No hi ha cap qualificatiu prou descriptiu de la barbàrie que viuen els sirians. La ciutadania europea vol actuar, però lamentablement no s´han produït les mobilitzacions globals que van haver-hi el 2003 contra la invasió d´Iraq per part dels Estats Units.
Per què? Als poders, no els interessa una resposta civil a un conflicte que és un drama retransmès en directe per les xarxes socials. S´estimen més jugar amb les vides humanes com a peces del tauler d´escacs en què s´ha convertit Síria, un país que és víctima en primera instància d´una situació geoestratègica on les potències mundials i regionals dirimeixen les seves diferències. El país és ara un bany de sang, de destrucció i desolació, amb milers de morts i desplaçats, que ha sumit una generació de nens i joves a la incertesa més absoluta i que ha fet retrocedir Síria quaranta anys en termes de desenvolupament.
L´experiència d´Ahmed i Amer
Ahmed i Amer Alzayed tenen 17 anys, són cosins germans i viuen a Terrassa des del novembre. “Ells i un altre nebot de 15 anys han arribat amb visat. No us podeu imaginar fins a quin punt són una excepció. La decisió ha vingut de dalt, del Govern espanyol”, comenta el seu oncle, l´empresari Ahmed Al-Zayed. No són els únics familiars que ha tret. “Abans vaig ajudar a sortir-ne tres més i també altres quatre perquè marxessin del país. Tots van arribar a destí.”
Allà queden una cinquantena de familiars directes, entre ells la seva mare, de 90 anys. “El meu germà volia enviar els seus fills, però ja no és possible.”
Ahmed ho viu amb la resignació més absoluta. “Aviat tindran dues opcions: o lluitar amb uns o amb els altres. Si diuen que no, els mataran.” Des de la setmana passada, la seva família passa les nits a la intempèrie perquè els bombardeigs són constants a la seva ciutat, Deir Eroz, situada al nord-est del país.
Fa quatre mesos els dos joves adolescents vivien en plena guerra, en un entorn de desolació, mort i destrucció. No havien sortit mai de Síria i aquest va ser el seu primer viatge, via Turquia i amb destinació a Barcelona.
El canvi va ser brutal, per la qual cosa el procés d´adaptació no és fàcil: una cultura radicalment diferent, amb dos idiomes desconeguts (com són el castellà i el català que aprenen a marxes forçades) i amb el pensament permanent al país que acaben de deixar.
Amer és el segon de cinc germans i volia ser pilot civil. Ahmed, en canvi, és el segon de vuit germans i volia ser metge. Ambdós van ser triats pels pares perquè eren bons estudiants i, de fet, tots dos fan gala de la timidesa, discreció i respecte innat dels sirians.
“Aquí ens sentim persones”
Quan va començar la guerra tenien 12 i 13 anys, respectivament. “Al principi teníem la il·lusió del canvi i crèiem que duraria un parell d´anys. Ara estem desil·lusionats i molt desesperats per la destrucció i la mort”, comenten. No esperaven l´actuació d´Estat Islàmic. “Abans que entressin el nostre desig era quedar-nos. Quan van entrar, només volíem sortir.”
En aterrar a finals de novembre a l´aeroport del Prat van tenir una sensació completament desconeguda per a ells com és la de seguretat i llibertat. “Aquí ens sentim persones”, afegeixen.
Ara compaginen els seus estudis de català i castellà i les seves visites setmanals al Pla Jove, de Casa Baumann, amb la visió d´imatges inhumanes de tancament de fronteres i camps de refugiats. “Ho vivim amb resignació i molta tristesa. Ens afecta molt.”
La il·lusió d´Ahmed i d´Amer Alzayed és dominar els idiomes i tenir una formació. Amer pensa a retornar a una Síria en pau. “Desitjo que tothom torni a casa seva i ajuntar la meva família.” Ahmed també ho vol, però amb l´afegitó de triomfar a Espanya, un país que pràcticament desconeixien. Sabien d´Andalusia (Al-Andalus), de Catalunya (pel seu oncle i pel procés d´independència) i dels equips del FC Barcelona i del R. Madrid.
El desconeixement dels idiomes no és cap obstacle perquè vagin en tren a Barcelona i coneguin la ciutat. “Són fills del desert i s´orienten molt bé”, afegeix orgullós el seu tiet, qui comparteix amb ells la sensibilitat que reben de la ciutadania. “Som conscients d´aquest sentiment, però també sabem que poca cosa es pot fer. Potser grans manifestacions que remoguin consciències.”
Què podem fer?
A Terrassa la comunitat siriana és molt reduïda. Segons l´Idescat, de la població estrangera resident a Terrassa (25.456) només 16 són d´aquesta nacionalitat. Tots ells arrosseguen una càrrega emocional difícil de pair que dificulta el retrobament perquè les llàgrimes afloren quan parlen del país on han nascut, on viuen els seus familiars i els seus amics. Reben la solidaritat ciutadana i, a vegades, no saben què respondre quan els pregunten de quina manera es pot ajudar. Encaminen l´oferiment cap a Creu Roja i les ONG que actuen a la zona. Hi ha qui va més enllà, com Marcos Chércoles, de l´ONG Proactiva Open Arms, que va visitar Terrassa, quan va dir que “el poble ha d´ajudar el poble. S´està jugant amb els drets humans i cal fer un pas endavant”. Va encoratjar la gent a anar de voluntària per ajudar en una situació crítica. “Jo he vist gent que té un nivell cultural brutal i un anglès perfecte que són professors, metges o advocats que no s´ho han vist venir i que han hagut de fugir abans que els matessin.”
Siria: una bona convivència amb 36 ètnies diferents
El respecte entre el mosaic de cultures i religions diferents, la fraternitat de la gent i la bona convivència van fer de Síria un país ric, també en patrimoni històric. Han conviscut 36 ètnies en un mateix territori, amb llengües i procedències de tot tipus. Per als sirians expulsats del país i per als visitants incondicionals era un territori ric en cultura i amb una convivència extraordinària on el respecte que s´ha esmicolat per la guerra era absolut. “La gent que jo he conegut era, sobretot, hospitalària, respectuosa, càlida, tranquil·la i orgullosa del seu país”, recorda la Pilar Viciana, una enamorada de Síria. “Si intueixen que necessites ajuda te la brinden sense res a canvi. Jo m´he sentit molt segura i respectada com a dona.”
Ara tot ha canviat. La devastació és total i la fugida de sirians és un degoteig constant. El gener, per exemple, més de 52.000 sirians van travessar el Mediterrani, 35 vegades més que el gener del 2015.
