Fèlix Colomer, de 22 anys, acaba de presentar el seu documental “Sasha” com a projecte de final de grau de cinema. Es tracta de la història d’un nen ucraïnès de 9 anys que en fa 5 que ve a Catalunya a les acollides temporals que organitza TANU (Terrassa Ajuda Nens d’Ucraïna). Un documental tendre i colpidor que es pot veure el dia 18 al Cinema Catalunya.
Què el va dur a estudiar cinema?
Des de molt petit el meu pare em posava pel·lícules d’espagueti western, d’Alfred Hitchcock…, i a partir d’aquí va començar a néixer el meu interès pel cine. I de petit també anava moltíssim al cinema. No obstant això, quan vaig començar a estudiar no ho tenia gaire clar. Va ser un cop a l’Escac que em vaig motivar.
Per què va escollir l’Escac?
Primerament, perquè són els únics de tot l’Estat que ofereixen un grau en cinema. I també pel professorat, perquè són professionals i molt bons.
Ha resultat ser el que s’esperava?
No tenia res en ment i ha resultat ser molt satisfactori. No sabia què em trobaria perquè per a mi era molt nou estudiar cinema però ha estat molt guai. Quant a la gent, és molt oberta i plural i això et dóna molta llibertat per dir el que penses. Coneixes persones d’arreu del món i és molt enriquidor.
Entrant al documental “Sasha”, que es tracta del teu treball de final de grau i primer projecte d’aquest estil, me’n podria fer un petit resum?
El Sasha és un nen ucraïnès de 9 anys que viu amb una família formada per una mare de 26 anys i 5 germans, els quals són de tres pares diferents. I aquest nen, que allà viu en una situació de misèria i pobresa -perquè la mare no treballa i gairebé no té res per menjar, una situació que s’ha agreujat degut a la guerra-, igualment és feliç. I com a contrast veiem la vida que té quan ve a Catalunya, on la família d’acollida li dóna el que necessita i passa l’estiu a Mallorca. Aquí aprèn uns valors i una manera diferent de viure.
Com va conèixer la història d’en Sasha?
El Sasha per a mi és com un cosí perquè fa 5 anys que ve d’acollida temporal a casa dels meus tiets dos cops l’any. Per tant, me’l trobo a molts dinars familiars, durant les vacances d’estiu, als voltants de Nadal…
Com va sorgir la idea de rodar el documental?
Doncs precisament perquè quan me l’he trobat al llarg d’aquests anys he pensat: què fa el Sasha quan és a Nikopol? Com porta aquesta vida de contrastos? Com és la seva família d’allà? I a partir de totes aquestes preguntes va néixer el documental.
Com descriuria el projecte?
És un documental molt real. Gràcies a haver conegut el Sasha ha estat molt fàcil dur-lo a terme. És a dir, hi havia molta confiança i el fet que hi hagués una càmera a un metre i que no fos incòmode ni falsejat ho aconseguíem gràcies a conèixer-nos. Però, un cop vam haver acabat el documental, vam comentar amb l’equip que si haguéssim fet un càsting amb els 30 nens de TANU (l’ONG que porta els nens de Nikopol cap al Vallès Occidental), ens haguéssim acabat quedant amb el Sasha, perquè és el que dóna més joc, ja que passa de pegar-se amb els seus germans d’una manera salvatge a repartir abraçades i dir t’estimo. I té una mirada que enamora.
Heu rodat a Nikopol i a Catalunya?
Sí. El documental és un bloc complet d’una acollida. Vam anar primer a Nikopol durant el mes de juny per veure com vivia abans de venir a la casa d’acollida. Després juliol i agost a Catalunya i després setembre, quan marxa i arriba a Nikopol de nou amb la seva família i com ha canviat mentre ha estat per terres catalanes i com aplica el que ha après aquí.
Ha estat dur?
Per a mi no perquè ja sabia a què anava. I a ell no el veus malament.
Què li ha aportat?
Humanament, conèixer la història, saber què feia el Sasha i poder entendre el seu comportament. I professionalment molt, perquè és la meva primera pel·lícula com a director d’un documental.
Què n’espera?
L’hem presentat a diversos festivals. De moment, anirem al Seminci de Valladolid a finals d’octubre i esperem anar-ne a més. També hem fet un passi als cinemes Verdi i en volem seguir fent més, així com a la televisió. Si voleu seguir totes les novetats, podeu entrar a la pàgina de Facebook “Sasha, la pel·lícula”.
Algun director que l’hagi marcat o amb qui s’inspiri?
Ventura Durall, que ha fet diverses pel·lícules documentals i una especialment que va sobre tres nens a Nigèria. És professor a l’Escac i em va ajudar molt a fer un documental amb nens perquè fa por poder-los controlar i aconseguir que a la vegada facin el que vulguin i que no es cansin de les càmeres.
És complicat rodar amb nens?
Home, un pèl. A vegades necessites parlar d’un tema o rodar una situació i has de provocar que passi, ja que l’hem fet amb la màxima naturalitat possible perquè són moments reals i verídics.
Té algun projecte de cara a un futur proper?
Un documental d’entrevistes d’un tema nacional molt sensible però que encara és top secret.
I, a més llarg termini, què li agradaria fer?
Doncs m’agrada molt el muntatge, que de fet és allò pel que vaig estudiar. Però els documentals també m’agraden molt.
Un somni?
Dirigir documentals a Hollywood.
