En Joshua Jové té 23 anys i treballa d’assessor financer en una empresa. No fa pas massa que ha acabat la carrera d’Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i ja ha trobat una feina d’allò que ha estudiat. En Joshua és de Lleida i, com tants altres joves, fa anys que viu fora de casa per motius d’estudis. Bé, en el seu cas, fer les maletes i anar-se’n de Lleida no va ser només una decisió propiciada per raons acadèmiques, sinó també perquè quan tenia 17 anys va rebre una beca per viure i entrenar al CAR de Sant Cugat.
El centre d’alt rendiment de la localitat veïna compleix enguany 30 anys. Aquest complex, que va obrir les portes el 1987, just uns mesos després de la designació de Barcelona com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 92, ha estat la casa de milers d’esportistes d’alt nivell durant aquestes tres dècades.
Noms històrics, com els de Serguei Bubka, Javier Sotomayor o Merlene Ottey (atletisme), Arantxa Sánchez Vicario (tennis), Manel Estiarte (waterpolo), Gervasi Deffer (gimnàstica artística) o Mireia Belmonte i Erika Villaécija (natació) han passat pel CAR, o encara viuen i entrenen a aquest indret situat a poc més d’un quart d’hora en cotxe de Terrassa.
Del centre han sortit 46 medalles olímpiques i paralímpiques (deu d’elles, al últims Jocs de Rio de Janeiro). I, al llarg de tres dècades, 8.560 esportistes han estat al CAR com a mínim un any.
Un volgut sacrifici
La gran majoria d’ells no han guanyat cap metall olímpic, ni tenen noms coneguts per al gran públic, però treballen dia a dia per millorar i aconseguir aquella marca, aquell repte que s’han proposat. Com en Joshua Jové, els esportistes del CAR són joves que ja han demostrat el seu talent, les seves qualitats, i per això han rebut una beca, que és la que els permet ser al preuat centre d’alt rendiment vallesà.
Molts compaginen el sacrificat entrenament amb els estudis o la feina, perquè pensen en el futur, ja que practiquen esports minoritaris que no els asseguren tenir una tranquil·litat econòmica quan la seva carrera acabi. No són futbolistes de primera línia i cal tenir un pla “B” per a l’endemà. Però les seves són les històries que han forjat, dia a dia, els 30 anys d’aquest gran campus de referència.
El prestigi del complex santcugatenc és, precisament, allò que va fer decidir en Joshua Jové d’instal·lar-s’hi: “Havia quedat subcampió d’Espanya sub-15 i sub-17 d’halterofília i em van donar una beca per entrar-hi. Amb 17 anys vaig veure que era el moment, perquè allà podria compaginar bé esport i estudis”.
Al mateix recinte del CAR hi ha un institut que imparteix l’ESO i el batxillerat. Però la diferència amb la resta de centres educatius de secundària és que aquí els horaris acadèmics s’adapten al ritme d’entrenament dels esportistes.
En Joshua Jové, que aquest any ha quedat subcampió d’Espanya d’halterofília en la categoria absoluta (i a més és entrenador i director tècnic del Club de Peses Terrassa, situat a l’avinguda del Vallès), explica com és la rutina al CAR per als esportistes que hi estan interns i, a més, hi estudien a l’institut.
“Solen aixecar-se cap a les set del matí, van a esmorzar al menjador i a les vuit comencen les classes. Són a l’aula de 8 a 11 del matí. I a les 11 ja inicien l’entrenament, que dura fins a la una –assenyala. Entre la una i les tres de la tarda tenen temps per dinar, també aquí, al CAR mateix, i per descansar una mica, perquè a les tres tornen a començar les classes, que duren fins a les sis.”
Acabada la jornada acadèmica, a les sis de la tarda, els esportistes entrenen altra vegada, fins a les vuit o les nou del vespre (els horaris poden variar una mica en funció de les necessitats de cadascun d’ells). I després, o entremig, sovint és el moment d’utilitzar serveis complementaris, com anar al fisioterapeuta, a la zona de banys, acudir al psicòleg esportiu, al nutricionista o a qualsevol dels molts recursos que aquesta autèntica subciutat els ofereix.
“Tant els serveis mèdics com els fisioterapeutes del CAR estan molt a sobre nostre perquè no ens lesionem o, si ho fem, perquè ens recuperem tan ràpid com sigui possible”, diu en Joshua, que també valora molt l’anomenat Servei d’Atenció a l’Esportista: “Allà t’ajuden en la teva vida acadèmica i professional. És a dir, t’ajuden a saber com formar-te millor, a buscar universitat, t’ensenyen a fer un currículum…”.
Ara al juliol, i també a l’agost, l’activitat al CAR és més baixa que durant la resta de l’any. A l’institut mateix, els passadissos estan buits. No hi ha alumnes a l’aula de música. Ni a la d’informàtica. Ni tampoc a la de tecnologia. I als despatxos de tutories manquen les converses entre estudiants i professors. I és que bastants dels competidors que van a l’institut i viuen a la residència del CAR marxen a casa quan arriba l’estiu.
La sensació isolada que tenim en passejar per aquest peculiar centre de secundària contrasta, però, amb una certa activitat a la pista d’atletisme exterior que hi ha no pas massa lluny de l’institut. És mitja tarda i no cal ni dir que la calor és sufocant. Però el sol impietós no és excusa per a un grup de valents que es troben a tan sols dos dies de participar al Campionat d’Espanya d’atletisme (la competició va celebrar-se el cap de setmana passat a Barcelona).
Entre ells hi ha l’Estela Garcia, de 28 anys i nascuda a Vilanova i la Geltrú (de petita també va residir uns llarg temps a Astúries, d’on és la seva família).
Un tatuatge olímpic
Al braç dret de l’Estela, hi veiem tatuades les cinc anelles olímpiques. “Em vaig fer el tatuatge just dos dies després d’haver tornat dels Jocs de Rio de Janeiro. Ho tenia claríssim!”, diu l’Estela, que a la cita carioca va participar a la prova dels 200 metres lliures. Va caure a la primera ronda, però va fer marca personal i, encara més important, va complir un anhel, gairebé un somni: “El gran èxit de la meva carrera ha estat classificar-me per a uns Jocs”.
L’Estela entrena al CAR tres o quatre hores al dia, de dilluns a dissabte. No és l’únic centre d’alt rendiment esportiu per on ha passat. També ha estat al de Madrid. Però del CAR de Sant Cugat, l’Estela valora que l’ambient és més familiar que a la capital d’Espanya, on diu que hi ha més atletes. “A banda, aquí també tens la platja i la muntanya per entrenar, i hi ha menys pol·lució que al CAR de Madrid, que està a Moncloa, ben bé al centre de la ciutat.”
Ara fa tres anys que l’Estela viu i entrena al CAR vallesà. “És cert que aquí estem com en una bombolla. Només en sortim quan viatgem per competir. Jo, per exemple, només veig la meva família, que viu a Astúries dos cops l’any.”
Per a l’Estela, “l’esport d’elit és un estil de vida que t’enganxa”. I afegeix: “No és l’entrenament el que t’atrapa, perquè amb l’entrenament d’alt rendiment es pateix molt, i et despertes al matí amb un munt de dolors. T’enganxa aconseguir un objectiu, una medalla, el reconeixement…”.
Al CAR, l’Estela comparteix una habitació doble (també n’hi ha de quatre llits). “Normalment, a l’habitació, et posen amb gent que no és del teu esport. Així les dues persones tenen horaris diferents i no coincideixen tant. És una manera d’aconseguir una mica més d’intimitat”, diu.
Dissabte passat, l’Estela va quedar campiona d’Espanya en 200 metres lliures. “Però l’atletisme et dóna pocs diners. Per anar vivint, pagar-te les teves quatre despeses, estalviar una mica i poc més”, comenta. Per això, pensant que “et retires amb 32 o 33 anys”, estudia el grau d’Odontologia a la Universitat de Barcelona.
A prop de la pista d’atletisme, a la sala de trampolí, el manresà Marc Torras, de 21 anys i estudiant d’Inefc, fa cabrioles impossibles pels aires. Bota i bota sobre un llit elàstic semblant, però més gros, a aquells per a nens que hi ha a les fires. En Marc és gimnasta de trampolí. La seva especialitat no és gaire coneguda, tot i ser una disciplina olímpica des dels Jocs de Sydney 2000.
“El meu no és tan un esport físic com mental. És qüestió de recordar quines figures has de fer a l’aire, d’estar molt concentrat, de tenir estabilitat i orientació, perquè si caus et pots fer molt mal”, assegura. A diferència d’en Joshua i de l’Estela, que resideixen al CAR mateix, en Marc només ve al centre a entrenar.
Competidor internacional, el noi treballa entre dues hores i dues hores i mitja al dia. Ho fa al damunt del llit elàstic, anar fent bots, i també amb exercicis cardiovasculars, sobre una bici estàtica, per exemple. “Els trampolins són cars, així que hi ha poquíssims clubs que en tinguin un que estigui en bones condicions. Si no hagués pogut entrenar aquí, a Sant Cugat, no hagués arribat mai enlloc en aquest esport”, afirma.
Durant 30 anys, al CAR, un centre d’alt rendiment, però sobretot un niu de talent, esportistes com en Marc, l’Estela i en Joshua han treballat de valent per tractar de volar tan alt com han pogut.
