La depressió, l’ansietat, l’esquizofrènia o el trastorn bipolar són algunes de les malalties mentals més freqüents en els adults. I, encara que siguin paraules que ens puguin sonar grosses i llunyanes, no resulten pas estranyes a la condició humana. Just a les portes del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebrarà el proper dilluns, la Confederación Salud Mental España estima que un 9% dels espanyols té avui un problema d’aquest tipus, i que gairebé un 20% de la població n’ha patit algun al llarg de la vida.
L’Organització Mundial de la Salut eleva la xifra i indica que una de cada quatre persones al planeta pateix un trastorn de tipus mental. Com sempre, darrere dels freds números s’oculten les històries en primera persona que, en els casos de qui té una malaltia psíquica, estan massa sovint marcades per la discriminació. “Jo tenia una bona feina, de responsabilitat, dins de l’administració “, explica la Sílvia, una dona de mitjana edat que viu a Sant Cugat i que, des que era jove, es troba afectada per un problema de depressió i ansietat cròniques, encara que durant molt de temps va estar sense diagnosticar.
Fa uns anys, la Sílvia va patir una crisi que la va fer romandre vuit mesos de baixa laboral. Va ser llavors quan els metges van posar nom a la seva malaltia. “Quan ja vaig estar millor i vaig reincorporar-me a la feina, em van dir que jo no ocuparia més aquell lloc de treball de responsabilitat i em van destinar a fer tasques menors”, recorda. “Jo tenia una trajectòria professional impecable, i allò em va afectar molt. Ells pensaven que per la meva malaltia jo no podria suportar l’estrès de desenvolupar una feia dura. Els companys m’ignoraven. Els caps m’ignoraven”, relata. “Un temps després, però, va sortir a concurs una plaça de responsabilitat en un altre departament. S’hi van presentar dotze persones i jo la vaig guanyar. Des de llavors hi treballo. Vaig demostrar als qui m’havien fet fora que jo era una persona capaç i que estaven del tot equivocats.”
Al món laboral
La Sílvia és ara una de les portaveus d’Obertament, una entitat amb seu a Barcelona i nascuda l’any 2010 de l’aliança entre els principals agents de la salut mental de Catalunya. L’associació està formada per persones que tenen algun problema d’aquest tipus. L’objectiu d’Obertament és lluitar per acabar amb l’estigma i la discriminació que pateix el col·lectiu. Ho vol aconseguir a través d’activistes que, com la Sílvia, expliquen en públic el seu cas i participen en campanyes de sensibilització dirigides a la resta de la ciutadania.
Fa tot just una setmana que Obertament va presentar un estudi, segons el qual, el 80,1% dels catalans amb trastorn mental han estat discriminats per aquesta raó (en més de la meitat dels casos, la discriminació ha resultat “bastant” o “molt freqüent”).
Patir marginació a l’esfera laboral, com la que assegura haver sofert la Sílvia, és un dels tractes desiguals més comuns vers les persones amb un trastorn psíquic. Però no és l’únic. L’estudi d’Obertament també denuncia que la discriminació s’estén, de fet, a tots els àmbits de la vida. De més a menys habitual, en pateixen per part de la família, del grup d’amics, en els serveis de salut, a l’entorn laboral mateix i a l’àmbit educatiu.
Vèncer els prejudicis
“Hem de lluitar perquè la salut mental surti de l’armari”, afirma en Miquel Juncosa, que és el director d’Obertament. “El que desitgem és que tothom pugui parlar sense vergonya de la seva malaltia. I que s’acabin els prejudicis”, assenyala. “El més habitual és el que diu que els trastorns mentals són crònics, que t’afectaran tota la vida i negativament. I després hi ha la perillositat que suposadament s’associa a una persona amb una malaltia mental. Crec que la manera que tenen alguns mitjans de comunicació d’enfocar les notícies no ens ajuda gaire. A la mínima que hi ha un succés estrany, de seguida es comença a posar sobre la taula la salut mental de qui suposadament l’ha comès”, diu. “Això no contribueix a la normalització”, apunta.
Alhora, el diagnòstic d’un trastorn psíquic sovint ve acompanyat de la pèrdua d’amics. La Maria, una jove de Terrassa que també és activista d’Obertament, així ho corrobora. “Jo m’ho miro en positiu. El meu diagnòstic em va servir per fer una garbellada dins del meu entorn i ara tinc els amics que són realment bons”, diu.
La Maria estudiava en un país llatinoamericà quan va patir el primer brot de la seva malaltia, diagnosticada com un trastorn esquizoafectiu. Aquesta afecció se situa en un punt intermedi del camí entre l’esquizofrènia i el trastorn bipolar. En el cas de la Maria, l’alteració es caracteritza per tenir episodis puntuals d’eufòria que es presenten amb al·lucinacions auditives. “Quan en tens un brot és com si desconnectessis de la realitat, i la nova que generes te la creus de totes totes”, conta.
A l’educació
L’egarenca recorda que, quan va tenir el primer brot a Llatinoamèrica, no van tardar gens ni mica a fer-la fora de la universitat d’aquell país on estudiava. “Com que jo responia a estímuls que ningú més veia, perquè contestava les veus que sentia, que de fet eren al·lucinacions sonores, em van expulsar. Van trucar a la meva família i els van dir que estava boja”, recorda –l’entitat Obertament indica que la meitat de les persones amb un problema psiquiàtric són discriminades pels mateixos companys en l’àmbit educatiu–.
En aquest reportatge, la Maria s’estima més guardar l’anonimat perquè ara està buscant feina, i té por que identificar-se amb nom i cognoms sigui un problema afegit a l’hora de trobar-ne. Aquesta terrassenca assegura haver patit ja discriminació en l’àmbit laboral, un fet que sovint l’ha obligada a ometre el seu diagnòstic a les entrevistes de treball: “Realment, quan et descarten com a candidata, no saps per què ho fan, ja que mai et diuen explícitament que és per la malaltia. Per això penso que existeix una discriminació, però que és com oculta, i això ens obliga, també a nosaltres, a ocultar el nostre diagnòstic.”
Normalitzar-ho
En Miquel Juncosa, director de l’associació Obertament, considera que “per normalitzar les malalties mentals, cal que les persones afectades en parlin”, però que “a hores d’ara això encara pot tenir males conseqüències per a elles”.
Aquest terme, el de “normalitat”, ve podria atribuir-se a les vides que segueixen tant la Sílvia, de Sant Cugat, com la Maria, de Terrassa. La Sílvia, per exemple, té parella i vol tenir fills, però assegura que moltes dones amb una malaltia mental que coneix no n’han tingut per la pressió de l’entorn, en considerar que existia el risc que el nadó heretés una predisposició genètica cap a la malaltia. Segons Obertament, un 23% de les persones amb un trastorn psíquic han rebut pressions perquè no tinguessin fills. I aquestes han vingut tant des de la família i els professionals sanitaris com, en menor mesura, de la pròpia parella. Obertament considera que aquesta postura resulta estigmatitzadora.
“Jo també m’ho he hagut de sentir, que no sigui mare. Però, en realitat, tot és més senzill –diu la Maria. Igual que els diabètics noten quan els està baixant el sucre i van amb una pera al bolso i se la mengen per posar-hi remei, jo també noto quan tinc un canvi en l’estat d’ànim i començo a anar cap amunt. Si veig que no me’n surto, que començo a sentir alguna veu, sé que el primer és no donar-li conversa, i si persisteix aquest estat vaig al metge perquè m’augmenti la dosi de medicació.”
Aquesta buscada normalitat fa que la Maria, si coneix algú i hi va agafant confiança, no s’amagui del que té: “Es una part de la meva vi-da que acaba sortint.”
L’autoestigma
Més enllà dels prejudicis socials cap a les persones amb un trastorn psíquic, existeix l’anomenat l’autoestigma. El Carles Peñarroya, un sabadellenc de 42 anys, defineix aquest concepte com “un procés que fa que la persona que té la malaltia mental no s’estimi gens, que pensi que és pitjor que els altres, que mai tindrà les mateixes oportunitats que els demés”. En Carles té diagnosticada una esquizofrènia paranoide des que era ben jove. Els primers signes en van aparèixer un any després de la mort del seu germà.
“Jo el tenia en un pedestal. Era un gran referent per a mi. El veia com un pare. Vaig viure aquest dol molt malament, perquè el final de la meva connexió amb ell va ser molt dolorós”, ens explica. “Ho vaig deixar tot, els estudis, la feina. Se’m va trencar la vida quan el meu germà va morir. Aquell fet ho va desencadenar tot, encara que després també vaig descobrir que tenia una predisposició genètica a la malaltia mental”, conta.
En Lluís va passar per l’etapa de l’autoestigma. Igual que la Maria. Igual que la Sílvia, la nostra veïna de Sant Cugat: “Jo deia, però si tinc una bona família, un bon treball. Jo no puc estar malalta del cap! I de cap manera volia anar al psiquiatre. Sempre estava trista, però pensava, simplement, que jo era així, no que tingués un estat depressiu recurrent. Tot això també és autoestigma. En el fons, és no voler acceptar la realitat que t’està afectant”.
De la seva banda, en Carles, sabadellenc, recorda que, quan li van dir el que tenia, va decidir no amagar-ho. Ara tampoc ho fa i per això forma part del Pla Activa’t per la Salut Mental, un projecte que la Generalitat impulsa de forma conjunta amb la Federació Salut Mental Catalunya a fi que els malalts i les seves famílies (amb elles conviuen la majoria dels afectats, segons la mateixa Generalitat) disposin de les eines per afrontar la convivència diària amb el trastorn.
La Sílvia, de Sant Cugat, ho té clar: “Jo, ara, puc dir que sóc feliç. No m’avergonyeixo de la meva malaltia, ja que no tinc per què. I sé que no tornaré a tenir autoestigma. El que no sé ja és si els altres m’estigmatitzaran, o no”.
