Tenia una vida prèvia a Barcelona i just 43 anys d’edat quan el mossèn Josep Esplugas va ordenar-se sacerdot. Havia estat fill de pares grans i se’n va fer càrrec fins al darrer moment. Un cop que els pares ja no hi van ser físicament, ell va decidir tibar del fil d’una intuïció que havia sentit quan era petit, la de fer-se capellà.
Més precoç al seminari va ser l’ara rector Carles Matilla. Natural de Sant Quirze del Vallès, tenia una quotidianitat molt semblant a la de qualsevol jove de 23 anys. Estudiava enginyeria química a la universitat, sortia de festa i amb alguna noia. Era cristià practicant, però reconeix, fent broma, que potser no duia una vida massa catòlica. El punt d’inflexió per al seu destí va ser un viatge en grup que va fer a Polònia en què va observar l’alegria profunda que l’ajuda als altres comportava en una de les senyores d’aquell grup. Era una alegria, en Carles va pensar, que ell no havia sentit mai, però que volia tenir per sempre.
Imantat encara per aquella vivència, temps després, va entrar a la seva parròquia de Sant Quirze i va plantejar la disjuntiva a Déu de saber si el camí que havia d’emprendre era el del sacerdoci. No volia marxar d’aquell temple sense una resposta. I la va obtenir. I en Carles va sentir per primera vegada aquella plenitud que tant havia envejat a Polònia. El van ordenar capellà amb 30 anys.
De la seva banda, el mossèn Antoni Deulofeu diu que va ser al servei militar quan va saber que la seva vocació era la religiosa. Explica que després d’una controvèrsia amb un dels seus superiors a files va acabar al calabós. I allà va veure certes escenes que el van fer reflexionar sobre la dignitat humana. Una inquietud, aquesta, la de la dignitat de l’home, que sempre més l’ha acompanyat. Llavors va veure la necessitat de creure en Crist perquè, argumenta el mossèn, és el Senyor qui dóna respostes a la humanitat.
Caps de parròquia
Avui, el mossèn Antoni Deulofeu (o “papa Toni”, com li diuen en broma alguns dels seus amics i col·laboradors solidaris) té 61 anys i és al davant de dues parròquies de Terrassa. La de Sant Pere, a l’Antic Poble, i la de la Mare de Déu de les Arenes.
Per la seva part, el mossèn Carles Matilla, aquell jove que va llicenciar-se en enginyeria química però va apartar la ciència per abraçar la fe, és des de fa gairebé quatre anys el rector de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, al barri de les Fonts.
Mentre que mossèn Josep Esplugas és des de fa uns 20 anys el rector de la parròquia de la Sagrada Família, a Ca n’Aurell. I alhora és el rector de la parròquia de Sant Pau, a Sant Pere Nord, i de la de Sant Llorenç.
Tots tres, doncs, tenen en comú que són capellans de barri i que exerceixen com a tals en petites comunitats on són ben coneguts.
Igualment tots tres, amb les seves diferents circumstàncies personals i visions de la societat i la doctrina cristiana, també representen l’Església catòlica més propera. Aquella que trobem a la cantonada, a la parròquia del nostre barri, on l’ofici de la missa i la celebració de casaments, batejos i enterraments es combina amb el desenvolupament d’una considerable tasca de recolzament social.
L’ajuda i el compromís
El mossèn Josep Esplugas diu en broma que a Ca n’Aurell ja és més conegut que “la Monyos” i que fins i tot ja ha oficiat el casament de persones que en el seu moment, quan eren petites, havia batejat. També ens explica que avui en dia tota l’acció d’ajut social que l’Església catòlica fa a la ciutat es canalitza a través de Càritas Arxiprestal de Terrassa, que agrupa les tretze parròquies egarenques i les de Matadepera, Viladecavalls i Ullastrell. Comenta que, en si, a les parròquies presten alguns serveis socials als més necessitats, però que són pocs, perquè la xarxa mare és la de Càritas. De les tres esglésies que encapçala, la feina solidària més intensa la desenvolupa a Sant Llorenç. A aquella parròquia té lloc un repartiment d’aliments un o dos cops al mes.
Moltes de les famílies que van a buscar-hi les cistelles bàsiques de menjar, i que per tant es valen de l’acció solidària de Càritas, hi arriben derivades dels serveis socials municipals.
El pare Esplugas ha observat de primera mà com arran de la crisi a la parròquia de Sant Llorenç ha crescut el nombre de famílies joves i d’origen català que encara avui vénen a buscar el suport alimentari. També conta que el nombre de llatinoamericans que reclamen la mateixa ajuda s’ha reduït, perquè molts han tornat al seu país i que el de magribins es manté”.
Un cop de mà a les persones que pitjor ho passen també es dóna a la parròquia de la Mare de Déu del Roser de les Fonts, que ofereix lots bàsics d’aliments a unes 23 famílies dues vegades al mes. Totes vénen derivades dels serveis socials municipals de Sant Quirze del Vallès (recordem que una part de les Fonts pertany a aquest municipi).
Aquests dies també ens trobem tres capellans de barri que hores d’ara estan immersos en l’organització tant de colònies com de casals d’estiu per a nens i joves. Juntament amb els esplais, aquesta és una altra de les activitats socials que solen fer les parròquies egarenques. A la de les Fonts, per exemple, tindran un casal d’estiu per segon any consecutiu, ja que el primer va anar molt bé. I al local de Càritas del barri de les Arenes, el rector Deulofeu conta que enguany volen que els pares dels nens s’impliquin en el disseny del casal i en pensar-ne les activitats.
Però més enllà de saber qui són i què fan per la comunitat… com viuen exactament aquests tres mossens de proximitat la relació amb els seus veïns? Què pensen de temes clau, i de vegades polèmics, de la doctrina catòlica? I com veuen el futur de les seves parròquies i de l’Església en general? Ells mateixos ens ho responen.
