Els sords no som muts.” Així de clar i contundent es mostra Andrés Céspedes, sord des que tenia 5 mesos. I és que anomenar sordmudes les persones sordes és un dels errors més grans i comuns que es cometen i que més molesten la comunitat sorda.
Els sords parlen. Alguns ho fan de manera oral. La majoria signa (usa la llengua de signes), utilitzant així un idioma diferent, que no inferior. Així ho va aprendre Tessa Roy, oient, durant el primer curs de llengua de signes catalana: “Vaig veure com les persones sordes són tan capaces o més que jo d´aprendre coses, estudiar, anar a la universitat i defensar-se a la vida com ho faig jo cada dia. No necessiten ajuda. Vaig veure que tenia prejudicis que em van fer sentir vergonya de mi mateixa”, recorda.
Fins i tot alguns metges creuen que la sordesa fa que una persona sigui més social. Així, el doctor Bill Vicar, de la Universitat d´ASL, com a persona sorda, afirma que “la cultura dels sords no es tracta de contemplar el que les persones sordes no poden fer (…) sinó que celebren el que poden fer. Hi ha un fort sentit d´unitat, ja que comparteixen les seves experiències de patiment a través d´una lluita comuna”. Aquest doctor arriba a afirmar que, “si se´ls donés l´oportunitat de la millora de l´audició, (les persones sordes) optarien per romandre sords”.
No obstant això, quan la sordesa és especialment aguda sol afectar considerablement la manera en què la persona es relaciona amb el seu entorn, ja que es troba amb una seriosa limitació a l´hora de comunicar-se. La sordesa és irreversible quan ja no es pot sentir gens, i és aleshores quan la persona desenvolupa una idiosincràsia amb les persones que es comuniquen amb el canal visual, és a dir, amb la llengua de signes, en considerar-se una col·lectivitat cultural i social pròpia i diferenciada, sovint anomenada comunitat sorda.
El vincle social entre els sords signants sol ser molt fort a causa, sobretot, de l´aïllament social que senten respecte als oients, provocat per l´escàs coneixement de la seva problemàtica o idees preconcebudes, les quals poden transformar-se gràcies a una millor interacció amb la seva cultura i apropant-se al seu dia a dia.
Integració?
No fa ni una dècada que la llengua de signes és oficial a Espanya. Va ser-ho el desembre de 2007 però fins aleshores aquesta llengua havia estat mal vista i el sistema educatiu no en permetia el seu aprenentatge. Ara, les coses han canviat i avui la llengua de signes té la protecció de l´Estat mitjançant la Llei de la llengua de signes i de mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sord-cegues.
Cal tenir present que no hi ha una sola llengua de signes sinó que es desenvolupa en cada comunitat sorda, de manera que presenta les mateixes propietats lingüístiques i la mateixa facultat del llenguatge que les llengües orals. Centenars de llengües de signes estan en ús a tot el món i s´usen en els nuclis de la cultura sorda local.
En l´actualitat, els nens amb sordesa disposen de dues grans eines comunicatives: la llengua de signes i també el llenguatge oral.
Hi ha diverses associacions, col·lectius i tant persones sordes com oïdores que aposten pel bilingüisme com a part de la integració en l´entorn. És a dir, usar la llengua oral i la de signes. Això s´ha de desenvolupar sobretot quan els nens són petits. Per això a Apansce (Associació de Pares de Nens Sords a Catalunya) aposten per aconseguir que els nens rebin una educació oral però també de signes perquè s´integrin al seu entorn familiar i escolar sense cap mena de diferència.
Amb aquest objectiu integrador també treballen a l´Associació de Persones Sordes de Terrassa (Apesote), tal com explica la seva presidenta, Carmen Sala López: “Per a una persona sorda, el fet de trobar-se amb una oïdora que sap signar és un alleujament molt gran, especialment si es troba en un hospital o si hi ha una situació d´emergència”.
Per això és tan important tenir un departament de formació que s´encarrega d´organitzar cursos de llengua de signes per a qualsevol persona que tingui interès a aprendre-la, “ja que és una manera de fer difusió de la comunitat sorda i la seva manera de comunicar-se”, diu Carmen Salas. En aquest sentit, afegeix: “Per sort, moltes persones s´interessen per aprendre la llengua de signes, fet que proporciona una millor comunicació entre ambdós col·lectius, així com una major integració social del col·lectiu sord”.
Els primers cursos de llengua de signes catalana es van organitzar l´any 1995, com a curs pilot, a la comarca del Vallès Occidental. Actualment, l´Apesote ofereix cursos reconeguts per la Federació de Persones Sordes de Catalunya, organitzats en quatre nivells, tots de 120 hores de durada i en horaris ordinaris d´octubre a juny o intensius de juny a juliol. El nombre d´alumnes per grup pot oscil·lar de 8 (mínim) a 15 (màxim) i no tenen un perfil definit, sinó que hi va qualsevol persona interessada a aprendre la llengua de signes. A més, tots els docents són professors nadius (persones sordes signants), amb titulació de professor d´LSC.
Noves tecnologies
Si per a la societat en general l´avenç de la tecnologia significa una important millora a les seves vides, per als sords encara més. “Estic molt agraïda als avenços que s´han fet en tecnologia. Per a les persones sordes és una meravella. El fet de poder enviar-nos missatges amb el mòbil, correus electrònics o videoxats… Abans havíem de demanar a pares o germanes que contactessin amb els nostres amics per poder quedar. Ara ho podem fer amb privacitat. També hem pogut fer adaptacions dins la casa, i fer que s´encengui un llum quan truquen al timbre o que a la televisió hi hagi subtítols o intèrprets”, diu Roser Cases, professora de llengua de signes catalana. En aquest sentit, però, també destaca que el servei d´intèrprets encara és pobre, quelcom que suposa un problema.
Així ho pensa també la presidenta d´Apesote, Carmen Sala, qui subratlla la necessitat de “lluitar per aconseguir una major accessibilitat. Als mitjans de comunicació només apareix en un horari concret i pocs minuts. Ens diuen que posem subtítols, però el nivell de lectoescriptura de moltes persones sordes ja grans no és gaire bo o és pràcticament nul”.
