Sent tristesa només de pensar a viure fora de la ciutat on va néixer l´any 1960 i des d´on observa, teoritzant, tot el que ocorre a l´interior del seu gran invent preferit, la televisió.
Entrevistar un dels reis de l´entrevista. Quin neguit.
No sé si en sóc, de rei, però, d´entrevistador, sí. I des de fa anys. Vostè pregunti allò que tingui curiositat de saber. Això mai falla.
A la Viquipèdia, hi diu que ha publicat més de 1.800 entrevistes a la Contra de La Vanguardia.
En realitat són unes 2.100. La Wiquipèdia s´ha d´actualitzar.
Segur que n´hi ha alguna de la qual encara no s´ha oblidat.
N´hi ha algunes, sí. No tothom pot dir, per exemple, que ha entrevistat la Isabel Presley a Villa Meona (la mansió de la Presley a Madrid, coneguda així per tenir quinze lavabos) i que ha pogut orinar en un dels seus lavabos. Aquest és un privilegi d´entrevistador. O el Mario Vargas Llosa, a qui fa quinze anys vaig entrevistar en una clínica d´aprimament. Quan el vaig veure duia onze dies sense menjar res sòlid. El vaig agafar feble.
Li agrada més fer entrevistes que crítiques de tele o que novel·les?
Sí, jo he vingut al món per fer entrevistes. A més, jo, que també he escrit novel·les, crec que puc aconseguir, en l´espai d´una entrevista, fer una novel·la curta, breu, perquè expliques una vida amb uns orígens, un perquè de les coses, un desenvolupament i un desenllaç. Considero que l´entrevista en premsa és una creació literària.
Li acaben de demanar fer-se un parell de fotos amb vostè. Porta bé que el reconeguin?
Quan surts a la tele passes a ser un membre més de la família. I per sort sempre se t´apropa qui et té simpatia. Per tant, cap problema.
La tele, l´ase de tots els cops…
Sempre és molt fàcil i molt agraït dir que la tele és la causant de tots els mals, que els programes són molt dolents i que la gent que hi surt és miserable, indigna, indigerible… Però la paradoxa és que estem ficant, cada dia a casa nostra, aquestes mateixes persones que diem que no suportem. De fet, som nosaltres mateixos, els qui els convidem a entrar al menjador cada vegada que engeguem la tele.
Per què premem el botó, llavors?
Crec que és perquè, en el fons, la televisió ens agrada que ens desagradi. És a dir, ens dóna plaer poder criticar-la, i ficar-nos amb qui hi surt, perquè això ens fa sentir superiors. I és molt agradable sentir-se moralment superior. La tele ens regala aquesta oportunitat.
Ha estat dels pares que han dit als seus fills: “Nens, aquest programa, ni se us acudeixi veure´l”?
Jo, com a pare, tinc una màxima, que és la següent: “Hagas lo que hagas, la cagas”. És a dir, els pares que controlen molt què veuen els seus fills a la tele, segurament no ho fan bé. I els qui els ho deixen veure tot, segurament tampoc.
Aleshores…
El millor seria que els pares compartissin amb els fills la idea que la televisió és interessant, entretinguda, divertida, però que hem de procurar no dependre´n perquè resulta massa llaminera. La tele és xiclet per als ulls, com deia en Joan Brossa. I sempre cal pensar que hi ha més opcions, com la ràdio, els llibres, internet…
Quant de poder ha restat internet a la tele?
Per a mi, fins que no em demostrin el contrari, la tele és el mitjà més influent que existeix, encara que es digui que internet n´és un competidor, i que la joventut està més pendent de les xarxes socials que de res més. Però la tele encara té un poder impressionant, perquè gairebé n´hi ha una a cada habitació. I és tan fàcil connectar-la!
És un mitòman del mitjà?
La veritat és que no gaire, però sí que en cada moment de la meva vida hi ha hagut programes i sèries que m´han agradat molt. Des de “Los Chiripitifláuticos”, quan tenia 7 o 8 anys, a “La Clave”, “Encuentros con las letras”, “Crónicas de un pueblo” o sèries que em feien sentir un plaer estètic i plàstic extrem, com “Jo, Claudi” o “Retorno a Brideshead”. Ara marxaré corrents a veure “El crac” (TV3), que m´agrada molt.
De TV3, sembla que no en té avui un concepte massa bo…
El que crec és que en aquests moments hi ha massa interès per part dels polítics de convertir TV3 en un mitjà d´amplificació, de divulgació d´un missatge com és el del sobiranisme. I jo, a TV3, hi trobo a faltar altres missatges. No tan sols un que sigui antagònic del sobiranisme, que també, sinó que alhora em pregunto on estan els poetes, els filòsofs, els historiadors, els científics. També haurien de ser a la tele pública, que ara ens dóna una visió massa política de la vida. “El crac”, a part, és clar. (Riu.)
No marxi encara sense parlar de la seva propera novel·la.
Sempre ronden idees pel cap, però encara no tinc cap data en ferm.
