Explica en Quico Germain, un matadeperenc de només 21 anys que viu a Uganda deu mesos dels dotze que té l´any, que en aquell país de l´Àfrica negra ha après que ser pobre consisteix a no poder triar. El drama que per a qualsevol ésser humà suposa ser incapaç de deslliurar-se de l´entorn precari i les circumstàncies vitals difícils del lloc on ha nascut, del seu petit món que el manté atrapat, és més gran encara si parlem de nens.
Ells, els més petits, són la baula més fràgil de la cadena de la pobresa que tenalla els països en vies de desenvolupament. En molts d´aquests indrets, des de Guatemala fins a Uganda passant pel Nepal, des de l´Amèrica Llatina fins a l´Àsia i l´Àfrica, hi ha milions d´infants que ni tan sols tenen garantida una alimentació diària o una educació que els pugui fer progressar el més mínim.
Pensant en aquests nens que d´alguna forma també són els nostres, ja que amb ells compartim el món on vivim, hi ha persones solidàries, de Terrassa i el seu entorn, que dedicaran l´estiu, les seves vacances, a ajudar els vailets que viuen a països pobres.
“Els nens són nens a tot arreu, malgrat les carències que puguin tenir. I, a la seva manera, ells són feliços, perquè moltes vegades el que passa és que no han conegut un altre tipus de vida que la seva”, opina en Francesc Torras. Aquest veí del barri de Sant Pere, de 76 anys, està a punt d´agafar un avió cap a Guatemala per visitar els infants i els joves als quals l´oenagé que presideix, Oberts al Món, paga una beca perquè puguin estudiar i, tant de bo, deslliurar-se de la pobresa. Amb en Francesc comença un viatge que ens donarà una idea de les necessitats, iguals i diferents alhora, que els més petits tenen a diferents punts del Tercer Món.
Guatemala, el primer destí
Ja fa onze anys que en Francesc Torras viatja cada estiu cap a Guatemala. Enguany prendrà el vol dimarts vinent amb tres membres més de l´oenagé i s´hi estarà fins al proper 13 d´agost.
A aquell país de l´Amèrica Central, gairebé sis de cada deu persones són pobres. Als departaments del Quiché i l´Alta Verapaz (on es concentra l´acció de l´oenagé d´en Francesc) hi ha uns índexs de pobresa que ronden el 80% de la població, segons l´última “Encuesta nacional de condiciones de vida”, que el govern guatemalenc va publicar a finals de l´any passat.
Aquesta realitat té conseqüències en els més petits. Al país, set de cada deu menors de 10 anys viuen a la pobresa. Al departament del
Quiché, un 14% dels joves d´entre 15 i 24 anys són analfabets. A l´Alta Verapaz, la taxa es redueix al 12,2%. En Francesc assenyala que una part de la seva tasca a Guatemala “és que els pares agafin consciència que els nens han d´anar a l´escola, perquè de seguida pretenen que vagin a treballar al camp”. Aquest veí de Sant Pere també diu que allà és molt normal trobar parelles que tenen vuit o potser deu fills. “Si no estudien –diu–, el futur dels nens passarà per anar a plantar blat de moro perquè la família pugui subsistir.”
Aquest terrassenc previsor ja té establert el recorregut que farà un cop arribi a Ciudad de Guatemala, la capital. En Francesc visitarà escoles de Telemán, Cahabon i Lancetillo. Aquests centres es troben regentats per les Germanes Dominiques de l´Anunciata i s´ubiquen a petites localitats amagades entre el bosc, on costa molt d´arribar i on no sempre hi ha energia elèctrica. “Allà, els camins per circular estan molt malmesos. Per anar de la capital a Lancetillo, per exemple, tardarem vuit hores.”
A aquests col·legis, hi estudien un centenar de nens d´entre 5 i 13 anys gràcies a les beques de 200 euros per curs que reben del centenar de padrins de l´oenagé. La majoria d´ells són de Terrassa i rodalies. Oberts al Món també aporta 31 beques més perquè els joves guatemalencs puguin accedir a estudis superiors.
En Francesc té molt clara la feina solidària que haurà de fer aquest estiu. “Visitarem les escoles, ens reunirem amb els professors i la direcció dels centres, els preguntarem com ha anat el curs i què els fa falta per al següent”, relata. D´aquesta manera, en Francesc també comprovarà in situ com, també gràcies a la seva oenagé, aquestes escoles han aconseguit muntar aules d´informàtica i organitzar tallers de fusteria, de cuina o teixits artesanals.
Però, malgrat tots els esforços, encara falta molta feina per fer: “Un cop se´m va acostar una mare per dir-me si jo li podria aconseguir una beca perquè la seva filla estudiés. I em va confessar que el que no volia és que els seus fills fossin com ella, perquè amb el que aquella dona guanyava al camp no els podia ni donar de menjar”.
Un altre mirall de la difícil infància per la qual passen molts petits guatemalencs, en Francesc el trobarà aviat a l´escola de primària Francisco Coll, que hi ha a quatre quilòmetres de la capital, Ciudad de Guatemala. Del lloc on s´emplaça aquest centre, també dirigit per les germanes dominiques, l´administració guatemalenca en diu “relleno sanitario de la zona 3”. És un eufemisme usat per denominar un gran abocador a l´entorn del qual malviuen unes cinc mil famílies. Molts dels seus membres treballen com a “guajeros”, és a dir, són persones que rebusquen entre la brossa d´aquest enorme contenidor per tal de malvendre allò que hi troben o reutilitzar-ho.
Per als veïns d´aquest barri situat al bell mig de la immundícia, l´únic objectiu vital és simplement subsistir. “Llavors, l´educació dels nens passa a un segon pla –comenta en Francesc–, ja que fins i tot hi ha petits que treballen a l´abocador per ajudar les seves famílies. A més, aquestes no es preocupen gaire que els nanos segueixin estudiant quan acaben l´educació primària. Així que en aquest lloc hem optat per desenvolupar un programa d´estudis de formació professional.”
Fent via al Nepal
Hi ha realitats que per desgràcia són comunes per a força infants nats al Tercer Món. A Guatemala –diu l´egarenc– costa per exemple que les famílies comprenguin que les nenes han d´anar a l´escola, perquè moltes vegades els seus pares opinen que s´han de quedar a casa a cuidar dels seus germans i ajudar en les tasques domèstiques. Milers de quilòmetres enllà, saltant de continent, de l´Amèrica Central a l´Àsia, els problemes per a les nenes no semblen massa diferents. “Si al Nepal hi ha una família amb tres fills i n´han d´escolaritzar un, sempre trien el nen, ja que en aquella societat la dona no està prou valorada i això fa, per exemple, que hi hagi més analfabetisme femení que masculí”, afirma la Mireia Crosa, una terrassenca de 25 anys que també prepara ja les maletes. De fet, al Nepal hi ha una diferència de dotze punts entre la taxa d´alfabetització dels nois i les noies d´entre 15 i 24 anys, segons l´informe “Estat mundial de la infància 2015”, d´Unicef.
La Mireia prendrà el vol cap al país asiàtic a mitjan agost. Allà passarà totes les seves vacances, però no serà pas per una qüestió de gaudi personal, sinó perquè hi té molta feina per endavant.
La Mireia és biotecnòloga de professió i està implicada des de fa quatre anys en l´oenagé Amics del Nepal. A l´organització, l´egarenca coordina un projecte de suport a nens i joves que ha pres la forma d´un centre cívic a Katmandú, la capital nepalesa. Allà, entre d´altres serveis, l´oenagé orienta els alumnes a nivell acadèmic.
El Nepal, un país enclavat al peu de l´Himàlaia, és, com Guatemala, una part pobra del món. Segons indica l´ONU, una quarta part de la seva població viu per sota del llindar de la pobresa. I també és un lloc on hi ha molts orfenats, uns centres que marquen el dia a dia de milers de xiquets.
“Al Nepal trobem molts nens abandonats per una qüestió cultural. Sense anar més lluny, si una dona se separa –diu la Mireia– i vol tornar a casar-se, ha d´estar neta, en el sentit que no pot tenir fills d´un altre matrimoni, i el que passa llavors és que els abandona. Parlem, a més, d´una societat pobra i sense polítiques esteses de planificació familiar. Hi ha nenes de 15 anys que es queden embarassades i també abandonen els seus fills, que acaben en orfenats.”
Durant la seva llunyana estada, la Mireia té previst visitar alguns dels orfenats que Amics del Nepal gestiona al país. En d´altres, aquesta oenagé col·labora amb l´entitat Children´s Home. Algunes de les parades del llarg viatge seran la vall de Katmandú (on hi ha un centre d´acollida per a nens els pares dels quals estan a la presó) i Bhimphedi, on l´oenagé treballa per reconstruir un municipi que va quedar devastat pel terratrèmol de l´abril de 2015. Serà la petita gran contribució estiuenca de la Mireia a bastir un món millor que ja tarda massa a arribar.
