Coneguda per ser la vocalista del grup Sense Sal, aquesta energètica i tendra noia de Viladecavalls, que defineix la seva música com a folk, forma el duet Anna i Alícia, col·labora amb el pianista egarenc Oriol López, dirigeix la coral Gospelins i té un canal de Youtube on penja el seu treball com a solista. I, per si fos poc, exerceix de fotògrafa i té una agència de comunicació.
Quan va començar a interessar-se per la música?
Des de ben petita m’ha interessat la música perquè a la meva família sempre li ha agradat molt i ha estat molt present a casa. La meva mare cantava i el meu germà va aprendre a tocar la guitarra molt d’hora. I jo vaig començar fent quatre acords amb el meu pare al menjador de casa.
Qui li’n va ensenyar?
Els meus pares sobretot. Ja de petita em posaven Beatles, ABBA, John Denver… Ells van ser qui em van transmetre aquesta passió.
Però en va aprendre a algun lloc o és autodidacta?
Sóc autodidacta. Sí que vaig fer un any de solfeig a l’Escola de Música de Viladecavalls, un any de guitarra amb un professor particular i un curs i mig al taller de músics de Barcelona. He anat fent també per corals però mai estudis reglats. Segur que tinc mil vicis (riu).
Toca algun instrument?
La guitarra, l’ukelele i estic aprenent a tocar el banjo. I canto, que la veu també és un instrument.
Com definiria la seva música?
Quan componc jo, tinc molta referència de la música folk americana, però sobretot perquè és el que he escoltat des de sempre. Potser també pels instruments que toco, que tenen una sonoritat més propera al folk.
Musicalment parlant, se la coneix sobretot per la participació en el grup Sense Sal, amb qui va començar al 2011.
Què diria que ha après en tots aquests anys?
He après moltíssim. Al principi jo gravava versions a casa però era quelcom molt meu, que no deixava que sortís gaire, potser per vergonya. Fins que vaig fer una prova i vaig encaixar. Des d’aleshores he après a perdre la vergonya, a no tenir complexos, a superar totes les coses que et puguin passar dalt d’un escenari, a compondre… Un munt de coses bones. Els dec la meva vida musical.
I què li ha aportat personalment?
Poder conèixer com veuen ells la vida. Són gent molt vital, jovial i sense complexos. M’han transmès les ganes de fer coses i ens hem retroalimentat. No parem i hem fet un gran grup d’amics. És una cosa que espero tenir a prop sempre.
Teniu pensat seguir durant molt temps?
Això esperem però no ens ho plantegem massa. És molt complicat poder dir on serem d’aquí a uns anys. De fet, quan vam començar vam fer una cançó que deia “i d’aquí a cinc anys si ens trobem què passarà?”. I ara han passat cinc anys i hem vist que seguim sent qui som, hem evolucionat però seguim junts i amb ganes d’estar-ho.
A part d’aquest grup, col·labora amb altres formacions?
Estic a Anna i Alícia, que fem versions. D’altra banda estic amb l’Oriol López, un pianista d’aquí, Terrassa, que és molt jove però molt bo i a part de fer un duet tenim altres projectes com la coral de Gospelins Terrassa. I tinc el canal de Youtube on componc com a solista.
Es pot guanyar la vida amb la música?
Ara per ara no. Però faig altres coses. Tinc una agència de Social Media (Tango Studio) i també faig projectes de fotografia. Tot plegat crec que està molt lligat, perquè tot és comunicació. I així combino les meves tres passions.
Li agradaria centrar-se laboralment en alguna d’aquestes?
És un debat intern molt intens perquè m’agrada moltíssim la fotografia, però la música també. De fet ara per ara et diria que la música, perquè és una cosa que es porta molt a dins. Però, per desgràcia, guanyar-se la vida en aquest món i tenir una estabilitat econòmica és molt complicat. A Europa no, però aquí sí.
És difícil treure un disc al mercat?
Depèn de com te’l plantegis. El punt principal són els diners per tenir els recursos, i aleshores vas escalant i també necessites temps per poder-ho fer. Però el que és complicat és aconseguir que tingui repercussió real, que arribi als mitjans de comunicació i al públic. Però fer-lo en si no és complicat perquè si vols el pots fer a casa.
Creu que la música a Catalunya gaudeix de bona salut?
Estem en un moment d’explosió de tot tipus d’estils i de maneres de cantar en català i això és una passada. Però d’altra banda el món musical té un estigma que és el món artístic, no només a Catalunya sinó a tot l’Estat, i costa molt fer-te valer i que s’entengui que això és la teva feina, perquè t’ho passes bé fent-ho. I a vegades sembla que si et paguen amb un entrepà com que ets feliç ja n’hi ha prou.
