No ens cal ni trucar al timbre. En Gastón Vaio, de 35 anys i propietari de la Casa Planeta, ha obert la porta en sentir-nos. Ens ha costat una mica d’arribar fins a aquesta zona elevada i envoltada de bosc de Valldoreix, a Sant Cugat.
Només d’entrar al jardí, en Limay, el gos de la família, s’ha esvalotat i ha començat a córrer amunt i avall per la gespa. De seguida coneixem també la Marta Marcè, la parella d’en Gastón, de 32 anys, que surt de l’interior de la casa que és el motiu de la nostra visita.
En Gastón va arribar a Catalunya fa nou anys des de l’Argentina. El seu gos, de fet, es diu Limay, perquè aquest és el nom d’un riu de Bariloche, la ciutat d’origen del Gastón, allà, a la Patagònia. “Jo sóc d’un lloc on hi ha moltíssima natura –comenta. A la Marta, també li agrada molt el bosc, així que vam decidir viure fora de la ciutat de Barcelona.”
La Marta és naturòpata. Tant ella com en Gastón segueixen una filosofia de vida ecològica, respectuosa amb el medi ambient. I això va fer que tinguessin molt clar com havia de ser el seu habitatge, en el sentit que es construís amb materials que no perjudiquessin l’ecosistema i que alhora fomentés l’estalvi energètic.
I els van projectar una casa feta a mida, dissenyada en base a les seves necessitats. Noem, l’estudi d’arquitectura al qual van dirigir-se, els va concebre una llar, per tant, personalitzada. Aquest terme, la personalització de l’habitatge, és un dels trets definidors del que coneixem com a una casa de disseny, a banda de la modernitat dels espais i d’un plus de tecnologia que avui resulta ja inevitable.
Vistes a l’univers
“Si fos un animal, quin us agradaria que fos la casa?”, els van preguntar des de l’estudi d’arquitectura. “Un unicorn”, va respondre la Marta. “Un cérvol –va dir en Gastón–, perquè el cérvol és un animal que es mimetitza molt amb la natura.”
Aquesta jove parella volia una llar en què gairebé no existís la separació entre l’ interior i l’exterior, entre la sala d’estar o les habitacions i el jardí. L’arquitecte autor del projecte, l’Aitor Iturralde, diu que “l’estratègia va ser buscar la transparència”. Això va traduir-se en unes grans vidrieres –una altra característica comuna de les cases de disseny– a les dues façanes principals. Una d’elles dóna al jardí i la piscina. L’altra, contraposada a la primera, ofereix unes vistes espectaculars de Montserrat, la Mola, el Montseny i el Tibidabo. També hi podem veure Terrassa, Sabadell, Rubí i Sant Cugat.
L’habitatge té uns 140 metres quadrats, repartits en dos pisos i un altell. La Marta i el Gastón l’han batejat com a Casa Planeta, per l’antic nom del carrer on es troba. Els dos solen caminar-hi descalços, ja que el terra, com la resta de l’edifici, és de fusta.
A la Marta, sempre li han agradat els sostres alts. “Ella em deia que volia un sostre tan alt com el d’una església”, recorda l’Aitor Iturralde. Així que aquest arquitecte va crear una sala d’estar el sostre de la qual no acaba al nivell del primer pis, sinó que puja més amunt, fins a la teulada .
Comunicats
Així, el segon pis es converteix en un balconet sobre la sala d’estar. A dalt del balcó, la Marta i el Gastón hi tenen el despatx, una distribució que afavoreix la comunicació entre ells.
“Els dos ens veiem poc. I quan som a casa de vegades hem d’estudiar o treballar a l’ordinador. Amb aquesta distribució, en Gastón pot estar treballant a dalt del balcó mentre jo sóc a baix, al sofà de la sala d’estar. Així ens estem veient i podem parlar sempre que vulguem”, diu la Marta.
Permetre una bona comunicació és, doncs, un dels avantatges de la Casa Planeta. En general, les construccions de disseny d’avui en dia afavoreixen aquesta comunicació, ja que es presenten amb estances àmplies, tipus loft, on sovint les parets que tradicionalment separaven les diferents cambres, simplement, desapareixen.
Calor natural
Però la principal característica d’aquest immoble, allò que el converteix en avantguardista i respectuós amb el medi ambient, és l’eficiència energètica. Aquest concepte també sembla anar avui molt unit al de “cases de disseny”. “Nosaltres gastem poquíssim en calefacció. Uns 10 euros al mes o així”, detalla la Marta. L’arquitecte, l’Aitor Iturralde, ens explica per què: “Aquesta és el que se’n diu una casa passiva (la que requereix el mínim consum d’energia). Per això està orientada al sud. Així, a l’hivern, li toca més el sol. En canvi, a l’estiu, la mateixa geometria de l’edifici ajuda que el sol no hi entri”. La forma de la teulada té a veure amb aquesta idea d’aprofitar la llum i la calor natural, que es conserva bé a l’interior gràcies a les propietats tèrmiques de la fusta.
A la Casa Planeta, la Marta i el Gastón diuen que hi dormen perfectament. Al seu bon repòs, hi contribueix, segons expliquen, un sistema que funciona a la seva habitació i que, durant la nit, fa que s’apagui el corrent elèctric de tots els cables que passen per les parets de la cambra.
Vidres calefactors
Tot i ser molt moderna, aquesta casa de Valldoreix gairebé no té prestacions domòtiques. N’hi ha força més a la nostra següent visita, una casa de Matadepera on viu una parella de mitjana edat amb els seus dos fills.
La principal característica de l’immoble és que, tot i estar fet de fusta, no ho sembla pas, ja que es troba recobert d’altres materials (la fusta hi queda per dintre), que confereixen un color blanc a la major part de l’exterior. “Gairebé sembla que només el terra sigui de fusta”, afirma el seu propietari.
Era dilluns al matí d’aquesta setmana quan vam anar a visitar la casa. Al carrer, hi feia més aviat fred. Però un cop que vam ser-hi a dins, sense haver-hi en funcionament cap sistema de calefacció, un termòmetre col·locat a prop d’una llar de foc, apagada, marcava una plàcida temperatura de vint-i-tres graus centígrads.
Com pot ser això? “Doncs això passa perquè la casa s’escalfa a través del triple vidre de les finestres”, revela l’inquilí. A la fotografia número 3 podem veure les grans portes de vidre i els finestrals que atorguen calor a l’interior.
Bioclimàtica
L’habitatge respon a l’anomenada arquitectura bioclimàtica, en què, de nou, hi juga un paper crucial tant l’orientació de la casa per aprofitar al màxim les hores de sol, com l’aïllament i el rol calefactor dels vidres. “A més, un intercanviador d’aire renova la qualitat de l’aire interior amb aire net de l’exterior, i tot això sense perdre graus de temperatura”, precisa l’arquitecte Pere Raventós, de l’estudi Ravemoix, que la va dissenyar.
En la regulació de la temperatura interior de l’habitatge també hi intervenen les persianes, que s’obren o es tanquen soles en funció de la llum i la calor que hi faci. El propietari comenta, mig en broma, mig de debò, que el grau d’aïllament de la casa és tan gran que, si fan pizzes al forn, noten que la temperatura interior puja. Amb la família hi porten vivint des del juliol. “És molt confortable”, diu.
L’immoble, de 150 metres quadrats habitables, va rebre el març passat el Guardó Obra Sant Josep 2017, que atorga el Gremi de la Fusta. Pel que fa a la distribució de l’espai, la llar només té una planta (llevat d’un garatge inferior). La cuina, el menjador i la sala d’estar conformen un mateix i molt ampli ambient, que és, però, convertible: unes portes corredores amagades surten com del no res per separar la sala d’estar del que és la cuina i el menjador. I és que a les cases de disseny sempre hi poden haver sorpreses ocultes.
Parets “transparents”
Toca ja dir adéu a aquest edifici particular de Matadepera per anar ara a Vacarisses. Allà ens espera l’Antonio Yoldi, de 54 anys, que viu amb la seva parella, l’Àngela, i els seus dos fills, la Paula i en Ferran, en una casa que té forma de cub.
“Des de fora sembla un hexaedre”, descriu l’Antonio. “És una casa singular –segueix–, que fa uns dotze metres de llarg a les dues façanes principals per vuit metres d’ample.” Les dues façanes a què al·ludeix l’Antonio són, al pis de baix, fetes totes de vidre.
“Quan construíem la casa, la seva forma exterior era tan diferent, que ens preguntaven si allò seria un museu”, recorda mig rient. La casa està dividida en dues plantes. A la de baix, d’uns noranta metres quadrats, hi tenen la cuina, la sala d’estar i el menjador. Tot queda en un únic espai. La part de dalt, de la mateixa mida, és on hi ha els dormitoris.
Llavors, en el dia a dia, quins són els avantatges i els inconvenients de viure en aquesta original llar? “El principal aspecte desfavorable és que, en ser un habitatge on les façanes són de vidre, et converteixes en un aparador per a la gent que passa pel carrer!”, fa broma. “Ho podíem haver resolt posant-hi cortines, però haguéssim perdut
lluminositat”.
La claror, la llum, és precisament un dels beneficis de viure en un hexaedre “envidriat”. “Al principi ens va costar adaptar-nos-hi, i jo no diria que és una casa còmoda, sobretot si tens nens, però de mica en mica te la vas fent més teva.” L’Antonio també precisa que el manteniment de l’immoble té un cost similar al de qualsevol altra casa, però que, això sí, s’han d’esforçar a tenir les vidrieres sempre ben netes. I això, amb nens, no sempre és fàcil.
Són, totes elles, cases distintes i originals; reservades, però, només a qui se les pot permetre.
