L’any 1898 Espanya havia perdut les darreres colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Desapareixia un dels principals pilars econòmics del règim i aquesta pèrdua s’interpretà com l’inici de l’enfonsament del sistema polític de la Restauració. En aquest context va sorgir un moviment conegut com a regeneracionisme.
Després de l’assassinat de Cánovas del Castillo el 1897 i de la mort de Sagasta el 1903, una nova generació de polítics entrà en escena. Però el bipartidisme, que havia caracteritzat la Restauració monàrquica, va sobreviure de la mà de Maura i de Dato, pels conservadors i de Canalejas i del conde de Romanones, pels liberals.
El 29 d’abril de 1930 moria Basilio Paraíso; el seu traspàs va provocar que la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa li reconegués, públicament, la seva gestió en favor del começ espanyol. En un article publicat al butlletí de la Cambra del mes de maig d’aquell any es recordava que Paraíso havia estat el president de la Cambra de Comerç de Saragossa i que, durant la campanya en pro del proteccionisme econòmic de finals del XIX i inicis del XX, va escollir Terrassa per fer-hi una de les seves intervencions públiques. Amb la celebració d’aquesta trobada l’elit terrassenca -superant la seva pertinença a diferents partits politics governamentals- es posicionava a favor d’una de les iniciatives del moviment regeneracionista espanyol.
El regeneracionisme es caracteritzà per presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i per reclamar la necessitat de regenerar la vida política i social del país. Reclamava als dirigents polítics una solució que impedís la crisi financera i econòmica que provocava la pèrdua de mercats colonials on exportar els productes comercials i industrials espanyols.
El 1898 el president de la Cambra local Joan Cadevall i altres prohoms terrassencs, havien assistit a l’Assemblea de Cambres celebrada a Saragossa i presidida per Paraíso, amb Albert Rusiñol, de Foment del Treball Nacional, com a secretari. En aquesta Assemblea van ser aprovades les següents proposicions:
1a. Modificacions en el procediment i en les lleis substantives, creant la jurisdicció mercantil, amb tribunals i Llei d’enjudiciament especial, d’acord amb les bases aprovades per les Cambres de Comerç en assemblees anteriors, fent constar la protesta de l’Assemblea per la tardança del Govern en realitzar aquestes millores, pesi a les moltes gestions portades a terme per aconseguir-les.
2a. Reforma de les Lleis penals, buscant el progrés moral dels reclusos, establint escoles i mitjans per habituar-los al treball i establiment de Concerts Econòmics revisables entre les províncies que ho sol•licitin i l’Estat, en virtut dels quals quedin aquelles autoritzades per repartir, investigar i recaptar les contribucions i impostos.
Instrucció primària
Els representants terrassencs van proposar que l’assemblea acordés exigir el compliment del precepte legal que declarava obligatòria i gratuïta la instrucció primària i que el Govern havia d’estimular el zel dels seus municipis per a crear establiments d’ensenyança secundària i, particularment, industrial, mercantil i agrícola segons les característiques de cada comarca. Aquesta va ser una de les primeres proposicions per a poder crear l’Escola Industrial de Terrassa.
Davant l’incompliment de les propostes aprovades a l’Assemblea de Saragossa de l’any 1898, la Cambra de Comerç de Terrassa acordà la seva adhesió a una manifestació de protesta contra el govern. La reclamació va consistir en el tancament de tendes, comerços, magatzems i fàbriques en el moment en què la comissió permanent de Cambres lliurava al govern la seva protesta (el dia 25 de juny entre les 11 i les 12 del matí). I, a més, organitzà el míting del 17 de setembre de 1899. Presidit per Basilio Paraíso i Joan Cadevall comptà amb l’assistència d’Albert Rusiñol -de Foment del Treball Nacional- i de representants de les Cambres de Comerç de València, Valladolid, Lleida, Sabadell i dels Gremis de Madrid. L’objectiu fonamental del míting era protestar contra els pressupostos de l’Estat i reinvindicar la concessió del concert econòmic. Joan Cadevall negava, en el seu discurs, que aquesta petició fos una reivindicació regionalista i afegia que si s’exigien les reformes era per a moralitzar els serveis administratius i acabar amb les corrupteles.
A l’estiu de 1899 el debat a nivell català estava molt centrat en la petició del concert econòmic, sol·licitat per Foment del Treball Nacional el 1897, i que ja comptava amb el suport de la Diputació de Barcelona, de tots els municipis de la província i de les principals corporacions econòmiques. Després d’intenses i infructuoses negociacions es va intentar pressionar al govern organitzant la protesta coneguda com a "tancament de caixes" i que va consistir en la negativa a pagar les contribucions. En plena campanya encapçalada per Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona, els Ajuntaments de Terrassa, Sant Pere de Terrassa, Matadepera, Ullastrell i la Cambra de Comerç terrassenca s’adheriren al míting que Foment del Treball Nacional havia de celebrar el 29 d’octubre sol·licitant, novament, la concessió del concert econòmic. Amb la suspensió de les garanties constitucionals el 24 d’octubre i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona, el dia 27, s’assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició. Van començar els empresonaments i la clausura de comerços. Durant un mes el moviment resistí però, a començaments de desembre, els comerciants van haver de claudicar i conformar-se només amb el ressò que el moviment havia tingut. Pel camí havien hagut de dimitir Bartomeu Robert i Manuel Duran i Bas -ministre de Justícia favorable a les mesures reformistes-.
El moviment regeneracionista sorgit de les Cambres de Comerç encara va proposar una nova iniciativa: l’any 1900, a l’Assemblea de Valladolid a la qual assistí Lluís Salvans com a representant terrassenc, es decidí la creació d’Unión Nacional una organització política que comptà amb el suport de la Liga Nacional de Productores. Els seus principals membres van ser Joaquin Costa, Basilio Paraíso i Santiago Alba. La nova organització proposava l’execució del programa regeneracionista i la substitució de la classe política amb l’arbitratge del rei Alfons XIII. Pocs mesos després Joaquin Costa es començà a allunyar i l’agrupació es debilità fins a fracassar i desaparèixer l’any 1902.
L’autora és historiadora
