaganda política era evident i es notava.
Manté algun lligam amb Rússia?
Després hi he anat quatre o cinc vegades però ja no m’hi queda cap amistat. Tots han mort.
