Fotògraf de professió, Jordi Canyameres (Terrassa, 1964) ha participat en expedicions als cims més alts del planeta.
Quan es va iniciar a l’alpinisme i l’escalada?
De ben petit. A casa anàvem molt d’excursió. A més, em van apuntar al moviment escolta i vaig començar a fer sortides, campaments, travesses… i a aprendre tots aquests valors bàsics de compartir, de l’esforç, d’anticipar-te als esdeveniments, de preparar-te, de planificar, de saber dosificar… De seguida vaig veure que allò m’apassionava.
De la seva passió per la muntanya va sorgir la seva professió?
Sí. Jo sóc fotògraf perquè de petit ja m’agradava molt la muntanya; somniava a ser alpinista. Per endur-me records de tot allò que havia viscut a la muntanya i poder explicar-ho a casa, vaig començar a fer fotos. Les fotos no em sortien com jo volia i va ser a partir d’aquí que vaig començar a preocupar-me per fer millors fotos. M’ho passo molt bé fent fotos però encara millor a la muntanya. Per als alpinistes, les muntanyes són una mica com les nostres esglésies; un lloc per anar-nos a esplaiar i a trobar-nos amb nosaltres mateixos.
Tot i passar-ho molt bé, també ha viscut moments difícils a la muntanya.
Sí. L’any 89 vaig anar a l’Himàlaia amb en Quico Dalmases a provar el nostre primer 8.000. Ens el vam plantejar per una paret de molta dificultat, la paret oest del Dhaulagiri. L’ascensió va ser un èxit total però quan érem gairebé a dalt d’un coll que ja ens portava al cim se’ns va avançar l’hivern, suposem que la temperatura va baixar per sota de 40 sota zero. Després d’esperar dos dies i en una situació límit, en Quico va voler continuar per assolir el cim i baixar per darrera, per una ruta més fàcil. Jo vaig veure que el fred se’ns enduia la vida, els dos teníem congelacions, i vaig preferir baixar. Fer-ho per la paret per la qual havíem pujat era massa difícil i vaig provar de saltar a una paret desconeguda, la cara nord. Era impossible a priori, però no hi havia més opció. Ens vam separar. Ell va continuar amunt i jo vaig baixar com vaig poder. Vaig estar cinc dies tràgics baixant per la cara nord i finalment me’n vaig sortir. Ell no va tornar més. No se n’ha sabut mai més res.
Què va suposar per a vostè aquesta experiència?
Aquesta ha estat, sens dubte, l’aventura més dramàtica i dura de la meva vida. Vaig aprendre a valorar moltes coses. Diuen que els alpinistes som uns suïcides però valorem molt la vida, potser més que ningú perquè hem estat moltes vegades en situacions límit.
