L’Amaia Comas (Terrassa, 1974) és una de les dones de Minyons de Terrassa que fa més anys que és a la colla. Hi va entrar fa més de tres dècades, poc després del naixement de Minyons. L’Amaia ha crescut dins del grup, alhora que ha estat part i testimoni de l’evolució de l’entitat i dels imponents castells assolits.
Què tal es presenta la Diada de la Colla d’aquest diumenge?
Per als Minyons, aquest és el millor cap de setmana de l’any. Sempre l’encarem amb il·lusió. Segons el que hem assajat, amb molta probabilitat afrontarem dos castells de gamma molt alta, el tres de deu i la torre de vuit neta. Ha estat una temporada difícil i, si els aconseguíssim, acabaria millor.
Com va entrar al món casteller?
De petita, un dia, no recordo ben bé quan, sé que vaig veure castells i que em va agradar. Ho vaig comentar a casa, però els meus pares no em van fer massa cas. Llavors jo anava a l’esplai de Ca n’Aurell i allà la majoria dels monitors eren de Minyons. Un d’ells, en Màrius Boada, que després va ser cap de colla, va voler que jo hi entrés. Va parlar amb els meus pares i li van fer més cas que a mi. (Riu.)
Quina edat tenia?
Doncs uns 8 o 9 anys. Devia ser la temporada 1984-85.
I el primer assaig, el recorda?
I tant! Va ser al patí de l’Ajuntament, que era on assajàvem en aquell temps. A l’esplai, en Màrius ja m’havia ensenyat una mica a pujar, així que de seguida vaig anar cap amunt!
D’enxaneta?
No, de dosos. En aquell moment, a la colla érem poca canalla. No passava com ara. Així que, com a infant, tenies més possibilitats.
Què en destacaria, d’aquells primers anys de l’entitat?
Quan hi vaig entrar, era un grup molt jove, ja que la mitjana d’edat devia ser d’entre 20 i 30 anys, i molt més petit que avui en dia. Allò era una aventura. Minyons era una colla molt nova, i estava assolint el nivell de les colles bones, de les mítiques, de les de Tarragona. Jo ho vivia com a canalla. I tot i no saber que arribaríem tan lluny, existia l’ambició de sentir que podíem fer coses grans.
Quan hi va entrar, ja hi havia tants nens com nenes?
Sí. De fet, els Minyons tenim la fama, ben donada, de ser bastant pioners en la introducció de la dona al món dels castells. I és que mai ens vam qüestionar aquesta qüestió. Senzillament es va muntar una colla amb la idea que com més gent fóssim, millor. I gent era gent. No homes o dones. Ni tipologia d’homes o de dones.
Sense prejudicis.
Exacte. Hem de tenir en compte que a les altres colles no hi havia dones que fessin castells. Potser hi havia alguna colla que hi havia introduït nenes, però nosaltres vam posar nenes, noies i dones a tots els nivells del castell.
Això, dit l’any 2017, sembla molt i molt llunyà.
Doncs no ho és tant. Fins fa relativament pocs anys, algunes colles no creien que, als castells, les dones poguessin fer com els homes. La castellera era la muller del casteller i res més.
Sort que els temps canvien…
És que, a més, i parlant en general, les nenes mostren més destresa i força que els nens. I maduren abans que ells. Per això ara, als pisos de dalt, hi abunden les noies.
El paper de la dona al fet casteller ha evolucionat. I la relació de Minyons amb la ciutat, amb Terrassa? Ha canviat, també?
Clar… Abans els castells eren un món desconegut. A les primeres actuacions que jo recordo, no hi havia gairebé espectadors! I quan deia que feia castells, molts cops havia d’explicar què era! Ara, quan fem una diada, està tot pleníssim de gent. Pujant a dalt del tres de deu, per exemple, quan el públic t’aplaudeix, es produeix com una ona de sonoritat que, ostres, és capaç de tirar-te si no la controles. Perquè té volum. La pots palpar…
Amb quin moment es queda dels que ha viscut amb Minyons?
(Pensa.) Amb la Diada de la Colla de l’any 1987, al Raval de Montserrat, quan vam fer el 2 de 8 i el 5 de 8. ‘La catedral’, en deien. Per a mi va ser el dia més emocionant de la història. Eren els primers folres. Érem com uns nens trapelles que creiem que podíem aconseguir una fita que potser encara no ens pertocava. Era com dir: ‘Nosaltres no podrem, perquè no som tan bons com els bons’. Però ho vam aconseguir… i va ser bestial.
I després vam venir els castells de 9, els 10 pisos…
Sí… La colla tenia un punt entremaliat, divertit, agosarat, però assenyat alhora. De fet, moltes teories diuen que Minyons ha jugat un paper molt actiu en la gran evolució que aquests últims anys ha experimentat el món casteller.
En quin sentit?
En el que Minyons va aportar aire fresc, un atreviment assenyat, que va propiciar que altres colles diguessin: ‘Ei, si aquests xitxarel·los han pogut fer aquests castells, nosaltres també en som capaços’.
I ara quina posició ocupa?
Sóc una quinta als castells de nou i una sisena, als de deu. Sempre he format part del tronc.
I això últim, què implica?
Viure el castell molt plenament, des del fons de les teves emocions. Però alhora implica una responsabilitat molt gran, tenint en compte que sóc mare de cinc fills.
I no ha parat mai de fer castells?
Mai. Excepte un parell d’anys o tres que vaig estar lesionada.
Castells fins que el cos aguanti?
Quan de petit t’entra ‘el malva’ amb una intensitat tan gran com em va entrar a mi, ja no el pots perdre mai mes.
