Nascuda fa 59 anys, en fa gairebé 25 que la Carme Sala es dedica a les cures pal·liatives. Cap d’aquest servei des del 2004 a l’Hospital de Terrassa, acaba de rebre el Premi a l’Excel·lència Professional en reconeixement a la seva trajectòria, i afirma que encara li queden ganes per seguir treballant i lluitant per una especialitat que ajuda els malalts crònics i les seves famílies.
Primer de tot és obligat comentar el tema de més actualitat. Què en pensa, sobre que li hagin donat el premi a l’excel·lència en reconeixement a la seva trajectòria professional?
Fa il·lusió, sobretot perquè significa que els teus companys reconeixen i valoren la feina que has fet durant tota la teva trajectòria perquè no és un reconeixement per una cosa en concret. I això et dóna satisfacció.
Quants anys fa que es dedica a les cures pal·liatives?
Vaig començar l’any 1992 fent atencions a domicili al servei del CAP de Sant Llàtzer i més tard vaig passar a planta. Finalment al 2004 em van fer responsable del Servei de Cures Pal·liatives (amb la integració del Sant Llàtzer al CST) i al 2007 em vaig traslladar a l’edifici de l’Hospital de Terrassa.
Quin és l’objectiu d’aquest servei?
És una especialitat que, a més de metges, engloba altres professionals que atenen persones amb malalties incurables i que estan més o menys properes al final de la seva vida. Es tracta d’atendre totes les necessitats d’aquests pacients, tant des d’un punt de vista físic com emocional, espiritual i de planificació. En aquest cas, també atenem les famílies.
I com es du a terme tot això?
Es desenvolupa el que s’anomena un treball interdisciplinari, és a dir, hi intervenen metges, infermeres, treballadors socials, psicòlegs i fins i tot fisioterapeutes i assessors espirituals, depenent dels recursos.
En aquest sentit, quina és la seva tasca?
Són diverses. La primera és organitzar i planificar la feina del servei i dels professionals que hi treballen com a cap del Servei de Cures Pal·liatives. I l’altra part és atendre els malalts i les famílies, feina que faig diàriament i a què dedico la major part del temps.
Creu que s’hauria de donar més rellevància a aquest servei?
Cal que tothom (tant ciutadania com professionals sanitaris) entengui la feina que es fa en aquest servei. Aquí no només atenem persones que s’estan morint sinó que hi ha malalts que poden durar molt temps. A més, l’esperança de vida creix, i per tant es van acumulant malalties cròniques, per la qual cosa hauria d’augmentar el pes de les cures pal·liatives.
S’ha de ser d’una mena de manera per fer aquesta feina?
No crec que s’hagi de ser d’una manera determinada sinó l’important és que t’agradi la feina que fas. A més, has de tenir una formació sòlida.
Però té la mort molt present en el seu dia a dia. Com afecta això?
Doncs t’ajuda a créixer com a persona perquè et fa valorar realment el què és important. En aquest sentit he de dir que m’encanta la meva feina, la trobo molt gratificant.
És inevitable endur-se algun cas cap a casa?
Sí, ho és, però has d’aprendre a protegir-te’n. Inevitablement, algun cop t’enduràs algun cas a casa perquè amb alguns casos s’estableixen vincles. Però el teu paper no pot deixar de ser professional i has de ser realista: no pots pretendre curar aquella persona perquè és impossible.
Quins són els casos més durs, els que costen més de pair?
No hi ha un tipus de cas en concret, tot i que sí que n’hi ha que es fan difícils de pair. L’important és que tinguis molt clar on treballes, que siguis realista i que facis la feina que has de fer. Perquè el més difícil de pair és no haver fet el que tocava, que els membres de l’equip no hagin fet la feina que els corresponia.
És l’empatia una virtut o un problema a l’hora de desenvolupar la seva feina?
L’empatia és bona, sempre i quan no et passis amb la implicació. Has d’entendre les necessitats de les altres persones però te n’has de protegir. Si comences a establir vincles i veure el malalt com un germà, un fill o un marit, malament.
I ara que vénen festes nadalenques, com es viuen al vostre servei?
Doncs pràcticament igual que en qualsevol altra part de l’hospital. Es decora l’espai, es fan regals i, als malalts que poden, se’ls dóna permís per estar a casa. Els que s’han de quedar aquí és més trist, és cert. Però com en qualsevol altre planta. I nosaltres intentem donar totes les facilitats possibles perquè la família pugui venir.
25 anys treballant en l’àmbit de les cures pal·liatives, 12 sent cap del servei, li queda corda per temps?
Fins que em jubili. I no en tinc cap ganes. //
