En aquestes relacions no hi ha mitges taronges ni prínceps blaus. No es creu en el mite romàntic del segle passat ni en les pel·lícules de Disney d´amors brillants i eterns. Per a certa gent, la monogàmia s´ha convertit en una cadena social que la lliga i la incomoda quan es tracta d´estimar. D´aquesta manera, cada cop són més les persones que decideixen allunyar-se del que consideren una institució cultural apresa i mantenir relacions amoroses amb diverses persones a la vegada, de manera consensuada, ètica i conscient. Aquesta és la definició de poliamor, un model emocional que defuig de l´exclusivitat i la possessió tant sexual com relacional a l´hora de mantenir relacions amoroses i a llarg termini.
La paraula ve de l´anglès “poly-amory”, que a la vegada procedeix del grec i el llatí, i significa literalment “molts amors”. Aquesta paraula va ser encunyada a principis dels anys 90, quan el poliamor va començar a desenvolupar-se com un moviment social a nivell global (tot i que va néixer als anys 60 a Califòrnia). Les persones que el practiquen són poliamoroses, poliamòriques, poliamoristes o, simplement, poli.
Per a ells, es pot estimar tantes persones com es vulgui, “l´únic límit real és el temps”, tal com explica Mercè Badia, poliamorosa de 26 anys. Quant a l´hora d´organitzar-se, hi ha diverses maneres. Alguns creen jerarquies, és a dir, hi ha la parella principal i després relacions esporàdiques. D´altres prefereixen relacionar-se amb tots els membres de la mateixa manera. En aquest sentit, David Mallofré, de 47 anys, afirma que “te´ls estimes a tots, però de manera diferent”.
Pel que fa a si és inevitable comparar, en general es fa “poc o gens”, ja que “cada relació és diferent i t´aporta coses diferents”, afirma la Mercè.
D´altra banda convé no confondre poliamor amb poligàmia o poliàndria, dos models que es basen en el domini i l´exclusivitat. Tampoc es pot equiparar a les relacions obertes o els swingers (intercanvis de parelles), ja que el sexe no és necessàriament un interès primari. De fet, generalment consisteixen en la cerca de la construcció de relacions a llarg termini amb més d´una persona, basades en acords mutus, on el sexe és un aspecte més. Per a molts, aquestes relacions es construeixen idealment sobre valors com la confiança, la lleialtat, la negociació de límits i la comprensió, al mateix temps que se superen la gelosia i la necessitat de possessió i es rebutgen normes culturals restrictives. En aquest sentit afirmen que la monogàmia no és una característica biològica dels éssers humans sinó un esquema derivat de la societat, del capitalisme i de la propietat privada.
David Mallofré explica que “els humans som mamífers, i aquests no mantenen relacions monògames”. Així ho descriuen el zoòleg David P. Barash i la psiquiatra Judith Eve Lipton en el seu llibre “El mite de la monogàmia: la fidelitat i la infidelitat en els animals i en les persones” (Siglo XXI, 2003), on afirmen que és molt difícil trobar espècies del regne animal que siguin monògames. Però els poliamorosos apunten que hi ha gent que és monògama i que pot haver “intentat la no monogàmia i no els hagi sortit bé”, segons Badia.
Gestionar els sentiments
I és que la gelosia pot ser un tema complicat a l´hora de mantenir una relació amb més de dues persones. “Jo encara estic aprenent a gestionar-ho”, confessa Dan Farell, un jove poliamorós de 24 anys. “Ens ensenyen a detectar-la, a interpretar-la i a gestionar-la, de manera que no sigui un impediment ni un sentiment que ens pugui fer mal”, explica.
Per a Mercè Badia, la gelosia també està present a la seva vida, però “no és la fi del món. Es tracta de saber interpretar-la i gestionar-la. Moltes vegades surt perquè tens l´autoestima baixa, o perquè tens por a estar sola, que la parella et deixi… Cal fer un treball d´autoconeixement”. Qui no té massa problemes en aquest sentit és David Mallofré, que “pràcticament no en pateix i, amb les parelles amb qui n´hi ha o n´hi ha hagut, fem un treball de comunicació emocional molt bo que ajuda a gestionar-ho”.
Per això és important que en aquestes relacions hi hagi un seguit de regles i acords que defineixin el que les persones poden esperar i trobar i quins comportaments són acceptables en cada cas. Aquestes regles són molt variades, ja que no existeixen dues relacions poliamoroses iguals. “Cal tenir habilitats de negociació i capacitat de cedir, a més de tolerància” –afirma la psicòloga i sexòloga Delfi Ramos-, i afegeix: “És indispensable establir unes regles per no caure en la dinàmica d´un altre tipus de relació com la poliàndria o la poligàmia, exclusivament masculina. Una relació poliamorosa es basa en la igualtat”.
Acceptació social i tabús
En la nostra societat, la major part de la gent considera la monogàmia com l´única opció viable i fins i tot ètica, sobretot quan es parla de famílies amb nens. No obstant això, per a molts és perfectament compatible. És el cas del David Mallofré, que ho ha fet sense cap problema. Per la seva banda, Mercè Badia ho defensa: “La idea de formar una família nuclear de dos progenitors és molt occidental. Hi ha moltes cultures on la criança es fa en grup o tribu”.
Un altre dels prejudicis és que totes les persones poliamoroses són bisexuals i/o promíscues, quan dins del poliamor hi ha persones de tots els gèneres, identitats i orientacions sexuals. Es tracta d´una comunitat molt diversa.
Tot plegat, segons diverses comunitats poliamoroses, està portant a realitzar diverses investigacions científiques que suggereixen que certes idees preconcebudes –com que aquest tipus de relacions són menys estables i més problemàtiques, o que créixer en el si d´una família poli afecta negativament el desenvolupament psicològic dels nens- són infundades. Així opina Delfi Ramos, sexòloga egarenca. La gent poliamorosa sol buscar suport en grups, físics o a Internet (Facebook o Twitter) i també organitzen actes.
