Marc Ribas va néixer a Terrassa fa 39 anys i s’ha dedicat professionalment a la seva gran passió, la gastronomia, tot i ser llicenciat en Belles Arts. Amb un gran respecte pel món del menjar i tot el que l’envolta, ha portat la seva creativitat a destacats restaurants com Can Ferran, Vitrium, Capritx o Matís. Aquests dos últims del xef Artur Martínez, un gran amic amb qui té nous projectes per al 2016.
Llicenciat en Belles Arts, com és que es dedica a la cuina?
Mentre estava estudiant em vaig posar a treballar a l’hostaleria per tenir diners. Però al final aquest món em va atrapar.
Què el va fer decantar?
Per a mi el menjar en si és “flipant” i les possibilitats no s’acaben mai. Jo m’avorreixo molt fàcilment de tot i en canvi aquí sempre tens coses per aprendre. Per exemple, un ingredient tan simple com el sucre o la sal et pot reaccionar de maneres diferents. Cada dia és nou i això em posa “catxondo”.
I com n’ha anat aprenent?
Treballant i intentant ser una esponja. Sempre m’he acostat als que en saben més i he après tot el que he pogut, sense negar-me a escoltar el que m’han explicat.
A on ha treballat?
A uns deu restaurants. Però n’haig de destacar dos: Can Ferran i Capritx. A Can Ferran vaig aprendre moltíssim, com per exemple fer un servei per a 500 persones tenint-ho tot controlat. I també a estimar i a tractar el producte. I al Capritx va ser on vaig començar a treballar amb l’Artur Martínez, amb qui encara treballo. Participo en tots els seus projectes. L’últim ha estat el Matís, a Barcelona –que hem tancat temporalment perquè ens traslladem- i de cara al 2016 tenim diversos projectes gastronòmics.
Què significa realitzar un programa a TV3?
És una cosa nova i molt “xula” perquè també aprenc coses noves cada dia. A més crec que podré aportar als espectadors un seguit d’inquietuds relacionades amb la cuina, com saber on s’ha de comprar, com s’ha de fer, tenir respecte pel menjar… I també és una oportunitat per obrir-me portes.
Com va sorgir aquest projecte?
Un amic em va dir que a TV3 buscaven algú per fer un programa relacionat amb cuina però no sabia ben bé què era. Em va donar el telèfon del director del programa però quan vaig trucar em va dir que ja estava tancat el càsting.Tot i això, em va dir que hi anés perquè potser s’haurien de fer col·laboracions per a altres programes. M’hi vaig presentar i, tot i que ja tenien la persona escollida, els vaig agradar més i em van triar.
D’on va treure la valentia per anar al càsting, si no en sabia res?
Vaig pensar que era una bona oportunitat per al restaurant i per fer divulgació i aportar els meus coneixements a més gent.
Com definiria el nou “Cuines”?
L’equip del programa em va preguntar quina era la meva filosofia de cuina i entre tots vam arribar a diversos acords. Ens vam adonar que la seva visió del programa amb la meva de la cuina encaixaven perfectament. Si haguessin escollit un altre candidat haguessin fet les coses d’una altra manera.
I com és aquesta visió?
Jo vull parlar de la cuina catalana i de proximitat. Li puc donar mil matisos però sempre basant-me en aquest producte. I fer una cuina molt fàcil i ràpida. Puc complicar-la una mica, però no per qüestió de “tiquismiquisme” sinó per donar una mica més de gràcia a plats fàcils com una amanida.
Quins canvis hi ha entre el “Cuines” d’abans i el d’ara?
El d’abans va mostrar als espectadors moltíssims restaurants de Catalunya. Però el que es feia era anar a promocionar l’establiment i, es clar, eren receptes que duien molta feina. El d’ara és un programa recepta que ensenya a la gent coses pràctiques. A més també volem utilitzar molt més les xarxes socials.
S’hagués imaginat fa cinc anys estar aquí?
No m’ho havia plantejat mai.
Quin seria el plat estrella per a un “Cuines”?
Qualsevol plat que fos ràpid, simple, bo i econòmic.
Com es planteja el futur; amb l’Artur?
I tant. A part del meu xef és el meu amic. Considero que és el millor dels millors. Amb els pocs recursos que ha tingut ha fet coses excepcionals, i és que té un talent que molt poca gent té. És cent per cent cuina.
I finalment una pregunta que molta gent es fa: què passa amb els plats del programa “Cuines” un cop s’acaba de rodar?
No es llença res! A l’equip som molta gent i ens els mengem entre tots. A més, les receptes van lligades, perquè, si tinc unes clares d’ou per fer un merenga però em queden els rovells, els acabaré colant a algun lloc. O de la carn en podem fer canelons o del peix, fumet. És una filosofia també de restaurant i de vida. Llençar menjar és una punyalada al cor.
