Ton Fíguls era un home molt vinculat al waterpolo que, per una sèrie de casualitats, va acabar treballant al món de l´hoquei. Ha participat a sis Jocs Olímpics; a Barcelona 1992 treballant per al COOB i a la resta (d´Atlanta 1996 a Londres 2012) com a preparador físic de la selecció espanyola masculina. Durant 23 anys, ha estat al primer equip masculí de l´Atlètic.
És possible que vostè sigui l´esportista egarenc no competitiu que ha estat a més Jocs Olímpics.
No porto l´estadística i és una cosa que mai m´ha preocupat. Sí que al final vas veient que has anat a uns Jocs, després a uns altres i uns altres i vas sumant. I potser sí que no ho valores fins que passa un temps o, com ara, que estic pendent de la inauguració de Río, de tot el xou i de veure tots els esports que sigui possible. Ara que estic més tranquil, puc valorar el pes que té i la sort, perquè això ha estat una sort, de viure cinc Jocs Olímpics o, millor dit, sis, perquè els de Barcelona també els vaig viure, encara que d´una altra manera, però també estava dins.
Per a vostè, els estius d´ara són diferents dels d´abans?
Molt diferents. També és veritat que, en els últims anys, a partir de Pequín i a causa dels canvis de planificació de la selecció i de reestructuracions econòmiques per la crisi, ja no viatjàvem tant com abans. Ara els estius els dedico a altres activitats. Abans eren més intensos en el dia a dia i ara són més tranquils. Costa una mica acostumar-s´hi.
Els de Pequín són el millor record?
Tots els Jocs per a mi han tingut una essència especial. Els primers perquè són els primers, i va ser a Atlanta, on també vam aconseguir la medalla de plata. Tots són diferents i de tots treus alguna cosa positiva. Però està clar que Pequín va ser especial per com va jugar aquell equip i la final que vam perdre contra Alemanya. Et queda aquell mal regust, però després valores el que es va fer llavors.
Durant tots aquests viatges haurà conegut molts racons del món.
He d´agrair que, gràcies a estar vinculat a l´esport d´alt rendiment, en aquest cas a l´hoquei, he tingut la possibilitat de viatjar i conèixer món. Però que ningú s´enganyi, quan viatgem no fem visites culturals ni coses així, el que passa és que, si durant la competició o la preparació tens algun matí o alguna tarda lliure, intentes conèixer una mica el país on estàs.
Sense el suport de la família, tot aquest sacrifici seria possible?
Hi ha una qüestió bàsica, i ho he dit diverses vegades, i és que sense la família i sense el suport, sobretot, de la dona i els fills, això no es pot portar. I més en un esport amateur on hi ha molts sacrificis, i on has de quedar-te sense vacances. Sempre comento que la meva gran sort és que la meva dona ve del món de l´esport, la natació, un esport molt dur, i sap el que és un sacrifici i que a vegades s´ha de fer. Potser no hagués assolit aquesta fita sense tenir-la al meu costat.
Vostè no havia tocat mai un estic i venia del waterpolo i ha acabat treballant per a l´hoquei.
Sí, és una cosa curiosa. Tota la meva vida esportiva, la vaig fer al waterpolo, que és el meu esport, i al Club Natació Terrassa, i tinc la meva espina clavada. Vaig començar com a tècnic entrenant el Sabadell i el Molins de Rei. I vaig tenir un oferiment del Terrassa en el seu moment per dur l´equip però era una codirecció, amb dues persones, i no ho vaig veure clar i, per amistats de joventut i de l´escola amb gent de l´hoquei que em coneixien, i que sabien que havia acabat la carrera i que em dedicava a això de la preparació física, vaig començar a l´Atlètic. Vaig trepitjar un camp d´hoquei i encara el segueixo trepitjant.
Amb tants anys com a preparador físic, les coses en el seu camp hauran evolucionat molt, no?
Sí, ha evolucionat tot. L´hoquei, de com el vaig conèixer a com és ara, ha canviat molt. Però ha canviat no només l´esport, sinó també el material esportiu, des de l´estic fins a les sabatilles. El terreny de joc, d´un tipus de gespa a un altre, tot ha canviat. Ara, a més de jugador d´hoquei, també s´ha de ser atleta i ho hem de tenir en compte. Has d´anar adaptant noves tendències, noves formes d´entrenar i tecnologies que has d´aplicar. Això et fa estar més al dia i és una constant, com passa a totes les feines. Abans no teníem ordinador i ara en tenim, i tenim la tauleta, el telèfon i tens aplicacions per detectar càrregues d´entrenament durant una competició.
A l´Atlètic, ha treballat quasi sempre amb nois. Ara, fa dues temporades, ho fa amb l´equip femení. Canvia molt la cosa?
Per a mi ha estat un gran aprenentatge després de tants anys treballant només amb homes, i en aquest cas sóc jo el que ha hagut d´aprendre. I són les noies les que m´han ensenyat a mi. He hagut de veure que les coses s´han de comentar de manera diferent. He estat jo el que he trobat la diferència perquè elles m´han ensenyat molt. Tenen una gran percepció mental i amb això no vull dir que els nois no en tinguin. Però és una tasca molt grata poder treballar-hi.
