Durant els tres anys que va durar la guerra civil espanyola, Terrassa va ser ciutat de reraguarda. Lluny del front, sí, però immersa en tot un seguit de processos de canvi a molts nivells. Allà on va fracassar l’intent de cop d’Estat del juliol del 1936 es va encetar un cicle revolucionari que, a grans trets, es concreta en les col·lectivitzacions d’indústries (de les perruqueries a les fàbriques d’armament) i en una onada de violència de classe contra grans propietaris, clergues i militants de dretes.
Més enllà d’això, que resulta fonamental per a comprendre la quotidianitat a la reraguarda, l’insurrecció franquista va dividir el mapa polític espanyol en dos: d’una banda, els territoris que s’havien mantingut fidels a la República i, d’altra banda, aquells on havia triomfat el cop. Les zones sota control franquista controlaven, per posar només uns exemples, grans zones pesqueres, 2/3 parts del conreu de blat o el 90% del sucre. A més, si bé aparentment la quantitat de producció agrícola era similar, en realitat a les zones republicanes s’hi conreaven productes orientats a l’exportació, mentre que a les franquistes hi predominava el conreu de subsistència. Terrassa mateix serveix d’exemple: la quantitat de terres dedicades a la vinya era cinc vegades superior a la destinada als cereals.
Gestió política
Aquesta divisió asimètrica dels recursos i de la població és la clau de volta per entendre les dificultats d’abastament durant la guerra civil. A part, la gestió política dels proveïments es dóna en un context de revolució social, amb l’aparició de noves formes de poder polític i d’organització econòmica. Val a dir també, i no per obvi és sobrer, que quan comença la guerra ningú coneix el final. És a dir, que als primers mesos de guerra ningú s’imaginava que duraria tres anys i molt menys que aniria seguida d’una dictadura de quaranta anys. Això resulta fonamental per a comprendre actituds i accions davant les dificultats d’abastament.
La manca de proveïments i els esforços de les noves institucions revolucionàries per racionar-los van condicionar la vida a la reraguarda. Les restriccions no es limitaven al menjar, sinó també al tabac, l’oci o la beguda. El 30 de març de 1937 a la columna d’un diari local s’hi llegia: ‹‹Sols la anormalitat d’alguns dels aspectes quotidians de la vida ciutadana ens recorden els moments culminants que vivim. Un exponent, extremadament accentuat d’aquesta anormalitat són les cues. D’aquestes n’hi ha de colpidores i de còmiques. Les primeres, desprenen adoloriment i esfereeixen. Són les del pa, la carn i dels queviures necessaris per a la subsistència. Després hi ha una altra mena de cues i aquestes són les que no es poden concebre i indignen: les del cinema i del tabac››.
Certament, no vivim només de pa. Es van assaltar fleques i mercats, però també estancs. Els diaris solien obrir amb una crònica sobre el front de guerra, després les notícies locals, on s’indicava on aconseguir pa, patates o carn, i a les darreres pàgines ressenyes cinematogràfiques o una crònica sobre el partit del Terrassa.
Davant les dificultats per cobrir les necessitats bàsiques, la població tenia diverses alternatives: podien abastar-se al mercat negre, que no era pas petit; comprar productes de menys qualitat; fer-se amic dels pagesos locals o bé anar a collir plantes a Sant Llorenç; la barata; viatges amb tren cap a Ponent o el Maresme; o, finalment, també podia protestar davant dels mercats i l’Ajuntament.
Les protestes d’abril de 1937
A partir de la primavera del 1937, la fam es començava a fer notar. Al febrer el pa ja escassejava i cap a l’abril l’oli, la carn i alguns llegums també. Davant d’aquesta situació, unes primeres protestes al febrer, però sobretot els fets d’abril evidencien la gravetat de la situació.
El dia 16 d’abril hi hagué aldarulls al matí i una manifestació a la tarda, formada principalment per dones, en contra l’encariment del preu de productes bàsics. Tot i que tot semblava tornar a la normalitat (de la reraguarda), l’endemà les protestes van anar a més. Al matí, al Mercat del Triomf, un grup de dones van reaccionar davant el preu de la carn de porc obligant a tancar les parades. Ràpidament es va estendre la protesta al Mercat de la Independència, on van haver d’intervenir la Guàrdia d’Assalt. Per intentar evitar que la situació es desbordes, es va donar l’ordre municipal de tancar totes les tendes. Aleshores, els diversos grups de dones van començar a concentrar-se davant l’Ajuntament i, després d’una petita manifestació, van aconseguir reunir-se amb les autoritats. De la reunió en va sortir el compromís de rebaixar el preu de la carn de porc en 50 cèntims i el de la resta de productes un 10%. A més, les autoritats es comprometien a constituir un Comité Regulador de Preus, que en absolut va servir per evitar noves pujades dels preus.
Protagonisme femení
Aquest tipus de protesta, tant pel que fa a reivindicació com a mètode, s’emmarca en allò que l’historiador britànic E.P. Thompson en diu ‹‹economia moral››. És, en el fons, un sentit comú i del comú segons el qual ningú pot ser privat de recursos de primera necessitat. Per dir-ho amb d’altres paraules, és el predomini de la visió antropològica de la vida per sobre d’una de mercantilitzada. S’impugna al mercat, a la llei d’oferta i demanda, i és la pròpia gent qui fixa els preus dels productes bàsics per a que estiguin a l’abast de tothom. Les dones tenien un clar protagonisme, com el tenien en totes aquelles protestes que tenien a veure amb l’economia informal, amb la tasca de cures i afectes, com les protestes del pa de 1918 o la vaga de lloguers de 1931.
Tot i que durant la guerra a Terrassa es va passar gana, ha quedat especialment gravada a la memòria la fam de la primera postguerra. Al cap i a la fi, al 1936 la gana no era una desconeguda per a les classes populars, que havien generat mecanismes de solidaritat per pal·liar-la: olles comunes, cooperatives de consum, etc. Amb l’arribada del franquisme aquesta xarxa de solidaritat va ser fortament reprimida i va deixar de funcionar, deixant aïllades a famílies obreres que subsistien gràcies al suport mutu. És per això que el record de la gana de posguerra és més viu que la fam a la reraguarda.
L’autor és historiador i membre del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa
