Amb 13 anys, el van escollir millor jugador infantil del món. Va jugar a Espanyol, Hércules, Gavà, Premià i Cornellà, entre d’altres, i a les lligues anglesa i escocesa. Nascut a Guinea, ha passat a Catalunya quasi tota la vida, viu a Terrassa i treballa d’educador social a Barcelona. Autor del llibre “Fútbol B: Lo que me habría gustado saber cuando era futbolista, y nadie me contó”.
D’on li surt la idea d’escriure un llibre de futbol?
Ja tenia un bloc i n’escrivia moltíssim i vaig veure que podia fer una cosa més que un post i recopilar-ho tot en un llibre. Però, com que no m’agrada repetir articles, vaig decidir buscar temes relacionats amb el futbol i posar-los en un llibre. Però la idea d’escriure va més enllà del futbol. He escrit de futbol perquè la gent em coneix com a exfutbolista. He de passar la línia de ser un exfutbolista que escriu a un escriptor que va ser futbolista. I crec que puc ajudar molta gent amb la meva experiència.
Al llibre explica que la gent estudia per ser advocat o metge, però que ningú ensenya a ser futbolista.
S’entrena per jugar però no per viure el dia a dia com a futbolista, ni a viure les frustracions ni els obstacles que et trobes. El que et demanen és que, al partit següent, siguis el millor. La resta del temps no importa al club ni a l’entrenador, potser només a la teva família. Però, si a la teva família no han estat futbolistes, no t’entenen.
Creu que seria bo trobar una fórmula per explicar tot això als que volen ser futbolistes?
Sí, però ho veig una mica complicat. El món del futbol va massa ràpid perquè, quan tu no estàs bé, a darrere ja tens mil jugadors que poden ocupar el teu lloc. Llavors, els clubs no poden dedicar-te temps per formar-te, perquè hi ha una pila de jugadors esperant. És una utopia. El que es busca és el rendiment, no la formació de la persona. Això, ho ha de buscar el jugador de forma individual. És complicat que el jugador pensi en la seva vida fora dels entrenaments i després del futbol. Estàs massa centrat per aconseguir jugar cada setmana i jugar a Primera Divisió. Tens fins als 34 anys per fer-te una carrera professional i és una cursa a tota pastilla.
Amb 13 anys, a la Nike Premier Cup, el van escollir com a millor jugador del món. Li va fer mal?
Em va fer bé però, quan arribes a dalt tan aviat, és complicat mantenir-t’hi, perquè les expectatives que tenen amb tu són difícils de complir. Encara ets un nen i, si no evoluciones com la gent espera, no ho tenen en compte. Si vas ser el millor del món, volen que després siguis mil vegades millor i no tenen la mateixa paciència amb tu que amb altres. I això no funciona així. Hi ha jugadors que anaven per a estrelles i no arriben. Les expectatives els sobrepassen. És una competició amb els teus companys, que són del teu mateix exèrcit, però també són rivals. Sempre estàs competint, sempre.
Què és el millor que et queda?
Que t’ho passes bé i és impossible passar deu anys jugant sense passar-ho bé. El temps que he estat al futbol i m’han pagat és temps guanyat. Per a molts serà perdut però no tothom pot dir que ha treballat en el que ha volgut, i jugar a futbol és un treball. Vaig començar a treballar fora del futbol als 26 anys. Al món laboral no trobes la companyonia que hi ha al futbol.
No ha seguit vinculat al futbol.
El món del futbol et treu fora. Quan veus que no arribaràs on vols arribar, ho has de deixar. Si et deixa el futbol, et deixa en males condicions. I no pots ser etern.
Després de diverses feines, arriba a l’actual, d’educador social.
Vaig provar diferents professions i no era una cosa que buscava però el destí, la sort i la meva personalitat m’han portat aquí. És una cosa que t’omple. Quan surts del futbol, que és molt egoista, has de fer alguna cosa pel món. És una sensació estranya, com si haguessis estat molt de temps robant al món. Reps aplaudiments i atenció i, d’alguna manera, jo ho volia tornar. Però quan vaig treballar de tripulant de trens també gaudia perquè estava servint la gent.
També té una línia de roba.
Ara la tinc aturada perquè estic escrivint. He escrit altres llibres. Un es diu “Diario de un futbolista pobre”, que explica el que has de deixar de costat per arribar a acostar-te al teu somni. I parlo de la relació del futbolista amb tot el seu entorn. I l’altre es diu “El negro es un color invisible”.
De què tracta?
A la meva generació som molts que som fills d’africans però som d’aquí i som invisibles. Jo tinc els mateixos costums que la gent d’aquí. La gent que ve a casa es pensa que trauré iuca per menjar i li trec pa amb tomàquet, i se sorprèn. La meva mare sí que menja iuca, però jo no. En canvi, quan vaig a l’Àfrica, no em consideren d’allà. El meu fill vull que entengui que té dues o tres cultures i que no ha d’escollir. La seva generació crec que ja no patirà el tema dels colors. Jo no ho he patit i el futbol m’ha ajudat en la integració. Al futbol, si ho fas bé, la gent no es fixa en el teu color de pell.
