En Koen Balcaen (Zwevegen –Bèlgica–, 1963) ho va guanyar tot al món del culturisme. Terrassenc d’adopció, en Koen (pronunciat, “Kun”) va ser dos cops campió del món; set, d’Espanya, i cinc, de Bèlgica. Ja retirat de la competició, i parlant un esplèndid català, en Koen recorda com de petit el seu ídol era el musculós actor Johnny Weissmüller, de la pel·lícula “Tarzan”.
Vostè és flamenc. Què el va portar a Catalunya?
L’esport. Amb només 23 anyets ja era campió de Bèlgica en totes les categories. És a dir, ja estava al màxim nivell, però vaig veure que al meu país no tenia futur si volia dedicar-me al culturisme. I, després d’un viatge que vaig fer a Barcelona, vaig decidir deixar la família, els amics i instal·lar-me a la ciutat.
A quina edat es va introduir al món del culturisme?
Tard, cap als 20 anys, perquè jo era futbolista. Fins als 19 anys jugava a les categories inferiors del Bruges. Però els meus turmells estaven fets amb ossos molt finets i em lesionava sovint. Així que un dia vaig anar al gimnàs per veure si podia muscular més aquesta part del meu cos. I em va encantar.
I segur que no ho va fer també per lligar més, com tants nois?
(Riu.) En realitat, m’hi vaig apuntar amb tres amics i, al cap de només uns mesos, al gimnàs, ja em tocava anar-hi sol. En menys d’un any, el meu cos va experimentar un canvi tan increïble que el responsable de la sala de pesos on entrenava em va dir: “Noi, a tu no t’agradaria competir?”. Diguem que vaig néixer per al culturisme.
I ja quan tenia 27 anys va arribar a ser Míster Univers, o campió del món de culturisme.
Sí, després d’haver-ho guanyat tot a Bèlgica, em vaig emportar el títol de Míster Univers per primera vegada. Arran d’aquell triomf vaig entrar a la lliga professional de culturisme, a la qual és molt i molt difícil accedir. Només en formen part els millors. Hem de pensar que aquesta lliga va crear-se fa 52 anys i des d’aleshores només n’han format part uns 800 esportistes. És com fitxar pel Barça.
Espanti’ns una mica, va. Quant de pes arribava a aixecar en les seves millors èpoques?
Doncs autèntiques barbaritats. Col·locant-me a les espatlles una barra amb pesos, i ascendint i descendint fent força amb les cames, vaig arribar a fer sis baixades amb 305 quilos de pes carregats. La barra es doblegava i tot.
Caram, quin home.
En el cas del múscul pectoral, que no era pas el meu fort, vaig aixecar 205 quilos, ben bé. I en l’exercici que s’anomena premsa de cames, en què s’empeny una plataforma amb la part inferior del cos, doncs movia entre 700 i 800 quilos. Era una bestiesa.
Espanti’ns encara una mica més. Quant de pollastre i arròs menjava al dia (que és la dieta bàsica de tot culturista)?
Quan em preparava per a una competició, menjava moltíssim. Havia de seguir una dieta que fos alta en proteïnes, que tingués una mica de carbohidrats, que em proporcionessin energia i, és clar, el nombre de greixos havia de ser ze-ro. Així que, al dia, em podia menjar uns tres quilos i mig de pollastre a la planxa, per exemple.
Sort que el pollastre no va car…
(Riu.) Però, clar, tres quilos i mig de pollastre fet vol dir que, en cru, aquell pollastre pesava uns cinc quilos. També em cruspia dos quilos i mig d’arròs, ja bullit, cada dia. I unes vuitanta clares d’ou. És a dir, em feia quatre truites de vint ous cadascuna. El bebè necessitava farinetes. (Torna a riure.) Els meus amics no sabien pas si els sortia més a compte convidar-me a sopar o comprar-me un bon vestit.
Quant va arribar a pesar?
En començar al culturisme, pesava 69 quilos. Però amb els anys vaig arribar a un màxim de 125. No de greix, clar, sinó de carn magra, de pur múscul.
I no menjava mai una bona hamburguesa amb patates olioses?
Molt de tant en tant. Si anava a una hamburgueseria, no era pas per un tema d’ansietat, és a dir, de voler menjar allò que no podia, sinó perquè pensava que al meu cos també li era bo alimentar-se del que s’anomena menjar escombraria. El culturisme és un esport molt sacrificat, però per a mi era la meva feina. I la meva passió. M’ho prenia com a tal.
Quan va decidir deixar-ho?
Després de tornar a guanyar el títol de Míster Univers, el 2006. Als 43 anys. Ara tinc una botiga a Terrassa, on faig dietes personalitzades i plans d’entrenament per a tothom. Li vaig posar Koenfitness. La regento amb la meva dona, la Marola Rubio, que va ser campiona d’Espanya de fitness.
Què li falta, al culturisme, per ser una pràctica més popular?
Diners. El futbol és molt popular perquè mou molts diners. Això no passa amb el culturisme. El meu pare, de fet, no veia gens clar que jo em dediqués a això. Per aquesta raó també sóc enginyer mecànic. Però el millor de tot és que sóc una bona persona, i molt pacífica. Encara que sigui belga i tingui una mica cara de mala llet.
