El passeig comercial que proposem aquesta setmana comença al bell mig de la ciutat, just a la cantonada entre la Rambla d’Ègara i el Raval de Montserrat. D’allà parteix el carrer de la Rasa, una via de pas tant per a cotxes com per a vianants. La vida comercial de la Ra-sa, com la del carrer Nou de Sant Pere i la del de la Creu Gran, així com d’altres vies que en són adjacents, potser no és tan intensa com la que tenen els principals carrers del Centre. Però en aquesta ruta d’avui, que acabarà ben a prop del major tresor artístic que resguarda la nostra ciutat, les esglésies de Sant Pere, hi trobem una oferta ben variada i sovint lligada als serveis.
El conegut Forn de la Rasa, que fa cantonada amb el Raval i la Rambla, marca l’inici del carrer del mateix nom, que en ser força llarg (fa uns 387 metres) bé el podem dividir en diversos trams. El primer arrenca a l’esmentat forn i acaba a la plaça de Didó. En aquesta part inicial del carrer de la Rasa trobem una botiga de moda, i sobretot serveis, com un centre auditiu, una tenda d’electrodomèstics o una òptica. També hi ha Lara, una tenda de roba per a senyora jove, la propietària de la qual, l’Agnès Giménez, pensa que al carrer de la Rasa “encara hi ha força botigues d’aquelles que en podríem dir de tota la vida”. A més l’Agnès destaca que, com que la Rasa és una via molt d’anar cap amunt i cap avall, “els comerciants hem de cuidar molt l’aparador perquè sigui un reclam per als vianants i els conductors”.
La primera part de la Rasa acaba a la plaça de Didó. A l’esguard del valuós edifici de la Sala Muncunill, obra del famós arquitecte modernista, les terrasses dels bars, sovint plenes de grups d’amics, donen ambient i alegria a l’enclavament, en un indret que durant molts anys ha estat cabdal a l’oci nocturn de la ciutat. Ben a prop d’allà hi ha el Gimnàs Squash 4, un altre d’aquells establiments de tota la vida. Per al seu gerent, en Jordi Font, un dels avantatges de tenir un negoci en aquesta ubicació és que “està a l’abast de tothom qui viu al Centre”.
Fent via
Anem pujant per la Rasa, més enllà de la plaça de Didó, en direcció a la del Vapor Ventalló. En aquest interval no tan pròxim ja a la Rambla d’Ègara i el Raval, l’oferta comercial baixa una mica per refer-se de nou al Vapor Ventalló. “Aquesta plaça és una referència per als egarencs a l’hora de quedar i passar una bona estona en alguna de les seves terrasses”, ens assegura la Nani Pérez, propietària, juntament amb la Carme Pérez, de l’establiment el Cafè Dolç. Anem fent via i passat ja el Vapor Ventalló arribem a la bufona placeta de Saragossa, que és una de les entrades naturals al centre de Terrassa si venim des de l’estació del Nord. Aquest també és un lloc sobretot d’anades i vingudes, encara que a comerços com l’Estanc Joan assenyalen que tenen, és cert, una clientela que va i que ve, però també n’hi ha una altra que és del barri, fidelitzada.
La placeta de Saragossa ens dóna dues opcions. Podem escollir anar a l’esquerra, cap al Camí Fondo. És una via curta, però amb una interessant oferta de restaurants i botigues especialitzades que farem bé de descobrir.
Si des de la placeta de Saragossa anem cap a la dreta, enfilarem cap al carrer Nou de Sant Pere. Aquest també és un vial on els vianants pugen i baixen, ja sigui ca-mí de ple Centre o en direcció al pulmó verd del parc de Vallparadís. “Hi passa gent molt diversa, per aquí. Jo fins i tot tinc clients anglesos i americans”, ens diu la Mercè, des de Querol Perruqueria.
Un eix amb potencial
Al carrer Nou de Sant Pere, que té 199 metres, hi anem trobant establiments que pertanyen a activitats comercials ben diverses. És veritat. Potser en aquesta via no hi ha el reguitzell de tendes que trobem als eixos més comercials de la ciutat, com poden ser el portal de Sant Roc, el carrer Major, la Plaça Vella, els carrers dels Gavatxons, Font Vella o Sant Pere o el propi Raval de Montserrat. I torna a ser cert. Al carrer Nou de Sant Pere tampoc s’hi han establert les grans franquícies, aquelles que tenen noms per tots coneguts, que hi ha en algunes de les vies esmentades amb anterioritat. Però sí que hi veiem una oferta ben diversa i atractiva, amb establiments que pertanyen a sectors com l’alimentació, la moda, la informàtica o la restauració, a més d’algun bar, cafeteria i una llar d’infants.
Hi destaquen, de nou, els locals que brinden un servei específic als clients, com el d’Ojeda Enginyers, on elaboren projectes per a llicencies d’obertura d’activitats. Gairebé sense adonar-nos-en, caminarem ja pel carrer de la Creu Gran, en el petit tram d’aquesta via que queda just abans de la plaça del mateix nom.
En aquests pocs metres, si som observadors, de seguida hi veurem que és un vial també amb comerços especialitzats de debò. L’exemple més evident n’és Valkanik, una tenda que ven articles relacionats amb l’astronomia. Ara ja, la ruta comercial que proposem aquesta setmana s’acosta al final. Serà, ja avisem, una cirereta del pastís del tot immillorable.
Camí de les esglésies
Però abans hem de passar per un altre indret amb personalitat, la plaça de la Creu Gran, amb la seva font situada al bell mig, i la creu, una reproducció de la que antigament delimitava els termes municipals de Terrassa i Sant Pere.
D’allà prosseguim pel carrer de la Creu Gran. Ens allunyem ja de forma definitiva del rovell de l’ou comercial egarenc, però de mica en mica ens acostem, tot mirant botigues, lluïts aparadors, a la gran meravella artística de la ciutat, les valuoses esglésies de Sant Pere. En aquest darrer tram del recorregut, el bullici del Centre ja és del tot imperceptible. La vida de barri s’imposa, i els comerços de proximitat, aquells on diem al propietari pel seu nom, són els habituals. Un forn de pa, un autoservei o una floristeria en són exemples.
Ara ja ens trobem gairebé trepitjant la línia d’arribada. Davant nostre, el pont de Sant Pere ens convida a passar fins a la plaça del Rector Homs. La nostra mirada s’alça cap a la Seu d’Ègara, un conjunt monumental d’un valor incalculable, ja que a la història de l’art occidental gairebé no queden pintures d’inspiració cristiana d’entre els segles VI i VIII. Anem carregats de bosses. Encara que cansats, pensem en la sort que tenim de viure a Terrassa.
