Tània Juste (Barcelona, 1972) viu a Sant Cugat des de fa anys. La seva formació en història li serveix per situar els seus llibres en aquell temps passat que desitja. L’últim que ha publicat, “Temps de família”, va guanyar el Premi Néstor Luján, del gènere històric. L’obra tracta sobre diverses generacions d’una mateixa nissaga amb negoci a les vinyes del Penedès.
Vostè va estudiar la carrera d’Història. No s’ha dedicat mai a la docència?
Mai. Jo admiro molt la professió d’ensenyar, però considero que sóc una persona que estic en una constant construcció. És a dir, si jo mateixa aprenc cada dia, com puc parar-me a ensenyar?
I, pel que fa a l’escriptura, des de quan li agrada?
Ui, des de ben petita. Però amb l’ofici d’escriure passa com amb el vi, que és molt millor quan madura. És a dir, quan ets adolescent només veus la teva manera de pensar, la teva gran veritat a la vida. Ja quan vas madurant, t’adones que la teva forma de pensar no és la gran veritat universal, sinó una més. I a banda tens més capacitat d’entendre les situacions dels altres. Tot això t’ajuda a escriure.
La seva darrera novel·la, “Temps de família”, tracta la història d’una nissaga del Penedès. Per què li interessa el concepte de família a nivell literari?
Sempre he pensat que la família és un microcosmos, vull dir, una societat en miniatura en què cada un dels membres desenvolupa un rol determinat. I a més cada component de la família sap quin paper hi fan els altres.
Tothom coneix tothom. Ja passa.
En una família, per exemple, hi ha la persona a qui s’explica tot; aquell qui és responsable; hi ha l’element pertorbador, qui crea conflictes… M’interessava molt tractar aquest microunivers i fer-ho, a més, a partir d’un negoci familiar, el de les vinyes.
La seva novel·la ens situa un o dos segles enrere. Aquest dibuix que fa de com funciona una família serveix per a tots els temps?
Sí, en el sentit a més que la família sempre ha estat la nostra primera pàtria. I, en conseqüencia, quan un dia sortim d’aquesta primera pàtria per enfrontar-nos al món, la família ens hi ajuda. I també ens hi ajuda el rol que hàgim jugat dins d’ella. Ens hi ajuda per saber com som i d’on venim.
Hi ha qui diu que els amics són la família que un mateix tria.
I té raó qui diu això. La pregunta és: la família són només aquelles persones amb qui tenim lligams de sang? És discutible. Moltes vegades pots sentir un amic íntim, d’aquells de tota la vida, com a part de la família. Jo, de fet, sóc molt partidària d’anar adoptant familiars nous al llarg de la vida.
Què la lliga al paisatge de vinyes del Penedès per haver-hi situat la novel·la?
Jo dic que la vinya té molt terreny literari perquè la pots utilitzar com un paisatge físic, però també psicològic. El cicle de la vinya és el cicle mateix de la vida. A l’hivern es diu allò que “el cep està despullat i en estat de repòs”. Per tant, podria ser el principi o el final de la vida. Fins que la saba comença a circular pel cep amb l’esclat de la primavera… Tot és literari.
Es marca un horari cada dia a l’hora d’escriure?
Una de les meves premisses és aquella de Picasso que deia “quan arribi la inspiració, que em trobi treballant”. Si algun dia no estic inspirada per escriure, el dedico a corregir textos o a la investigació històrica, que és una tasca molt necessària per als meus llibres.
Llavors sí que s’imposa una certa rutina…
La rutina és molt important quan treballes per a tu mateix, i més si desenvolupes una activitat tan solitària com és l’escriptura.
Si escrius, has de ser una persona que se senti còmoda amb la solitud?
Jo penso que qualsevol persona que es dediqui a escriure estima la soledat.
Però la soledat de vegades és molt dolorosa. No sempre és bona.
En el cas dels escriptors, hi ha cops que la solitud és difícil. Tinc companys que diuen que ells l’han patida bastant, perquè durant molts mesos ets només tu qui té aquell llibre al cap, aquells personatges, un argument i el repte de tirar-ho tot plegat endavant. Però al mateix temps l’estimes molt, aquesta soledat. Tant que, a mi, escriure m’ha fet descobrir el plaer d’estar sola.
Ja té algun altre llibre al cap?
Sí, la meva futura novel·la està bastant avançada.
Serà una nova novel·la històrica?
No m’agraden gens aquestes etiquetes de gènere.
Per què?
Crec que cada novel·la és un llibre diferent i ja està. Em sento més còmoda si es diu que faig ficció situada en un context històric. Però sí, preparo un nou llibre.
En quina època l’ubicarà?
Al 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, que per a mi és el principi del món modern.
