En Pablo Valcárcel (Canet de Mar, 1992) estudia el grau d´Educació Social a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L´any passat anava a Bellaterra des de Terrassa, on residia. Ara viu a Barberà del Vallès, tot i que els divendres se´n va cap a Canet, on l´espera l´olor de sal i una feina cuinant coques en un restaurant. És esportista i, a més, voluntari de presons.
Per què va decidir fer un voluntariat en un centre penitenciari?
Sobretot per agafar competències professionals. Diuen que per ser educador social has de tenir la pell dura. I a quin millor lloc pot aconseguir-se que en una presó?
Abans d´arribar a Quatre Camins ja havia fet voluntariat en algun altre centre penitenciari?
Sí, durant tot el curs passat vaig estar a Wad-Ras, que és una presó només per a dones que hi ha a Barcelona. Allà organitzava sobretot partits de voleibol. Als interns de Quatre Camins, que són tot homes, els agrada més el futbol.
Només hi ha una intenció d´oci al darrere d´aquests partidets al pati de les presons?
No, ni de bon tros. Sí que es tracta que els presos s´ho passin bé, però al darrere hi ha una planificació, és a dir, la idea de treballar valors com els vincles entre els companys o l´autocontrol. A un partit de futbol, per exemple, hi ha unes normes que tothom coneix. És a dir, ells saben on hi ha el límit. Fins a quin punt en una pilota que dos jugadors es disputen poden sobrepassar aquest límit i que hi hagi agressivitat. El futbol els ensenya a treballar l´autocontrol.
Des de fora, sabem poc del que passa dins d´una presó. Li van caure els prejudicis la primera vegada que va entrar en una?
A Wad-Ras ja vaig trencar tots els estigmes que tenia. I em vaig trobar que l´ambient entre les dones era molt familiar, que es donaven suport entre elles i estaven molt unides. Jo sabia que era en una presó perquè veia murs i unes tanques molt altes, però ja està. L´ambient era molt bo.
Ha trobat diferència amb el centre de Quatre Camins?
Quatre Camins impressiona més com a infraestructura en si, perquè és una presó molt gran i abans d´arribar al lloc on juguem a futbol haig de passar quatre o cinc controls de seguretat. Un cop que sóc a dins, hi veig persones. Persones que han comès delictes, sí. Però jo no hi penso, en això.
Com és el tracte amb els presos?
Fa just un mes que hi vaig, a Quatre Camins. I és només un dia a la setmana. Els dijous a la tarda, de tres a cinc. Amb els presos, cal saber trencar-hi el gel per guanyar-te´n la confiança. Però el que des de l´inici ja veus és l´agraïment que et tenen. Saben que ets voluntari, que estàs allà perquè vols, i estan agraïts que els vinguis a veure i els muntis una activitat perquè es distreguin. Jo també jugo amb ells. I sempre hi ha algú que et compra l´ampolla de l´aigua. Aquest detall et mostra que t´estan agraïts.
Més enllà de les diferències que existeixen entre una presó d´homes i una de dones, quines són les similituds que hi ha trobat?
Hi ha qui no, però la meva percepció és que els presos tenen un estat d´ànim -un to- baix, una mica derrotat. És normal, clar. És que estan privats de llibertat, que es diu aviat, i, encara que facin diferents activitats a la presó, tenen una vida molt monòtona. En especial, si han de complir condemnes llargues.
Algun se li ha obert i li ha explicat per què estava allà?
M´ha passat més amb les dones. Però jo no intento aprofundir en els errors que han pogut cometre. Si creiem en la reinserció, crec que hem de tractar els presos amb una perspectiva de futur, no pensant en el que han fet en el passat. Ja estan pagant ara la seva culpa.
Els intenta no jutjar, vaja.
Exacte. Qui et trobes a les presons? Doncs de ben segur que moltes persones que han tingut dificultats econòmiques, que són de classe social baixa. També, molts immigrants. Si neixes en una família molt desestructurada, no tens futur i de vegades caus en la droga. Qui et diu que tu mateix, en un moment donat, no haguessis delinquit? Des de la comoditat de tenir una xarxa familiar potent i bons amics es veu tot molt fàcil.
Per cert, en una presó on els interns eren tot dones, es devia sentir ben afalagat, oi?
(Riu.) Molt, la veritat. Eren molt amables amb mi, i quan ja em van agafar més confiança em deien: "Escolta, tens xicota? I si féssim un vis a vis?". Tot de broma.
Li agradaria seguir fent educació social dins del món penitenciari?
En el futur, no ho sé. A més, l´educació social té molts àmbits d´actuació, com els nouvinguts, els sense sostre, les feines amb associacions de veïns, etcètera. I jo sóc noi. Això és un avantatge a l´hora de buscar feina a l´educació social. A classe som vuitanta i, de nois, deu. Els referents masculins, com els femenins, són necessaris per a les persones amb problemes. Però sembla que la tasca de cura social encara hagi de recaure més en les dones.
