El periodisme esportiu ha viscut en les últimes dècades un desenvolupament espectacular en tots els sentits, des de les seves estructures fins als canals, passant per la producció de continguts. Però, sens dubte, el canvi més monumental és el que ha experimentat la seva repercussió, fent d´aquesta modalitat informativa una de les més rellevants del món actual i traspassant fronteres.
Una evolució que no ha estat tan sols numèrica, ja que també ha marcat tendència, creant un estil propi, fonamentat en l´originalitat, la innovació i l´espectacularitat de les propostes. I aportant també un nou model de presentació de les informacions a través d´un llenguatge visual atractiu, un vocabulari obert i planer i una manera d´informar accessible per a totes les mentalitats.
I és que les qualitats que ha de tenir qualsevol bon periodista esportiu són les mateixes que un bon periodista “a seques”. És a dir, tenir curiositat per observar la realitat, explicar-la de manera atractiva i saber transmetre-la. Això sí, amb el plus d´aconseguir fer tot això “amb passió”, segons destaca Marta Carreras, periodista esportiva de Catalunya Ràdio que fa set anys que treballa a la “Transmissió d´en Puyal”.
Però si hi ha una cosa que ha canviat en les darreres dècades en l´àmbit de la informació esportiva és, per als professionals que s´hi dediquen, l´accessibilitat als seus protagonistes. Si fa uns anys treballar al seu costat era quelcom que formava part del dia a dia i no es comprenia una altra manera d´exercir la professió, ara la situació ha fet un gir de 360 graus. Els clubs, que cada vegada es fan més i més grans i engrandeixen amb ells els seus jugadors, tanquen files i no permeten que els periodistes accedeixin a les seves “estrelles”, a qui sobreprotegeixen i aparten dels micròfons. “Jo he llegit cròniques on s´explica que als anys 50 es pagava als periodistes per viatjar amb l´equip. Jo haig d´anar pel meu compte i enginyar-me-les per poder treure informació”, comenta Marta Carreras.
En aquesta mateixa línia, Pedro García, exlocutor de Ràdio Nacional d´Espanya actualment jubilat, comenta que “abans escollies el futbolista que volies entrevistar després de veure els entrenaments, que es feien a portes obertes. Ara, els clubs es tanquen en banda, no et deixen veure els entrenaments i decideixen si et donaran informació, quina serà i amb quin jugador parlaràs”. Per al terrassenc, a més, també han canviat els mitjans tecnològics i econòmics, que han fet modificar els recursos humans.
Més que esport
Però és que els esports, i sobretot els grans com el bàsquet, el tennis, el golf i per sobre de tot el futbol, traspassen fronteres. Les notícies esportives transcendeixen amb freqüència els mateixos jocs i prenen un significat polític i sovint social. Els crits d´independència al Camp Nou o la mostra d´estelades durant partits de la Champions, els xiulets a l´himne espanyol, els minuts de silenci o el fet ocorregut el passat 16 de febrer amb un futbolista rus que va aprofitar el partit de la Europa League contra el Fenerbache a Istanbul per donar suport al president Putin a través d´una samarreta en plena escalada de tensió entre ambdós països. Tots aquests són només alguns dels molts exemples de la seva magnitud extraesportiva.
Futur incert
Quant a cap a on evolucionarà el periodisme esportiu, els professionals que s´hi dediquen no es posen d´acord. No obstant això, el que sembla clar és que el món multimèdia i els dispositius mò-bils centraran la nova manera de produir i consumir aquest tipus d´informació. “Actualment internet ja està obrint un nou camí que no sabem quins límits té”, afirma Àngel Cárceles.
Per la seva banda, Pedro García tem que aquest tipus de periodisme vagi “cap a pitjor”. Segons apunta, “els periodistes cada cop són més militants i alguns diuen coses poc fonamentades, quan cal que estiguin ben documentats perquè el que diuen té la seva transcendència”.
Queda clar, per tant, que encara queden moltes incògnites per resoldre que només desvetllarà el pas del temps.
Un món d´homes
El que està canviant però no al ritme que es desitjaria és el nombre de dones que es dediquen a la informació esportiva. “Tot i que hi ha més dones que mai, queda molt camí per recórrer. És evident que les dones ocupen posicions de menys importància i que en alguns mitjans el tracte que es fa de la figura femenina és masclista”, apunta Marta Carreras. Per la seva banda, el periodista Àngel Cárceles afirma que només cal mirar les sales de premsa per veure que aquest continua sent un món d´homes. No obstant, deixa entreveure un bri d´esperança gràcies, en part, als èxits en els darrers anys de les esportistes espanyoles. “Esportistes com Mireia Belmonte animen les dones tant en el món esportiu com en el periodístic. Encara que les quotes d´audiència no siguin iguals ja s´hi apropen i la gent es comença a acostumar a veure un esport, i no diferencia si és masculí o femení.” Per al periodista, l´excepció és el futbol a causa dels estereotips. “Sempre s´ha dit que el futbol és cosa d´homes”.
Llibres sobre periodisme esportiu
►David Halberstam. A “The Best American Sports Writing of the Century” l´autor recopila les 50 millors peces periodístiques sobre esports escrites per algunes de les grans figures del periodisme esportiu.
►Omar Marrero. “Fundamentos del periodismo deportivo” posa en context l´esport i la professió, apropant-se a temes com la terminologia, la redacció, l´ús d´estadístiques o les particularitats dels mitjans electrònics.
►Richard Ford. “El periodista deportivo” és una novel·la de ficció escrita des del prisma i les reflexions d´un escriptor esdevingut periodista esportiu. Parla de les seves motivacions tant personals com professionals.
