La Sonia López, una barcelonina de 41 anys que en fa 15 que viu a Terrassa, és mestra de l´Escola Ponent. A més, és experta en educació emocional i intel·ligències múltiples. En aquest sentit, fa xerrades formatives a famílies per ajudar-les en l´educació dels seus fills, escriu el blog personal “Equilibrium” i col·labora amb el Club de las Malas Madres.
Quan va començar a córrer?
Fa relativament poc. No arriba a cinc anys. Per als meus pares era prioritari que les tres filles féssim esport i jo sempre havia fet esports d´equip, sobretot bàsquet i futbol, i després natació. L´esport sempre m´ha agradat molt però, quan vaig ser mare, els meus fills es porten 22 mesos, vaig deixar l´esport. Va ser un “impasse” de gairebé cinc anys. No podia compaginar-ho tot. Un estiu, la meva germana em va proposar un repte solidari que consistia a preparar una marató. Jo no havia corregut mai tot i que el meu marit és triatleta i m´havia animat moltíssim a sortir a córrer. Recordo que el 8 d´agost vaig començar a preparar-me. Vaig córrer 10 minuts i vaig dir que jo no ho feia però al cap de set mesos vaig córrer la marató de Barcelona i la vaig acabar.
I es va aficionar al running?
Hi va haver dos moments clau. Un va ser el dia que el meu fill gran, que tenia 3 anys, em va preguntar si les dones també fèiem esport. Ell estava acostumat a veure que el seu pare en feia molt. Jo em considerava una persona molt esportista però ell mai m´havia vist. Va ser un moment superclau. L´altre va ser quan vaig entrar a meta amb els meus fills. Va ser un moment màgic i vaig adonar-me que aquest esport m´havia enganxat, que em feia superfeliç. Des d´aleshores no he deixat de córrer.
Des d´aquella primera marató, ha participat en gaires curses?
Sí. He fet tres maratons més, entre quinze i divuit mitges maratons i dos ultratrails solidaris. Després de la primera marató vaig començar a competir moltíssim i vaig tenir la sort de fer diversos podis però va arribar un moment en què la competició em va deixar d´agradar. Vaig decidir seguir corrent i participant en curses, sempre que fossin solidàries. Fa dos anys vam començar un projecte per preparar una cursa de 100 quilòmetres amb tres mares de l´escola del meu fill, dues de les quals eren sedentàries. Aquest any hi hem tornat a participar.
Com es prepara un per participar en una cursa de tants quilòmetres?
Amb molt seny. Jo, abans de participar en la primera marató, em vaig posar en mans d´un entrenador que ens passava tots els plans. Vaig canviar molts hàbits i intentava descansar al màxim tot i que ho tenia complicat perquè els meus fills eren molt petits. L´objectiu de la marató era acabar-la, no fer un temps espectacular. Durant el camí es fa dur perquè surten lesions, molèsties, i a nivell mental t´has de preparar per estar molt de temps corrent. Va ser un aprenentatge tan fort a nivell personal que suposo que això em va enganxar a continuar corrent.
És difícil no abandonar?
És molt fàcil abandonar. Has de tenir molt clar que tot l´esforç que estàs fent et compensa. Quan entrenes per a una marató, has de renunciar a moltes coses però a mi em compensa. Per a mi, córrer s´ha convertit en el meu moment. Estic sola, avaluo el meu dia a dia i em serveix molt per crear. Córrer potencia la meva creativitat. Molts cops se m´acudeixen idees i les gravo amb el mòbil.
Quant temps hi dedica? Com compagina feina, família i esport?
Córrer és un esport que em permet conciliar totes les coses que faig, que són moltes. Entreno gairebé cada dia abans d´anar a treballar. Surto abans de les sis del matí i corro com a mínim una ho-ra. Després ja tinc tot el dia per a la família, la feina€ Els caps de setmana molts cops m´acompanyen els meus fills amb bicicleta. A nivell educacional és genial. Els meus fills entenen perfectament què són la perseverança, la constància, l´esforç€ És una forma molt fàcil d´educar en valors.
Recomana a tothom, tant a petits com grans, córrer o practicar algun altre esport?
I tant, s´ha de fer esport a qualsevol edat. És veritat que no tothom ha de córrer una marató. Córrer s´ha posat molt de moda i s´ha de tenir molt seny. És important posar-se en mans d´un entrenador perquè, si no, et lesiones de seguida. L´atletisme és un esport molt agressiu. Si no el fas bé, pot ser que no tornis a córrer mai més. Les lesions poden ser importants. D´altra banda, considero que l´esport està dins d´un estil de vida saludable. Com més gran, més t´has de cuidar. Qui diu esport, diu nedar, sortir a caminar tres vegades a la setmana… Jo formo part d´un programa que es diu “El deporte en femenino”. Treballem amb tots els especialistes que creiem que una dona necessita per tenir una vida saludable i fem xerrades, orientades sobretot a les dones a partir de 30 anys, que sembla que és l´edat en què comencem a ser mares i deixem de banda aquests hàbits saludables. Jo sóc l´especialista d´esport i família.
