El Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Terrassa i Rubí, que té la seva seu central al Vapor Universitari de la nostra ciutat, realitza activitats formatives i imparteix l’ensenyament del català. Al mateix temps, impulsa i dóna suport a l’ús de la llengua catalana en empreses i comerços i col·laboracions amb Voluntariat per la Llengua. Una tasca que s’adreça a associacions de comerciants i xarxes empresarials i comercials, a la que també s’han d’afegir tot un seguit d’activitats culturals per promoure l’ús social de la llengua.
El programa Voluntariat per la Llengua es pot dir que és tot un èxit. En el seu conjunt ha assolit la xifra de 100 mil parelles. Es tracta de facilitar a aquelles persones que disposen d’uns coneixements bàsics de la llengua catalana i que aspiren a dominar-la de forma correcta quant a la conversa, que tinguin l’oportunitat de practicar-la en un context real i, sobretot, distès. Les parelles estan formades per voluntaris (persones majors d’edat que parlen el català habitualment i que lideren les converses) i aprenents. I hi ha qui ha arribat a desenvolupar ambdós papers dintre de les parelles lingüístiques, com Natàlia Carmona.
És una mestra argentina de 39 anys d’edat que viu a Terrassa i que primer va ser aprenent. “Vaig estar amb un senyor que em va ensenyar molt el català. Fèiem molta conversa i al mateix temps jo anava a classe. Em va anar molt bé. I després m’he animat i he pogut posar en pràctica tot allò que he après. I ara m’he fet voluntària”.
“L’important és tenir ganes”
En un inici, el problema amb el que es va trobar la Natàlia era que “a vegades no tens ningú amb qui practicar el català. En vas sabent, però no pots desenvolupar la parla. El més important és tenir ganes d’aprendre i compartir una estona amb una altra persona que et va donant conversa i t’ajuda a parlar millor el català. Em sembla una forma molt adequada de progressar.”
De la seva banda, Leo Santos, un mecànic industrial de 45 anys d’edat, nascut a Nicaragua i també resident a Terrassa, explica que “la meva experiència és que al principi tot va bé perquè no t’exigeixen gaire pel que fa a la pronunciació i l’escriptura. Jo crec que ho portava prou bé. Però el meu entorn és absolutament de parla casatellana i a mesura que vas pujant de nivell et vas trobant que no pots anar cap enrere. Em vaig trobar que una professora em va dir que ho feia malament i em va recomanar que si volia millorar el meu coneixement del català, m’apuntés com aprenent a Voluntariat per la Llengua.”
El que va fer primer és anar a la biblioteca. “Però allà, si et despistaves, acabàvem tots parlant en castellà. Però jo volia parlar el català! El cert és que amb el voluntariat aprens a expressar-te en català, tot i que hi ha uns altres elements que t’aporta i que cal tenir en compte, com són que també coneixes aspectes importants de la història de Terrassa.”
En Leo afegeix un altre aspecte a tenir present: el d‘un cert orgull quan els seus compatriotes de Nicaragua li pegunten si ja sap parlar o no el català. “Estant jo ja aquí, quan em comunicava a través d’internet amb persones del meu país, em preguntaven si havia après alguna cosa en català. I a mi em feia una mica de vergonya haver de contestar sempre que no, fins que em vaig decidir a aprendre’l”, recorda.
En un bar, en un museu
Un altre aprenent del voluntariat és Saad Nouinou, llibreter de professió amb 51 anys d’edat i que és originari del Marroc. Avui viu a Terrassa i diu que “a mi sempre m’han agradat els idiomes, i el català, lògicament, també. Jo havia estat a Granada i no sabia que a Catalunya es parla el català, ningú deia res sobre això. Desconeixia Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. Tot això s’amagava.”
“Un cop aquí”-prossegueix en Saad-, “per motius de feina vaig començar a estudiar el català en qualitat d’autodidacte. Agafava un llibre i realitzava exercicis de gramàtica. Fins que un dia vaig anar al casal del meu barri i em van animar a venir a estudiar al Centre de Normalització Lingüística. I estic molt content perquè penso que me’n surto prou bé.”
En Saad es troba amb la seva parella lingüística, la voluntària Gemma López, “en un bar habitualment, però també podem anar a un museu, a visitar-lo mentre conversem. Ens agrada participar en activitats ciutadanes. Ella és castellera i a vegades anem a la seu de la seva colla, i així he conegut els termes que utilitzen.”
Una altra aprenent és Mari Carmen Mesa. Va néixer a Huelva, té 61 anys d’edat, la seva professió és encarregada de neteja i resideix a Terrassa. “Jo vaig començar el primer nivell de català i em va agradar molt. No volia anar a classes, perquè les trobava una mica pesades, sinó que m’estimava més tenir una persona de confiança amb la qual pogués aprendre a parlar la llengua catalana.”
“Les coses de cada dia”
La parella lingüística de la Mari Carmen és Mercè Ponce, de 64 anys, nascuda a Barcelona i que viu a Terrassa. La seva professió és la de secretària acadèmica d’una escola. La Mercè diu que “convertir-me en voluntària em va semblar molt interessant. El meu plantejament és que ens trobem amb l’aprenent i que parlem de les coses de cada dia mentre esmorzem. Ja fa tres anys que amb la Mari Carmen formem una parella lingüística. Som quasi com una parella de fet…(riu.)”
Per finalitzar, Cristina Moreno Hernández, coordinadora de Voluntariat per la Llengua, remarca que “ens agrada organitzar activitats dinamitzadores, com ara excursions, visites a exposicions o sortides al teatre que reforcen el treball de les converses entre les parelles lingüístiques i també que els seus integrants es coneguin millor entre ells”.
Les complicitats
Amb Voluntariat per la Llengua es tracta de “donar l’oportunitat de parlar el català a les persones vingudes de fora que volen practicar-lo. És qüestió de buscar complicitats, d’anar teixint una xarxa que permeti que aquells que coneixen l’idioma i el parlen bé conversin amb els que el volen aprendre i es llancin a fer-ho”. Així ho explica la directora del Centre de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí, Teresa Garcia.
En aquest moment hi ha 70 parelles lingüístiques funcionant en l’àmbit de Terrassa i Rubí. En l’anterior quadrimestre n’hi va haver unes altres 70.
“D’una banda, busquem persones que parlin bé el català. No cal que sigui la seva primera llengua, perquè també hi ha casos d’alumnes que han après a parlar bé el català i que després ajuden a altres a aprendre’l”. Un element important és que el voluntari “no fa de professor, no corregeix. Per descomptat, pot fer suggeriments, aclarir dubtes. Però la seva feina no és tant esmenar a l’altra persona, com donar-li l’oportunitat de parlar el català en context real. Per això comptem amb establiments adherits que es comprometen a acollir les parelles lingüístiques quan es troben”.
