Robert Cabeza ha après tot el que sap de cal·ligrafia, dibuix, pintura i música observant, escoltant i practicant. No ha estudiat aquestes arts en cap escola sinó que ha estat autodidacte. Durant diversos anys ha compaginat totes aquestes disciplines però ara en fa dos, quan en tenia seixanta-sis, va decidir afluixar. Des d’aleshores, dedica força temps a l’estudi de la terrissa catalana.
Quan va començar a dibuixar?
Debia tenir quatre anys. A casa recorden que em penjaven els peus de la cadira i ja dibuixava. A escola m’ho passava molt bé, treia molt bones notes, els companys em demanaven dibuixos… Però a fer exposicions no vaig començar fins als 26 o 27, una mica tard.
I amb la cal·ligrafia?
Va sorgir arrel d’una exposició que vaig fer amb la Carme Casamada el gener de 1997. Aleshores, li vaig proposar de fer-ne una altra de cal·ligrafia, disciplina en la que estava interessat des de feia temps, i al novembre vam fer una mostra de cal·ligrafies de setze textos inèdits de l’escriptora Anna Murià. Com que va tenir molt èxit, vaig continuar fent coses però no vaig tornar a repetir una exposició com aquella perquè aquest art, la gent l’entén molt poc.
N’ha après de forma autodidacta?
Sí, tant de dibuix com de cal·ligrafia. No he anat mai a cap escola. N’he après anant als museus, veient el que fan els grans artistes, practicant i corregint errors. Quan ho fas per tu mateix, sense anar a una escola, el camí és més llarg però gaudeixes molt més. Quan aconsegueixes que surti com vols, ets sents molt feliç.
I com s’aconsegueix?
Cada dia, amb la pràctica, vas millorant. Si ensenyés el que faig a algun professor de dibuix rigurós hi trobaria diversos errors però el dibuix és meu. Arribes a un punt que dius “jo vull fer això”, i ho fas. El que intentes és tenir un dibuix personal, assemblar-te només a tu mateix i arriba un dia que no saps com ho aconsegueixes; la gent reconeix que aquell dibuix és teu.
Com definiria el seu estil?
Com un dibuix paisatgista realista. A l’anar practicant vaig anar sintetitzant o fent més abstracte el meu dibuix, eliminant el que no m’interessava veure. Els meus dibuixos han estat cada cop més senzils, dient el mateix però amb menys ratlles. Intento reflectir la realitat d’una manera molt simple.
La majoria dels seus dibuixos mostren paisatges urbans.
Sí. He fet retrat i també he fet figura, però la veritat és que amb el paisatge és amb el que em sento millor. He de dir que el paisatge em fascina i dibuixar-lo em permet no oblidar-lo mai. Per quina raó? Doncs perquè quan dibuixes captes tots els detalls i els retens a la memòria.
Al llarg de la seva trajectòria professional ha utilitzat diverses tècniques. A més de la cal·ligrafia i el dibuix, ha fet aquarel·la i transferències Polaroid. Què li agrada d’aquests dos mètodes?
Amb les Polaroid m’ho passava molt bé. Era un procés llarg però divertit i sorprenent perquè mai sabies com quedaria; cada transferència era única. D’altra banda, quan pinto, m’agrada dedicar-hi no més d’una hora i l’aquarel·la permet això, una obra ràpida.
És gaire perfeccionsita?
Sí, molt. Si haig de fer gaires retocs, trenco l’obra. He llençat bastants dibuixos i moltíssimes cal·ligrafies. En el cas de l’Anna Murià, n’hi ha una que la vaig repetir un total de vuit vegades.
A més de dibuixar, pintar i fer cal·ligràfies, tocava blues i folk, i tenia un estudi d’interiorisme a Viladecavalls. Però, d’on treia tot el temps?
Anava com una moto. Fa quatre anys va arribar un punt en que estava molt saturat i vaig decidir deixar el grup on tocava. Va ser la primera mostra que estava una mica cansat de tot i el primer que va caure va ser el hobby més hobby. Fa dos anys vaig tancar l’estudi. Ara segueixo tocant de tant en tant i dibuixant però amb menys intensitat, no tinc la pressió d’un llibre. També faig coses de cal·ligrafia però sense la intenció de fer una obra concreta.
Des que està jubilat, pot destinar més temps a altres aficions?
Sí. La terrissa catalana m’interessa des de fa molt. Des que em vaig jubilar, m’hi he dedicat més; abans no tenia temps. Ara puc estudiar-ne coses, escriure una mica i viatjar buscant peces o gent relacionada amb aquest món. Sóc membre de la junta de l’Associació Catalana de Ceràmica des de fa un any i mig o dos.
Quina feina desenvolupen des de l’associació?
Estem intentar recuperar informació que en moltes ocasions pràcticament ja no hi és. Als museus de Catalunya, les peces de terrissa són contades. El Museu de Ceràmica de Barcelona ja no existeix, se’l van carregar per qüestions purament polítiques. Va ser un assassinat; aquest museu era un dels més importants d’Europa. Des de l’associació intentem fer recerca però és molt difícil. Jo ho trobo molt interessant, apassionant, i mica en mica, com una formigueta, vaig recollint infromació.
