Forma part dels detalls que fan grans les obres de Gaudí a Barcelona. N’hi ha que mostren la tècnica del trencadís que el mestre del Modernisme va aplicar al Park Güell, la Sagrada Família i la Casa Batlló, on va recobrir els murs exteriors amb vidres de colors i discos ceràmics.
És aquest mateix material, la ceràmica, el que d’igual manera fa lluir la restaurada i magnífica façana de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. També l’escultura de Joan Miró “La dona i l’ocell” (1982) –veieu la imatge de la següent columna–, situada a prop de la plaça d’Espanya, presenta una cobertura de ceràmica en trencadís vermell, groc, verd i blau, I, el 1992, l’artista Roy Lichtenstein (un dels màxims exponents, juntament amb Andy Warhol, del Pop Art) va crear l’escultura “La cara de Barcelona”, al Moll de la Fusta, en què la ceràmica també n’és un component cabdal.
Tots aquests motius han estat més que suficients perquè Barcelona hagi esdevingut la ciutat triada per celebrar, des de dilluns fins al proper divendres, l’edició 47a del Congrés de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, un element decoratiu que, com resulta palpable, és molt propi de la ciutat.
La reunió, que està organitzada per l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica en col·laboració amb l’Associació de Ceramistes de Catalunya, té lloc cada dos anys en un indret del món diferent. Més de tres-cents experts ceramistes es congregaran durant la propera setmana a Barcelona sota el lema del congrés, que és “La ceràmica a l’arquitectura i l’espai públic”.
Un punt d’inflexió
Els organitzadors volen que la cita marqui un abans i un després a Catalunya a l’hora de reivindicar que treballar la ceràmica és tot un art, i que aquest no és ni de bon tros menor, com de vegades se l’ha pogut considerar.
L’esdeveniment tindrà la seu principal al Disseny Hub Barcelona i analitzarà el paper que ha jugat i juga la ceràmica als edificis arquitectònics urbans, a l’escultura pública, als murals i al paisatge de les ciutats. És la ceràmica entesa com un mode d’expressió artística, igual que ho és la pintura o l’escultura, deslligat del concepte artesanal que tradicionalment hem tingut del fet ceramista. D’aquells petits tallers on la cuita de l’argila a altes temperatures es feia i es fa (tot i que aquest antic ofici es va perdent de mica en mica) per obtenir objectes (gerros, rellotges, figures decoratives…) destinats a un ús concret.
El congrés inclou una trentena d’exposicions i conferències. Tots els actes programats es poden consultar a l’adreça http://barcelona2016.aic-iac.org/ca.
A Terrassa i Sant Cugat
Per tal d’obrir la cita més enllà de la capital, els organitzadors han impulsat tot un seguit d’exposicions fora de Barcelona. També n’hi haurà a Terrassa i Sant Cugat. En concret, l’espai G d’Art, situat al carrer de la Palla, número 10, inaugurarà avui, a les 19.30 hores, l’exposició de l’artista Teresa Gironès titulada “Reflexions matèriques sobre l’evolució”.
Gironès (que ha mort aquesta setmana) planteja, a partir de les obres en argila, l’evolució humana des que érem primats. Arran d’un viatge que va fer a Sri Lanka, un país al sud de l’Índia, l’artista va observar com els macacos es barallaven entre ells per prendre’s els cocos, tot i que, d’aquest fruit, n’hi havia de sobres per a tots.
“Tenen un comportament igual que nosaltres, els homes”, va pensar, i va voler plasmar a les seves peces la reflexió de si l’evolució de l’ésser humà a partir dels primats ha estat positiva, o si “pel bé de la Terra i dels mateixos humans” hagués estat millor que aquesta evolució no s’hagués produït.
Un llenguatge artístic
A la Galeria d’Art Canals de Sant Cugat del Vallès també participen en el congrés internacional. Ho fan amb dues exposicions que poden visitar-se des de dijous passat. La primera és de l’artista Sergi Barnils, amb taller a Sant Cugat.
Barnils es defineix més com a pintor que com a ceramista, però ja als anys vuitanta va començar a investigar per produir un tipus de ceràmica escultòrica que mai ha acabat d’abandonar del tot.
“Miró traslladava a la ceràmica la cal·ligrafia que li era pròpia, el seu llenguatge artístic, el mateix que emprava als guaixos, els gravats i els olis”, recorda Barnils. L’artista santcugatenc fa quelcom semblant amb la seva obra escultòrica en ceràmica, en què plasma el seu llenguatge, però no sobre el format pla d’una tela, sinó sobre les tres dimensions de l’argila.
Per a l’exposició amb motiu del congrés, Barnils he preparat una trentena de peces “de formes molt pures”, a les quals ha aplicat el seu llenguatge figuratiu.
“La meva obra, tant la pictòrica com la ceràmica, neix d’una inquietud espiritual molt forta que vaig tenir, i que em va fer buscar a la Bíblia les preguntes fonamentals que tot ésser humà es planteja alguna vegada. Qui som? D’on venim? On anem?”, diu. És aquesta inspiració espiritual, religiosa, bíblica, la causant que a la ceràmica de Barnils trobem reconeixibles signes de connotacions religioses. Així, a les propostes de l’autor en forma de gerro, hi apareix la simbologia del triangle (una mostra de la divinitat en tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant), el cercle com a representació de l’infinit, és a dir, de l’eternitat, a més de llums en forma de sol que recorden aquesta ciutat bíblica i eterna.
Els grans noms
Barnils distingeix clarament entre la ceràmica artística, en la qual “els artesans elaboren peces que van repetint en sèrie”, i la ceràmica escultòrica, que considera més ben valorada. “A aquest últim tipus de ceràmica –afirma– no se li ha de buscar la utilitat, sinó tan sols el goig estètic i el diàleg que estableix amb l’espectador.”
Per a Barnils, la ceràmica entesa des d’un punt de vista merament plàstic, i no utilitari, és un procés “molt interessant i que no es immediat”. El descriu així: “Primer treballes amb materials i pigments sense saber com en serà el resultat, perquè és quan ho poses al forn i el foc actua quan apareixen els colors. De normal s’ha de posar la peça al foc unes dues o tres vegades, a una temperatura d’uns 1.000 o 1.200 graus, perquè es fonguin els esmalts i cada òxid origini lluentors i colors vius”.
Barnils recorda grans noms, actuals i passats, de ceramistes i artistes que en algun moment de la seva carrera han emprat la ceràmica a casa nostra. De Miquel Barceló a Dalí, passant per Picasso, Miró o Josep Llorens i Artigas.
Un punt apart mereix el ceramista Frederic Gisbert (Barcelona, 1932-Sant Cugat del Vallès, 2011). La Casa de Cultura de la població veïna (situada al carrer de Castellví, 8, als jardins del monestir) va inaugurar ahir una exposició-homenatge a Gisbert, que va treballar la ceràmica des de la vessant més artística.
Creacions vegetals
Un altre gran nom de la disciplina a Catalunya és el de Joan Panisello. Aquest alquimista de l’argila va ser escollit l’any 2013 com a membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica, que s’encarrega d’organitzar el congrés. Precisament dins d’aquesta trobada, a la Galeria d’Art Canals, exposen cinc peces de l’artista, la vida i l’obra del qual es troben profundament arrelades a les Terres de l’Ebre, on té el taller.
En concret, a la sala de mostres hi haurà cinc obres de l’extensa col·lecció “Binomi arbre-home”.
Panisello treballa de vegades damunt d’oliveres mil·lenàries i aconsegueix la impressió al fang de totes les petiteses que presenta la mateixa escorça de l’arbre. És el segell d’identitat, únic, d’aquella espècie vegetal en concret. “En resulta la seva empremta, que és diferent a cada arbre igual que és distinta l’empremta de cada persona”, declara.
Tot va néixer del somni d’una nit. “Vaig sentir una veu que em va dir: ‘Ja que tu ets tan amic dels arbres, per què no promous una exposició amb obres fetes entre tu i ells, entre tu i els propis arbres?’”. L’artista va respondre a la inesperada veu: “I això com ho he de fer?”. I la mateixa veu li va contestar: “Demà, quan t’aixequis, te’n vas i ho preguntes als arbres. D’ells, n’obtindràs la resposta”.
Panisello, com no, va seguir les instruccions d’aquella veu inspiradora al peu de la lletra i un cop van passar els anys va acabar creant una col·lecció total de 48 obres que sorgeixen de la fusió entre el fang i la natura, entre la ceràmica i alguns dels exemplars d’arbres més bonics i històrics de les terres ebrenques. Després de mostrar la seva creativitat a més de 250 exposicions i de recollir 24 premis, Panisello coincideix amb Sergi Barnils a assenyalar que l’art de la ceràmica no està prou valorat. “És la nostra meta –afirma. Sabem que de vegades la ceràmica ha estat tractada com la germana menor, però tots els ceramistes que concebem les peces com a escultures treballem pensant en una obra major. Tard o d’hora s’acabarà reconeixent.”
