Ser etiquetat com a malalt mental t´estigmatitza en una societat que tot i que pretén ser avançada, encara té molts prejudicis. Sembla que tinguem por que una persona amb una malaltia mental es “coli” a les nostres vides. Si bé entenem que necessiten tractament no volem que estiguin al nostre costat i formin part del nostre entorn. I és que l´estigma afecta directament al rol social de la persona, a les relacions interpersonals, a la carrera laboral, al benestar emocional i al desenvolupament personal. En aquest sentit per tant no només implica el rebuig dels altres sinó el del propi malalt, que ha de lluitar contra una concepció errònia.
I això és amb el que es troben els qui pateixen el denominat Trastorn del Dèficit de l´Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH). De fet, en la recerca de testimonis per realitzar aquest reportatge ens hem trobat amb grans dificultats per trobar testimonis, i els que han accedit a parlar amb nosaltres, s´han volgut mantenir en l´anonimat.
El TDAH és un trastorn del neurodensenvolupament (relacionat amb la funció cerebral) que acostuma a aparèixer durant la infància i que es caracteritza per manca d´atenció, hiperactivitat i/o comportament impulsiu.
Actualment, s´estima que un 4 per cent dels adults espanyols pateixen aquest trastorn, amb una prevlaneça de´tnre el 3 i el 4 per cent en l´edat adulta, el que els impedeix desenvolupar una vida corrent. I és que tot i que no té perquè ser una malaltia que s´arrossegui durant tota la vida, el cert és que es calcula que el 50 per cent de jove si adults seguiran tenint aquesta malaltia. Una afirmació que l´especialista en psiquiatria de l´Hospital de Terrassa, el doctor Benjamín Piñeiro, matitza: “Aproximadament en la meitat dels pacients el trastorn millora i s´atenua durant l´adolescència, el que pot comportar que en l´edat adulta s´estigui assimptomàtic o amb símptomes mínims”.
No obstant, tot i que els símptomes puguin disminuir i els tractaments ajudin a portar el que es podria titllar de ´vida normal´, el cert és que moltes de les persones que pateixen aquest trastorn no ho volen fer públic per por a ser estigmatitzats. “Se´ls considera persones que s´avorreixen amb facilitat, que els costa molt mes concentrar-se, que tenen problemes d´autrocontrol i que són més propensos a tenir discussions”, explica la directora del Servei de Salut Mental infantil i juvenil de Mútua de Terrassa, la doctora Amaia Hervás.
Tot plegat els complica les relacions socials i fins i tot els pot dificultar el trobar feina. A més, els són persones a qui els pot resultar més difícil mantenir unes relacions afectives estables, ja que són impulsives i això sovint comporta disputes. És per això que molts decideixen viure aquesta malaltia en silenci.
La importància del diagnòstic
El TDAH en adults és diferent al TDAH en nens, en part, perquè hi ha una notable reducció de la simptomatologia hiperactiva respecte al dèficit d´atenció. En el pas de la infància a l´edat adulta disminueix la hiperactivitat, que es pot manifestar en inquietud. En canvi, els símptomes d´inatenció se solen manifestar en dificultats a l´hora de dur a terme tasques (terminis de lliurament, centrar-se en una sola tasca…) que poden afectar la seva funcionalitat en diversos aspectes de la seva vida. Així ho explica E.M, un testimoni de 26 anys que prefereix mantenir l´anonimat. “Des que hem van diagnosticar TDAH he millorat molt la puntualitat i la organització, sóc capaç d´assolir les metes que em proposo, cosa que abans m´era impossible”.
D´altra banda, la doctora Amaia Hervás destaca que el diagnòstic en adults resulta complicat, sobretot a causa de la comorbilitat, és a dir, la coexistència amb altres patologies psiquiàtriques, ja que els símptomes del trastorn se solen solapar amb altres com el d´ansietat, el d´ànim o el d´abús d´altres substàncies com el tabac o l´alcohol.
Cal tenir en compte però que no tot el que pugui semblar TDAH ho és, sobretot en nens, ja que la falta d´atenció la hiperactivitat i la impulsivitat poden ser conductes naturals. Per això els especialistes insisteixen en la importància del diagnòstic, un diagnòstic que és fonamentalment clínic, és a dir, es realitza mitjançant entrevistes al pacient i a la família i amb una història clínica exhaustiva. “Per ajudar-nos disposem de diferents tests i escales que poden corroborar els símptomes observats”, com un estudi neuropsicològic, proves analítiques o de neuroimatge, relata el doctor del CST, Benjamín Piñeiro.
El mateix doctor subratlla que els símptomes sempre apareixen en l´edat infantil, però pot passar que, sobretot en el suptipus intent (en el que menys trastorn de conducta hi ha) passi desapercebut i no s´arribi a diagnosticar fins a la vida adulta.
Un cop diagnosticat el TDAH en un adult, ha d´establir-se un pla de tractament individualitzat, que ha d´incloure un tractament psicològic cognitiu conductual, psicoeducació del trastorn i, si cal, fàrmacs, tal i com destaquen els dos especialistes en psiquiatria dels hospitals terrassencs consultats.
El tractament farmacològic és precisament un altre dels punts controvertits que envolten aquest trastorn, especialment els derivats de les amfetamines (metilfenidat). Algunes formes lleus de TDAH es poden controlar amb tractament no farmacològic, però els experts indiquen que el tractament més eficaç és la intervenció multimodal “combinat intervenció psicològica, familiar, escolar i tractament farmacològic”, descriu la doctora de Mútua Amaia Hervás.
Existeixen varis tipus de medicacions disponibles, principalment les estimulants com el Metilfenidat (Concerta i Ritalin són els més coneguts); i les no estimulants, com l´Atomoxetina. Són els dos fàrmacs recomanats actualment per tractar el TDAH en nens i adolescents per la seva eficàcia i seguretat.
Sigui quin sigui el tractament, l´important és dur a terme el que t´indica el metge, ja que sinó, hi haurà “trastorns greus de conducta, consums de tòxics o patologies concomitants són factors que es relacionen amb el manteniment del trastorn en l´edat adulta.
Una vida normal i corrent
El TDAH és un trastorn que comença en etapes precoces de la vida , i freqüentment es manté fins a l´edat adulta. Per això afecta etapes vitals en el desenvolupament evolutiu de la persona, i pot tenir conseqüències greus si no es tracta, com major incidència en el consum de tòxics , més possibilitats de fracàs escolar , pitjor qualificació laboral o major risc de patologies psiquiàtriques associades. Són també persones més desorganitzades, que tendeixen a postergar tasques que requereixen un esforç mental sostingut i sovint no les acaben en el temps establert.
No obstant, amb un diagnòstic –si és precoç millor- hi ha bon pronòstic. Això si, sempre i quant es dugui a terme el tractament multimodal de reeducació, les pautes psicopedagògiques i el tractament farmacològic en cas que sigui necessari.
D´aquesta manera, la vida dels pacients amb TDAH pot ser igual que la d´una persona que no pateixi aquesta malaltia. Així, tindrà millors relacions socials, familiars i laborals en un entorn estable.
