Carles Silvestre (65 anys) va començar a prendre part en maratons de forma seriosa fa deu anys. El seu gran objectiu és completar el que s´anomena la World Marathon Majors (WMM), les maratons de Tòquio, Londres, Berlín, Nova York, Chicago i Boston. El pròxim repte és Berlín, on correrà el proper mes d´abril. Llavors, només li mancarà participar en la de Tòquio.
Com va arribar a aficionar-se a l´atletisme i a les maratons?
Jo jugava a futbol sala, durant quaranta anys, i un dia, en un sopar amb uns amics, va sortir el tema de fer una marató i m´hi vaig enganxar. Tenia 56 anys i era el setembre de l´any 2007 i, el mes d´abril del 2008, vaig participar a la marató de Londres.
Diuen que aquestes proves, com més edat, millor.
Però jo he començat molt tard, encara que mai és tard per començar una cosa. Començar a córrer amb dedicació, amb cinc entrenaments a la setmana, mai ho havia fet. Sortia a córrer de tant en tant, algun diumenge, però amb un entrenador com tenim a la Unió Atlètica de Terrassa mai ho havia fet. Ara, a l´abril, aniré a la de Boston, i serà la meva dissetena marató.
No està malament, no?
En deu anys hauré participat en disset maratons, tot i que ja estic una mica castigat. És una mitjana de dues per any, que per a un amateur no està gens malament. Totes les he fet per sota de les quatre hores, menys a Viena, que vaig córrer amb febre i ho vaig passar malament. També he estat a les de Sant Sebastià, Roma, París, Rotterdam…, un bon passeig.
Realment, com es diu, l´atletisme és una cosa que t´enganxa?
Sí, t´enganxa, però t´ha d´agradar, perquè a l´atletisme no hi ha una pilota i, a la meva edat i a la meva categoria, no competeixes amb ningú. Ets tu contra el rellotge, una mica, però després el tema de la marca et passa. Si estàs lesionat o malalt i no pots anar a entrenar, ho trobes a faltar i tens unes ganes de córrer horroroses.
La gent del seu entorn què li diu, que està boig, que ho deixi..?
Sí, sobretot els que no fan esport són els que em diuen: “Què fas! Que no veus que pots tenir un infart?”. Sí que hi ha vegades que surt a les notícies que hi ha atletes que tenen un ensurt, però també alguns són joves. El risc hi és, però assegut al sofà també et pot venir alguna cosa i el sedentarisme fa mal a molta gent. Faig revisions cada dos anys i em controlo bastant. De moment, estic bé i tinc salut, i ho faré fins que el cos aguanti. Ara em dosifico més, però mentre ho pugui fer ho seguiré fent.
El seu gran objectiu és completar les que s´anomenen les World Marathon Majors (WMM), les grans de la marató mundial.
Sí, són les maratons de Tòquio, Boston, Londres, Berlín, Chicago i Nova York. Aquest mes d´abril participaré a la de Boston i només em quedarà la de Tòquio, que també espero fer-la l´any que ve.
D´aquelles en què ha participat, quina és la més complicada?
Ho vaig passar malament a Berlín. Va fer una calor horrorosa i vaig patir als últims quilòmetres. Londres em va encantar i per a mi és la millor. Hi ha un gran ambient i surten dos milions de persones al carrer, encara que plogui. La gent anima a tothom, no només els atletes coneguts. A Nova York també està força bé però és un circuit amb més pujades i rampes. A Londres, és més pla.
L´octubre del 2016 va viure una experiència molt diferent d´una marató, la Desert Run de Marroc.
És molt diferent. Allà no corres en un ferm fix com el ciment. Allà són dunes i a les dunes t´enfonses. No podia pujar-les corrent, havia de fer-ho caminant i això desgasta molt. És una experiència molt bonica i el desert és misteriós; hi ha un silenci que és molt maco.
S´ha fixat alguna edat o un temps límit per deixar de córrer?
No m´he fixat cap límit, aniré fent, però més dosificat i, mentre el cos aguanti, seguiré fent una marató a l´any. I si no puc anar a l´estranger faré la de Barcelona, que ja l´he corregut tres vegades, i és on he assolit una millor marca. Has de programar-te una carrera a l´any i aquesta és la teva motivació. I així entrenes per fer-ho d´una manera una mica més decent.
Econòmicament, li resulta molt car participar en carreres?
Em costa diners. No massa, però quan surts a l´estranger sí que et costa més. Has d´anar a través d´agències, que et fan un paquet amb viatge i estada, i et val per assegurar-te el dorsal per poder participar. Si no, has d´entrar en un sorteig. Amb els regals que et fan de samarretes i altres peces a les curses, en tens prou. L´únic que em compro són les sabatilles. Però, si et mous per les curses del teu voltant, córrer no et surt car.
Com li ha anat aquests anys amb les lesions?
Ja venia tocat del futbol sala i he sofert tres artroscòpies als genolls. No he patit de lligaments, però corro amb el genoll esquerre sempre amb un punt de dolor. Muscularment, m´ha anat bastant bé i he estat de sort. No em puc queixar.
