El primer nadó proveta complirà 40 anys el pròxim mes de juliol, cosa que significa que va ser a l´octubre de 1977 quan es va produir amb èxit el primer tractament de fecundació in vitro en humans.
Van ser els doctors britànics Patrick Steptoe i Robert Edwards (aquest últim va rebre el 2010 el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina) els que van realitzar amb èxit la primera fecundació in vitro l´any 1977. El 25 de juliol de l´any següent naixia Louise Brown, la primera nadó proveta del món. Sis anys després, el 12 de juliol de 1984, va néixer a Barcelona Victòria Anna Perea, la primera bebè proveta nascuda per fecundació in vitro a Espanya.
El seu naixement va significar una autèntica revolució. “Poca gent creia que la fecundació pogués produir-se amb èxit fora de l´organisme de la dona. Hi havia precedents en animals, on la fecundació in vitro ja funcionava. No obstant això, el primer pas en humans feia tremolar. L´ovella Dolly, resultat de la clonació, va viure feliçment i descansa en pau. Tot i això, cap clínica seriosa del món ha anunciat el naixement de nens humans clonats. Aquests mateixos dubtes teníem amb la fecundació in vitro fa 40 anys”, comenta a l´agència EFE Jan Tesarik, director de la Clínica Mar&Gen de Granada.
Els primers èxits de la fecundació in vitro obrien una nova finestra d´esperança als pares que desitjaven tenir un fill però no ho podien aconseguir de forma natural. De fet, com expliquen des de la Sociedad Española de Fertilidad, el naixement dels primers nadons per fecundació in vitro va suposar una veritable eclosió de la utilització de les tècniques de reproducció assistida com a part del tractament per a nombroses parelles amb problemes de fertilitat.
Tractar l´esterilitat
L´aparició de la fecundació in vitro va revolucionar l´enfocament del tractament de l´esterilitat, i va propiciar el desenvolupament de diverses tècniques derivades i complementàries, que han millorat l´eficàcia de la fecundació in vitro convencional i que alhora han permès ampliar extraordinàriament el coneixement sobre les causes de l´esterilitat humana.
Moltes parelles (heterosexuals o homosexuals) i dones solteres que decideixen sotmetre´s a un tractament de fecundació in vitro ho porten en secret ja sigui per vergonya, per evitar preguntes o per no afegir pressió al procés. A més, algunes tampoc ho expliquen un cop ja han tingut el fill.
Sigui com sigui, la fecundació in vitro és la segona tècnica de reproducció assistida més utilitzada, després de la inseminació artificial. Consisteix a posar en contacte els gàmetes masculins (espermatozoides) i els femenins (oòcits) per aconseguir la fecundació i el desenvolupament embrionari inicial fora de l´organisme de la dona. Els espermatozoides es posen en contacte amb els oòcits en condicions idònies per facilitar que la fecundació passi espontàniament. La base de la fecundació in vitro consisteix, doncs, en l´extracció d´òvuls de la dona, la seva fecundació al laboratori i la transferència dels embrions resultants a l´úter.
Des del naixement de Louise Brown s´estima que més de set milions de persones han vingut al món gràcies a la fecundació in vitro. En aquest sentit, arreu del món es realitzen al voltant d´un milió i mig de tractaments de reproducció assistida a l´any, el que segons la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia es tradueix en uns 350.000 bebès concebuts a l´any mitjançant la fecundació in vitro, un 0,3 per cent dels 130 milions de nadons que neixen al món.
En aquests últims anys s´han produït grans avenços en aquest terreny. Les tècniques de reproducció assistida han experimentat una notable evolució. El primer èxit de la fecundació in vitro va iniciar una via cap a metes inimaginables en el moment, que actualment sobrepassen el camp del tractament de la infertilitat. Avui dia, la fecundació in vitro comença a ser utilitzada fins i tot en parelles perfectament fèrtils per controlar la transmissió de malalties que podrien posar en risc el benestar i la vida del futur bebè, en cas de ser concebut de forma natural. “Moltes malalties genètiques es poden beneficiar d´un diagnòstic genètic preimplantacional( DGP) durant la realització d´una FIV. Els embrions obtinguts es deixen evolucionar al laboratori fins al 5è dia postfecundació. Aleshores es realitza la biòpsia de l´embrió (blastocist) extraient-ne una o dues cèl·lules. Es congelen tots els embrions i, un cop realitzat l´estudi genètic, només es transfereixen a la pacient els embrions genèticament normals, descartant la resta”, comenta Baldomero Arnau, ginecòleg especialista en reproducció assistida.
La llei sobre tècniques de reproducció humana assistida limita a tres el nombre màxim d´embrions que es poden transferir en cada cicle. Del percentatge de nens nascuts després d´un cicle de fecundació in vitro, entre un 20 i un 22% correspon a embarassos de dos fetus, poques vegades de tres.
Embarassos múltiples
“Aquesta probabilitat depèn bàsicament del nombre d´embrions transferits i de la qualitat de cada un d´ells. Si sabéssim amb seguretat quins embrions disponibles són genèticament normals, seria suficient transferir-ne un de sol per assegurar la probabilitat òptima de tenir un nen. Això, per desgràcia, no és possible sense emprar una anàlisi del genoma complet de cada embrió”, explica el doctor Tesarik. “Sense saber quins embrions són normals i quins no, diversos embrions (habitualment 2 o 3) són transferits per optimitzar el resultat, però amb un risc consegüent d´embarassos múltiples. L´any 2014 vam publicar, juntament amb col·laboradors italians, un treball que demostra clarament que la transferència d´un sol embrió, seleccionat per una anàlisi del genoma sencer, és suficient però, de moment, aquesta tècnica resulta relativament cara per a la parella. A més, la biòpsia embrionària, necessària per a la tècnica, pot posar en risc la supervivència de l´embrió” afegeix l´especialista.
Segons el mateix director de la Clínica Mar&Gen de Granada, els pròxims avenços en el camp de la reproducció assistida aniran dirigits cap al deteriorament de la qualitat dels espermatozoides, freqüentment associat a la fragmentació del seu ADN, i dels òvuls, relacionat amb la tendència a posposar la maternitat. En aquest sentit, més del 20% dels cicles de fecundació in vitro són realitzats per dones majors de 40 anys d´edat, en què la taxa d´èxit és inferior al 20% (quan s´utilitzen òvuls propis).
“Els problemes uterins que impedeixen la implantació de l´embrió són també una causa d´infertilitat en augment. La possibilitat de crear espermatozoides, òvuls i úters artificials representaria una solució definitiva per als casos més difícils”, assenyala el doctor.
“Aquesta investigació està en marxa i puc dir que hi ha avenços importants. Però tots els que hi estem implicats sabem perfectament que estem jugant sobre un terreny perillós. Qualsevol error de la tècnica podria provocar anomalies genètiques que, a més, es transferirien a totes les cèl·lules del futur fill i, mitjançant les seves cèl·lules reproductores, es podrien perpetuar en futures generacions. Per això cal actuar amb la màxima precaució i responsabilitat. Els espermatozoides i òvuls artificials podrien ser fabricats ja, però amb un risc inacceptable d´error amb conseqüències difícilment previsibles. Ens costarà un temps afinar i així dissipar tots els dubtes sobre l´ús d´espermatozoides i òvuls artificials en el tractament de la infertilitat humana. Jo parlo sempre de deu anys. Pot ser més aviat, però no vull crear esperances i il·lusions infundades”, destaca Tesarik.