Ja ja bastants anys, el verb reciclar forma part de la quotidianitat de les persones. La gent, amb el pas del temps, s´ha anat conscienciant dels avantatges del reciclatge i ha entès la seva necessitat. Poder convertir una deixalla en un objecte nou o saber aprofitar aquest recurs és un hàbit a moltes llars. Reutilitzar paper, cartó, vidre, alguns plàstics, peces de fusta o de roba o materials de components elèctrics és, més que una moda, una realitat.
N´hi ha, però, que, aquest reciclatge, el converteixen en una manera d´expressar idees o sentiments i, especialment, de crear, sigui readaptant objectes vells i desgastats en coses útils o simplement en elements artístics. És l´art de reciclar o reciclar amb el fi de fer. Per a la terrassenca Elena Pino, que es dedica a restaurar mobles que estan en mal estat, és clarament un art. “I tant, per a mi ho és i, des del moment que veig un moble molt malmès, ja me l´imagino com pot quedar. Per a mi, això és l´art màxim, veure el que només veus tu i que la gent no s´imagina fins al resultat final”, assegura amb entusiasme.
Amb vocació artística
Va començar gairebé de forma accidental, si bé la seva vocació artística ja era present en les seves inquietuds. “Tot va començar fa uns set anys. Em vaig trobar un tamboret molt bonic, que estava destrossat, i vaig decidir engrescar-me en la restauració mobiliària”, explica. L´Elena va aprendre durant dos anys al Mercantic de Sant Cugat del Vallès, però la llavor ja estava instaurada a dins seu. “He estat artista des de petita. He fet Belles Arts i Interiorisme. Sóc molt de contacte i palpar matèria i em vaig decantar per la restauració”, comenta.
Habitualment, si un client li fa un encàrrec, segueix els patrons i les directrius que li marquen, tot i que a vegades pot dir-hi la seva. Té clar que la inspiració està subordinada al producte. “Depèn de la peça, potser haig de fer una pota nova o entapissar la tela. La transformo o aprofito la seva estructura. Segons quines peces, veig clar que m´està demanant que li faci una cosa o una altra.” Creu que, en un futur, la gent s´anirà incorporant a aquestes tasques per treure profit de materials o objectes que ja no feien el servei esperat. “Espero que sí, però la gent em diu que has de ser artista per fer això, però jo crec que tot s´aprèn. Hi ha moltes coses que les portes a dins però s´hi ha de posar il·lusió. Hi ha gent que hi pot tenir més o menys traça però la poden adquirir.”
L´Elena treballa de cambrera al Taller dels Silencis, un espai que alterna el servei propi d´una cafeteria amb altres sensacions. El seu creador, Jordi Ubach, és un apassionat de reciclar per crear art o objectes funcionals i, de fet, en té al seu local. Sovint, fa exposicions que tenen molt d´èxit. A la seva pàgina de Facebook, es defineix el Taller dels Silencis com “un petit espai per gaudir, conviure i compartir sentiments mentre prens un te, un cafè o una copeta en un ambient especial”.
Precisament en aquest local, Jordi Argemí va tenir força èxit exposant la seva col·lecció de robots, fets amb tota mena de restes d´objectes com poden ser cafeteres, càmeres de fotos o comptadors de la llum. Vinculat des de sempre a les arts plàstiques, Argemí va estudiar Belles Arts, va fer mòduls interactius per a museus i va exercir de fuster, a més de treballar a l´escola l´Heura de Terrassa, durant una dècada, ensenyant al taller de plàstica.
L´atur no el va detenir i, mentre buscava una nova feina, va veure per internet un nord-americà que creava robots a partir d´objectes molt antics, però de cert cost elevat i que els venia molt cars, i es va proposar fer alguna cosa similar, amb materials molt més modests. “Em vaig quedar sense feina i, com que sóc molt actiu, vaig decidir-me per fer coses així. Vaig fer un parell de robots i, a la gent, li agradaven i durant quatre mesos vaig estar fent la resta i el Taller dels Silencis em va donar l´oportunitat d´exposar-ho i va ser tot un èxit”, afirma Argemí.
Es respira creativitat
A casa seva es respira creativitat, està a tota la pell. Té quadres, taules i altres objectes que ha sabut reconvertir a partir d´objectes que tenien un peu i mig a les escombraries. Defensa la dificultat de posar-se a elaborar objectes d´aquesta mena, té la seva dificultat. “Sembla que no, i pots pensar que són quatre peces enganxades, pe-rò té la seva gràcia. Busques la seva expressivitat i costa, no és fàcil.”
Argemí explica que “si mires altres països, com França o Holanda, ens porten quaranta anys d´avantatge en aquest sentit. Allà cuiden les cases antigues i no deixen que es deteriorin. Aquesta cultura, de mica en mica, anirà arrelant aquí”. Interpreta que una tasca com aquesta suposa crear i, per tant, esdevé una mena d´art. “Art és un terme molt extens però tot en allò que posis la teva intenció crec que és art. Llavors pot agradar més o menys, però ho és”, manifesta convençut.
Afegeix, sobre aquest tema, que “quan realitzes les coses amb cor i ànima, amb ganes i passant-ho bé quan ho fas, obtens bons resultats”. A la família, no els estranyen gens les seves inquietuds artístiques i, de fet, les comparteixen. Quant a les amistats, tampoc els és complicat d´entendre la seva vocació. “Sempre he estat el rar de la colla però d´una manera positiva”, diu somrient.
Client del Taller dels Silencis, on també ha ajudat fent un suport per a una televisió, Pepe Ruiz és tota una autoritat a l´hora de crear bicicletes a partir de peces velles. Es va decantar per restaurar o recuperar bicicletes perquè és el seu mitjà de transport habitual. “Farà sis o set anys que vaig començar. Crec que és la màquina del futur i amb el temps tots haurem d´anar-hi”, argumenta.
De fer invents
A Ruiz, no li preocupa el que pensi la gent de les seves obres, bicicletes convertides en una botiga o en un bar. “Em miren malament quan em veuen en una bicicleta de dos pisos, però no m´importa gaire.” Els seus coneguts, assegura, no se n´estranyen gens, ja que “sempre, de petit, he estat de fer invents i coses d´aquestes i ja em coneixen”, explica. Treballa, juntament amb altres persones, en un local que han batejat com Sesta Foresta Artesans, situat al carrer de Sant Leopold de Terrassa.
Té clar que la seva tasca consisteix a “crear a partir de restes”. Recull peces de bicicletes i es dedica a “fer invents”. Pepe Ruiz, treballador de manteniment d´escoles públiques, ja està acostumat a “reparar tot tipus de coses” a la seva feina. Està convençut que fa art quan remodela les seves bicicletes. “Crec que sí, que faig art, perquè dono una mica de vida i un altre servei a un producte que ja ha perdut la seva utilitat.” Aquesta afició, aquesta dèria que fa que persones apostin per aquesta via, sigui per satisfer les seves elucubracions i plasmar les seves idees o per treure profit d´una nova producció, que servirà per a instants de la vida quotidiana o, simplement, com a element de decoració, va guanyant adeptes.
Un autèntic fan
Un autèntic fan de tot això és l´esmentat Jordi Ubach, que regenta el mencionat el Taller dels Silencis, el fil conductor d´aquesta història. Aquest local, que va obrir les seves portes l´11 de l´11 del 2011, a les 11 hores i 11 minuts, està farcit d´objectes i reclams provinents del reciclatge. “Quan vaig muntar la cafeteria volia fer una cosa diferent i amb un valor afegit, i vaig aprofitar cadires d´aquí i d´allà, algunes les vaig restaurar jo, hi ha estanteries fetes amb caixes de cava, els aparadors els faig amb cartons reciclats”, explica Ubach.
Vol destacar que “valorem molt totes les expressions artístiques, coses molt manuals, i ens caracteritza que fem els aparadors buscant coses d´art creat del no-res” i afegeix que “tenim una clientela molt fidel, que crec que ho valora. Constantment canviem les coses de lloc i la gent se n´adona i ens ho comenta i ho estan esperant”.
Ubach admet que aquesta afició ja ve de sèrie i apunta que “això ho portes una mica a dins”. Lamenta que no s´avanci més de pressa en el tema de la reutilització i afirma que “la gent s´omple la boca de reciclatge però ho veig com una cosa molt lenta”. Confessa que “a molta gent, encara el sorprèn que d´un tros de ferro o d´una ampolla de vidre o de plàstic, puguis fer alguna cosa que serveixi”.
