Augmenta l’interès per anar a córrer. Cal posar-se en forma per a l’estiu, per lluir un cos esplèndid, i es pot fer a qualsevol hora del dia, en total llibertat i a l’aire lliure. Sobre el paper, perfecte, però a la pràctica no tot són flors i violes. Els futurs atletes han de ser conscients que els resultats no són immediats i que l’esforç s’ha de dosificar.
La mentalització és molt important per no caure en el desànim i la frustració perquè, si s’arriba a aquest estat, es llença la tovallola. Un abandonament justificat per les fiblades musculars, per la dificultat que els principiants tenen per respirar i per les conseqüències físiques de la falta d’hidratació. Tot un seguit d’arguments que els atletes veterans rebaten a la primera de canvi.
Informació i assessorament
Així doncs, abans de començar cal saber quines coses s’han de fer i quines no. Un dels consells és fer els estiraments abans i després de l’activitat, canviar de ruta cada setmana per fer-la més atractiva i fer sessions inicials de deu minuts, alternant la tècnica del caminar amb el córrer a ritme constant perquè és la manera que el cos agafi resistència i fons.
Pel fet d’anar a córrer hi ha qui es compra l’equipament complet. Tot pot arribar a ser accessori, excepte les sabatilles, que s’han d’adequar al pes i a la forma de trepitjar: pronadora (amb la part interior), neutre (amb la zona central) i supinadora (amb la part externa del peu). Són imprescindibles per evitar moltes lesions.
Equipament i complements
La roba ha de ser molt còmoda: samarretes (que no provoquin fregament amb el cos), pantalons curts o malles, sostenidor esportiu (que subjecti molt i s’adapti al pit), mitjons curts transpirables, mitges de compressió (per evitar lesions als bessons), gorra, guants i buf. Altres complements són el paravent, les ulleres de sol, el buf, la motxilla d’hidratació (per a curses llargues), el llum frontal, el pulsòmetre, el reproductor de música, la cinta del cabell o la ronyonera (per guardar les claus o el mòbil).
Mesurar l’esforç per no caure en l’excés
És una addicció sense substància, com també hi ha a la feina, a les compres o l’obsessió pel físic. Una tesi doctoral de la psicòloga i infermera Virginia Antolín conclou que el 18% de les persones que fan esport ho són i que, precisament, són els aeròbics, com l’atletisme o el pàdel, els que generen més dependència. L’estudi contempla tres fases abans d’arribar a aquest punt: una primera que es fa per plaer; una segona que busca el benestar personal, estar en forma i relacionar-se amb gent, i una tercera on apareix la necessitat de fer esport tant sí com no. És en aquest punt quan s’abandonen les relacions socials i familiars, amb discussions constants per la pràctica excessiva d’exercici físic, i quan el malestar s’apodera de la persona quan té una lesió. Evitar-ho és fàcil si l’individu és conscient de les seves limitacions per no caure en les obsessions.
