Nascuda el 21 de juny de 1995, Emma Arquillué va decidir de ben petita seguir l´estela del seu pare, Pere Arquillué, i dedicar-se a la interpretació. Ha hagut de lluitar i insistir-hi molt, però ja ha treballat a sèries de televisió i a obres de teatre. Actualment combina els estudis a l´Institut del Teatre amb un projecte en una companyia teatral i la feina dels caps de setmana.
És comú veure com els fills segueixen la trajectòria dels pares. Ha estat el seu pare el factor clau per prendre la decisió de dedicar-se al món de la interpretació?
Crec que és molt bonic per les dues parts (tant pares com fills) veure com les professions, i, en aquest cas, l´ofici d´actor, passen d´una generació a una altra. És un fet clar que la meva passió pel teatre i pel món de la interpretació ha estat en part molt gran gràcies al meu pare i a la meva família.
Ha intentat alguna vegada treure-li la idea del cap o sempre l´ha animat?
Jo volia dedicar-me a això des de ben petita. Al principi no s´ho prenia gaire a pit i més tard em deia que no tenia plena consciència d´on em posava. Però després d´insistir-hi molt ho va acceptar i és el primer que em dóna suport i li fa molta il·lusió que compartim això.
És filla d´un actor de renom a Catalunya, què ha comportat això a la seva vida?
Penso que sempre ho he portat amb molta naturalitat, ja que més enllà de ser un actor de renom és el meu pare. Mai he tingut problemes per venir d´on vinc. Tinc ganes de fer-me el meu lloc i em sento molt orgullosa de dir que tinc com a referent i pare una persona com ell.
La idea en general és que és molt difícil viure de la interpretació en aquest país.
No podem negar que és així. És un sector que no està gens cuidat ni valorat, i costa tirar endavant. Però cada dia es van trobant noves maneres de renovar el sector.
I com és que, tot i això, ha decidit dedicar-s´hi?
Crec que, si realment es vol fer, cal lluitar, buscar recursos i solucions, no tirar la tovallola i fer de la teva passió la teva feina. No em vull retirar sense intentar-ho, crec que val la pena.
Estudia interpretació, fa teatre, treballa…
Exacte. Estic estudiant segon a l´Institut del Teatre i he anat fent petites coses de teatre, el que els estudis i la feina m´han permès combinar. I els caps de setmana treballo al Taller dels Silencis, una cafeteria.
Com aconsegueix fer-ho tot?
Encara no sé com però vaig fent, de moment estic molt contenta de poder fer totes aquestes coses. He tingut la sort de trobar-me amb gent que s´ha adaptat molt a la meva disponibilitat i, amb constància i dedicació, trobes el temps, l´energia i la força per poder arribar a tot.
Ha treballat com a actriu tant a la televisió com al teatre. Què té de bo i de dolent cada un d´aquests sectors?
A la televisió, vaig poder treballar-hi quan era una mica més petita. I, el teatre, l´he tingut més proper aquests últims anys. Crec que les dues opcions tenen coses molt bones, però en ambdues hi ha d´haver dedicació i compromís.
Si n´hagués d´escollir una?
Per a mi és atractiu qualsevol dels dos vessants, els trobo molt interessants i el tipus de feina que s´hi fa és molt enriquidor. Però últimament em sento més propera al teatre perquè a l´institut bàsicament treballem la manera d´actuar en aquest àmbit. I les últimes coses que he fet també han estat teatrals.
Aquest dilluns, 27 de març, és el Dia Mundial del Teatre. Què significa “teatre” per a vostè?
Per a mi el teatre és la vida mateixa condensada en petites dosis. Reflexions que et fan créixer com a persona, que et fan replantejar en quin món vius i a la vegada et permeten també abstenir-te de tot el que passa fora. Et permet tenir opinió pròpia, mostrar quin és el teu punt de vista, tenir moltes ànimes, conèixer comportaments i apropar-te a l´entesa de per què som com som.
Ha treballat amb el seu pare a “Cyrano de Bergerac”. Com va ser l´experiència?
Ha estat una de les millors experiències que he tingut mai. Em sento molt afortunada d´haver pogut viure el que vaig viure. Em van donar l´oportunitat, amb només 16 anys, de viure el procés de creació d´una obra professional, amb actors professionals i un text meravellós. I vaig entendre que aquesta professió comporta un treball de constància com pocs.
Repetiria amb ell dalt de l´escenari?
Per descomptat! Tenim molta afinitat, i crec que avui en dia, que ja sóc més gran i he pogut formar-me una mica més, ens entendríem molt, ens ho passaríem molt i molt bé, en gaudiríem i tornaria a ser una gran experiència. Tinc la il·lusió de poder tornar-ho a fer algun dia.
Tinc entès que està a la Companyia Laura. Com és aquest projecte?
És una companyia que va sorgir de les ganes de treballar i la necessitat de creació d´un grup de joves amics que, com molts de la nostra generació, ens hem adonat que esperant no arriba res. “La trinxera” ha estat la nostra primera obra de creació –que versa sobre la visió dels joves del món actual- i hem tingut molt bona rebuda.
Què diria als joves que, com vostè en el seu moment, pensen a dedicar-se a la interpretació?
Que, si realment és el que volen fer, que no s´ho pensin. No és fàcil però és molt satisfactori. La recepta és: mil hores de treball, motivació, ganes, empenta i, finalment, una miqueta de sort.
Pròxims projectes entre mans?
Ara m´he engrescat en un projecte que tinc moltes ganes de fer, un llargmetratge anomenat “Àlbum”, un treball de final de carrera de la UPF i que rodarem aquest estiu.
