En els últims anys han augmentat significativament els casos en què els pares es desborden i no es veuen capaços de controlar la situació de conflicte amb els seus fills. Cada vegada existeixen més pares que, davant de situacions d’impotència, acaben denunciant els seus fills com a forma desesperada d’ajuda.
Parlem de la violència filioparental, un conflicte que es produeix quan hi ha conductes reiterades de violència física, psicològica (verbal o no verbal) o econòmica, dirigida als progenitors o aquells adults que ocupen el seu lloc. S’exclouen de la definició les agressions puntuals, sota la influència de substàncies, autisme, deficiència mental greu i parricidi sense historial previ.
Des de l’Asociación Raíces, entitat egarenca que presta atenció terapèutica a aquelles famílies en què existeixen episodis de violència filioparental i orienta aquelles que desitgen prevenir-la, expliquen que, generalment, aquest problema es desenvolupa des de formes de violència més “desapercebudes” (com insults o altres agressions verbals) fins a arribar a formes molt més evidents (agressions físiques), és a dir, es tracta d’un tipus de violència que va en augment. Abans de la violència física, hi pot haver insults, humiliacions i desqualificacions, amenaces i/o manipulació o coacció per aconseguir els objectius, trencada d’objectes, puntades, cops de puny i altres cops a parets i mobles, i manipulació i exigències econòmiques.
No és gens fàcil admetre que s’està davant d’una situació d’aquest tipus. La il·lusió de “família ideal” fa que habitualment els pares tardin a assumir el problema i, per tant, tardin a posar-hi remei. Podem dir que acostuma a existir una fase de negació davant la situació, on els pares busquen possibles explicacions alternatives que justifiquin el comportament dels fills, confiant que no tornarà a passar. Però això no és així. “La violència filioparental sempre va en augment si no s’hi prenen mesures”, diuen des de l’Asociación Raíces. A més, aquesta situació comporta un patiment familiar, que en el pare/mare víctima es tradueix en frustració com a pare/mare, sentiments de culpa (cap a un mateix i/o cap a l’altre progenitor), vergonya a reconèixer el problema davant altres persones i depressió i ansietat.
Actuar a temps
Saber demanar ajuda davant d’una situació com aquesta no és fàcil, però és la decisió més assenyada i responsable. És important saber prendre mesures a temps, perquè el problema no s’allargui en el temps i acabi sent necessari que intervingui la justícia. Des de l’associació terrassenca expliquen que els pares i mares han d’entendre que no són els culpables de la violència, que existeixen més casos, per la qual cosa hi ha gent que pot entendre’ls i que hi ha persones i serveis que poden ajudar-los. “Ser honestos, reconèixer quan no podem sols davant determinades situacions i saber demanar ajuda són les fases més importants per a la solució del problema”, asseguren.
Segons un informe elaborat per la Fundación Amigó, entitat que contribueix a la transformació social i individual de persones excloses i vulnerables, actuant especialment amb la infància i la joventut, cada any s’obren més de 4.000 expedients a menors per delictes de violència filioparental.
L’informe recull les dades de l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, que indica que els expedients oberts a joves per aquest tipus de delicte han augmentat any rere any des de 2013 fins a arribar a les 4.898 denúncies de pares/mares a fills/es durant l’any 2015, xifra que ressalta que, del total de delictes comesos per menors d’edat, el 18,53% són deguts a la violència intrafamiliar.
Des de 2013 fins a 2015, els expedients oberts a joves per qualsevol tipus de delicte han disminuït un 10,02% (de 29.428 a 26.425), mentre que els casos de violència filioparental han augmentat un 5,13% en el mateix període (de 4.659 a 4.898).
Catalunya va registrar 310 delictes de violència filioparental durant 2015, la qual cosa la situa com la quarta comunitat autònoma amb més expedients oberts per aquest fenomen, després de la Comunitat Valenciana, Andalusia i la Comunitat de Madrid. Durant l’any 2014 van ser-ne 254, per la qual cosa han augmentat un 22,05%.
Un fenomen ocult
“Tot i això, s’estima que només es denuncien els casos més greus, entre un 10% i un 15% del total, per la qual cosa estem parlant d’un problema que en la majoria de les ocasions és ocult i és necessari donar-li visibilitat i conscienciar la població del problema existent”, assenyala María José Ridaura, psicòloga de Fundación Amigó. “En els últims anys ha anat creixent la preocupació entorn de la violència filioparental. Les dades estadístiques revelen un preocupant increment de la violència exercida pels fills adolescents sobre els seus progenitors, sense distinció de classes socials ni de gènere. És de vital importància donar visibilitat a aquest problema i actuar des de la prevenció per aconseguir detectar els casos quan el vincle afectiu no està massa deteriorat”, afegeix Ridaura.
Des de l’Asociación Raíces expliquen que qualsevol família pot ser víctima d’una situació de violència filioparental. “De fet, molts dels casos registrats es refereixen a famílies normalitzades, d’estatus socioeconòmic mitjà-alt i que no havien necessitat ajuda dels serveis socials o de la justícia amb anterioritat. De la mateixa manera que pot passar en qualsevol tipus de família, també pot passar tant amb fills com amb filles”, diuen.
Segons afirma la Fundación Amigó, aquest tipus de casos no només han augmentat en els últims anys, sinó que el perfil de l’infractor ha variat. “Ja no es limiten a clars casos d’exclusió social” sinó que “augmenten els casos d’adolescents amb greus conflictes familiars que deriven en conductes violentes de manera reiterada en l’àmbit domèstic” i “la majoria són de classe mitjana o alta”.
L’informe d’aquesta entitat recopila algunes dades extretes dels estudis sobre aquest tema per esbossar el perfil dels implicats en la violència filioparental i concreta que en la majoria dels casos es tracta de nois encara que tendeix a augmentar la proporció de noies, amb una edat d’entre 13 i 17 anys, “problemes lleus o greus de consum de drogues” i baix rendiment escolar o manifestacions de violència en el centre educatiu.
Nois i noies
En el cas de les noies el tipus de violència que exerceixen contra els seus pares és de “contingut psicològic i emocional”, mentre que la dels nois és “més física”. En tots dos casos, poden tenir característiques psicològiques pròpies com “distorsions cognitives, justificació de la violència, creences de grandiositat, suspicàcia, necessitat d’aprovació, necessitat de control i perfeccionisme, baixa tolerància a la frustració i tendència a la impulsivitat, baixa empatia i exposició a la violència”.
Quant al perfil dels progenitors que pateixen la violència, si bé tots dos poden ser-ne víctimes, és la mare qui la pateix en major mesura, fenomen que segons els diferents estudis que compila l’informe tindria a veure bé amb rols de gènere estereotipats o bé amb majors problemes d’autoritat.
“La manera més eficaç de prevenir aquest tipus de situacions és la de començar des de la infància més primerenca. Un bon estil d’educació, basat en l’ús de l’afecte juntament amb límits, ajudarà que el nen creixi sabent fins a on pot arribar. Donar als fills tot el que demanen fa que pensin que ho poden tenir tot, la qual cosa després es tradueix en constants conflictes quan s’intenta dir ‘no’. Saber dir ‘no’ a un nen quan correspon suposa un dels majors reptes en l’educació i, no obstant això, els seus efectes són molt positius. Els infants que han hagut d’assumir des de petits que no poden fer/tenir/accedir a tot el que volen aprenen a superar-ho, i guanyen tolerància a frustrar-se, autoestima i consciència moral per saber actuar millor tant a casa com en el món que l’envolta”, expliquen a la guia sobre violència filioparental de l’Asociación Raíces.
