Considerat un dels millors mentalistes del moment, va aconseguir el Premi Nacional de Mentalisme el 2014. Baró, que es dedica al món de l’espectacle des que tenia 9 anys, va saltar a la palestra mediàtica quan va endevinar el número de la Grossa i més tard al protagonitzar un número d’escapisme envoltat de taurons a l’Aquàrium de Barcelona.
La gent és escèptica amb la màgia, sempre busca el truc. Passa el mateix amb el mentalisme?
Encara més. Perquè avui en dia la gent sap què és la màgia. En canvi el mentalisme és real però també té trampa. Tothom sap que les coses no desapareixen o que no es pot fer aparèixer un colom. Però si et sembla que m’he posat a la teva ment, que sé el que estàs pensant, això és més personal, invasiu.
Per tant no es tracta de llegir la ment sinó de suggestionar. Vostè no té poders.
Hi influïm, persuadim. La ment és molt poderosa i, en aquest cas, el poder és una qualitat desenvolupada, estudiada i treballada, no és res sobrenatural.
I com s’aconsegueix suggestionar fins al punt de poder endevinar el que un pensa? Per exemple, em diu que pensi un número i dic el que vostè volia.
Això no ho puc desvetllar. És com demanar-li a un mag que et digui el seu truc. Als Estats Units sí que hi ha una espècie de mentalistes que ho expliquen per fugir de l’esoterisme. Però, per a mi, explicar-ho és desvelar el secret i no puc fer-ho. Seria desil·lusionar.
En el seu llibre també parla sobre la hipnosi. Hi ha molts mites entorn d’aquesta pràctica?
Moltíssims, per això vull desmitificar-los en el llibre. La hipnosi existeix, el que potser no existeix és el concepte que se n’ha creat.
I què és?
És un estat natural de la ment generat d’una manera artificial, un estat alterat de la consciència. El que fem és inhibir el conscient i desinhibir l’inconscient. Però la persona no està adormida.
Aleshores una persona hipnotitzada no perd mai la voluntat.
No es pot hipnotitzar una persona contra la seva voluntat. I, un cop ja estàs en hipnosi, sempre tens el cervell reptilià, el que et fa estar alerta. Per tant, si jo et demanés alguna cosa que va contra la teva voluntat aquest saltaria i no et permetria fer-ho.
Però això també pot ser perillós perquè a vegades es desconeix la moral de cada persona.
Jo a les formacions sempre poso un exemple. Si t’hipnotitzo i et demano que et despullis, no ho faràs. Però, si resulta que la teva professió és la d’striper o actriu porno, pot ser que ho facis. Però clar, la teva moral ja és una altra.
Malgrat tot, hi ha especialistes que ho recomanen per a alguns tractaments, com per deixar de fumar.
De fet, és una de les teràpies més fàcils. Hi ha hipnotitzadors que ho fan en una sola sessió sempre i quan la persona ho vulgui realment. Es pot tractar qualsevol patologia de la ment sempre que no sigui vírica o genètica.
Però també s’ha usat molt com a espectacle.
En els anys 80 i 90 se’n van fer molts. En la hipnosi d’escenari la gent feia la gallina o es menjava una ceba i feia el ridícul. Però els hipnotitzadors ja sabien quines eren les persones propenses a cridar l’atenció.
Anem al “jardí”. En la tercera part del llibre, vostè parla de fenò-mens paranormals però sense acabar de posicionar-se’n. No pot afirmar que existeixin?
Exactament. A veure, fent aquest llibre la percepció m’ha canviat. Abans era més escèptic però he fet entrevistes i he viscut una experiència propera i he acabat dubtant-ne. Crec que la persona totalment escèptica ho és per falta d’informació.
Però si n’era escèptic per què va començar a investigar tot això?
Per als meus espectacles, havia de saber de què parlava. I també perquè em cridava l’atenció.
De fet va usar la telepatia per fer un dels números amb més èxit del programa “Tú sí que vales”.
Jo sempre deixo el dubte de si t’he llegit la ment o si t’he suggestionat. Però el que va veure la gent i el que va succeir van ser un exercici de telepatia. Però és un espectacle, i no saps en quin moment hi ha psicologia o en quin punt hi ha il·lusionisme.
Un altre dels moments més sonats de la seva carrera va ser quan va endevinar el número de la Grossa de 2014.
Vaig fer-ho sense pretensions. El que s’hauria de preguntar és què hagués fet si no ho hagués endevinat, perquè jo tenia cinc opcions d’excusar-me, de sortir-me’n.
Perquè si no ja seria ric, no?
(Riu.) Tot va ser un exercici d’intuïció. Sort que el premi va quedar desert i així em deslliuro de sospites. En realitat va ser un efecte publicitari, tot i que el que va tenir més repercussió va ser l’espectacle que vaig fer amb taurons a l’Aquàrium.
