Amanda Sans (Barcelona, 1973) va viure a Terrassa 25 anys. Després va marxar-ne i va reorientar la seva carrera cap al rodatge de documentals. Fa just unes setmanes vam poder veure un dels seus treballs al programa “30 minuts” (TV3). El reportatge, titulat “No recordo res”, tractava sobre l´ús de substàncies químiques en l´abús sexual a dones.
El nom de “burundanga” apareix cada cert temps als diaris i les teles com una substància sedant de què es valen alguns delinqüents a l´hora d´anul·lar la voluntat de les seves víctimes per robar-les o abusar-ne sexualment. La droga fa esborrar de la memòria de l´afectat allò que li ha succeït. Però el reportatge d´Amanda Sans “No recordo res” mostra que fer que una persona (que una dona, més en concret) caigui en un estat de submissió química i esdevingui una potencial víctima d´abusos sexuals és encara més senzill.
El seu reportatge va tenir un seguiment notable. Per què creu que va funcionar tan bé?
D´entrada, perquè al voltant del concepte de submissió química hi ha tota una mitologia. És allò que et deien les àvies de “quan surtis de nit, vigila que no et tirin res dins la copa”. A més, sobre la submissió química s´ha sentit parlar sobretot del “burundanga”, vinculat a robatoris o abusos sexuals. Però el reportatge desmenteix tot el que s´ha dit fins ara.
En quin sentit?
Doncs que els mateixos Mossos d´Esquadra diuen que hi ha molt pocs casos d´agressions sexuals a dones en què s´hagi fet servir burundanga. Malauradament, agredir sexualment és molt més fàcil. Comença amb el simple comentari de “dóna-li dues copes més i te la tires”. La gran tesi del reportatge és que parlem de submissió química, sí. Però no és necessari posar cap pastilla a la copa d´algú perquè es produeixi, sinó que només amb l´alcohol també es pot fer una submissió química.
En un ambient de nit, comentaris del tipus “dóna-li dues copes més i ja és teva” diria que estan socialment acceptats?
És que tots n´hem fet, de comentaris així. Els homes i les dones. Però hem de detectar que això no està bé, perquè al final pot amagar un abús sexual, donat que aquella noia que va beguda no està en plenitud de consciència per accedir a una relació. És a dir, el reportatge volia desenvolupar la tesi de com en aquesta societat hem normalitzat certs abusos sexuals en l´àmbit de l´oci nocturn.
Però parlar d´abús sexual són paraules gruixudes…
El que està clar és que si tu surts i beus de nit, i ets una dona, t´arrisques que algú t´agredeixi sexualment. Perquè d´agressió sexual, n´hi ha de molts graus. El màxim és una violació, sí. Però quantes noies surten de nit i els toquen el cul sense permís, per exemple?
La submissió química també s´ha associat als robatoris, sobretot lligant-los a la droga de la burundanga. Per què va decidir, doncs, centrar el reportatge en l´abús sexual sobre les dones?
Perquè l´efecte que la submissió química té sobre una dona que ha estat violada, agredida a nivell sexual, les conseqüències per a ella, són molt diferents a les de patir un robatori. L´agressió sexual trenca l´equilibri d´aquella dona. A més, m´indigna com molts mitjans de comunicació tracten el tema.
Per què ho diu?
Ho dic perquè quan hi ha hagut un cas d´agressió sexual en què ha aparegut la paraula “burundanga” molts mitjans l´han abordat des de l´òptica que la culpa és de la “burundanga” i no pas de l´agressor. Aquest discurs s´ha de canviar radicalment. La culpa és únicament i exclusiva de l´agressor.
A part de dirigir reportatges i documentals, i després de treballar en aquest mateix diari, vostè va ser cap de premsa durant set anys de l´oenegé Metges sense Fronteres. Què recorda de l´experiència?
Els conflictes armats i les catàstrofes naturals. Recordo entrar a l´Afganistan després dels atemptats als Estats Units de l´11-S. També haver anat a Sri Lanka quan va passar el tsunami del sud-est asiàtic. I la guerra de Darfur, al Sudan. Encara que potser l´impacte més fort va ser el de la guerra d´Angola, quan la ciutat de Cuito estava assetjada i cada dia arribaven camions amb morts i amputats. Tot eren dones i nens.
Veurem aviat un altre dels seus documentals a la televisió?
Abans de l´estiu, TV3 n´emetrà un titulat “Fràgils”. És un projecte que va començar fa deu anys, quan ja vam gravar un documental sobre el naixement de quatre nenes a diferents països. A Libèria, Bolívia, l´Índia i Suècia. Totes elles eren de famílies en risc d´exclusió social. Ara hem fet un altre llargmetratge per veure com els ha anat. Es tracta d´explicar que el lloc on neixes determina com serà la teva vida, però que, alhora, l´Estat del lloc on neixes et pot donar eines per trencar aquest cercle de pobresa.
Podem recuperar el reportatge “No recordo res” al servei de TV3, “3 a la carta” (www.ccma.cat/tv3/ alacarta).
