El patrimoni industrial terrassenc esta format pels testimonis materials de l’activitat industrial. Diferents elements arquitectònics, culturals, artístics,urbanístics i socials que des de la segona meitat del segle XIX varen anar configurant la nostra ciutat contemporània. La Terrassa de la revolució i expansió industrial fonamentalment de la tèxtil llanera, que va tenir la seva màxima expansió a principis del segle XX, encara conviu amb nosaltres i dona una fesomia singular al centre de la nostre ciutat. Aquesta singularitat radica sobretot en que, a diferencia d’altres urbs catalanes que varen crear nous barris industrials fora del nucli urbà consolidat, aquí varen conviure en un mateix espai proper a l’entorn de l’antic nucli de la vila medievaltots els elements de la nova ciutat industrial.
La tipologia arquitectònica que configura directament el procés de la indústria la formen,els vapors, les fabriques, les xemeneies i els magatzems, juntament amb els edificis de serveis, electricitat i aigua. Però no ens podem oblidar dels edificis de lleure dels patrons i obrers, els bancs i caixes, els comerços i sobretot els habitatges.
L´evolució de la industria tèxtil va tenir però la seva crisi principal i posterior transformació a partir dels anys setanta del segle XX. Va ser llavors quan varen anar quedant espais i arquitectures en desús que s’havien de reutilitzar o enderrocar, molts d’ells empesos per l’especulació urbanística dels darrers anys del franquisme. La consciència i voluntat de reconèixer i preservar part d´ aquest patrimoni comú dels terrassencs, no es materialitza però fins a la dècada dels anys vuitanta, amb l’elaboració per part de l’ajuntament d’un Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental. Es varen perdre però valuosos elements pel camí i encara avui en dia cal lamentar el deplorable estat de conservació d’alguns d’ells. La rehabilitació es actualment l’únic camí de la seva revalorització.
Exemples significatius
Relatarem en aquest article alguns dels exemples més significatius de recuperació per a nous usos de l’arquitectura industrial modernista terrassenca. L’arquitectura de les naus industrials es generalment repetitiva, adaptada a la seva funcionalitat, i no ofereix maces concessions a l’ornamentació artística. L´arquitecte Lluís Muncunill, artífex de gran part de la nostre arquitectura industrial va ser qui la va donar riquesa dins del moviment artístic del Modernisme.
La reutilització més respectuosa i didàctica per entendre el funcionament original de les naus industrials seria en tots els casos la seva museïtzació , però els seus costos i rendibilitat final no ho fan possible.
Les tipologies d’intervencions son variades i requereixen esforç i imaginació tant per part de promotors com de tècnics per la seva millor execució. Les classificarem per la seva funció actual per a usos museístics i culturals, el cas del Vapor Aymerich Amat i Jover i la Quadra de la Fabrica Izard , i per a usos comercials, serveis i habitatges,el cas del Magatzem Torras, el de la Fabrica Font Batallé, el Taller Gibert i Junyent ( La Electra) i la Fabrica Marcet i Poal.
L’edifici més emblemàtic del nostre patrimoni industrial i modernista es sense cap mena de dubte el Vapor Aymerich Amat i Jover, construït per Lluís Muncunill l´any 1907. Consta d’una gran quadra de més de 10.000 metres quadrats, la sala de màquines , les carboneres, la xemeneia i un gran pati amb l’entrada principal i les oficines amb façana a la Rambla d´Ègara. La darrera fabrica que va acollir va tancar les seves portes l´any 1976, posteriorment i després d´anys de reivindicar el seu salvament de l’especulació immobiliària, la Generalitat de Catalunya, va adquirir l´edifici l´any 1983. Des de l´any 1990 i fins fa pocs anys es va rehabilitar com seu principal del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya per part dels arquitectes Joan Margarit i Carles Buixadé. La Quadra de la Fàbrica Izard de la Rasa, es obra tardana de Muncunill , sobre l´any 1920, i te una important reforma de les seves característiques lluernes de Joan Baca i Reixach després de la Guerra Civil. Es la única quadra que es conserva de la Fabrica Izard i era la nau dels tints, d’aquí la necessitat de ventilació i il·luminació.
L´any 1982 va ser rehabilitada per part de l’arquitecte terrassenc Francesc Bacardit per convertir-la en una sala d’exposicions municipal que es va denominar Sala Muncunill, en homenatge a l’arquitecte més prolífic del nostre modernisme.
El Magatzem Torras el va construir Melcior Vinyals l´any 1915, popularment conegut com a Cal Sastre d´Olesa. Va ser l´únic magatzem tèxtil que també feia venda al detall. Presenta una planta quasi bé triangular amb planta baixa i pis i cantonera entre el carrer sant Pere i la Rasa. Per la seva estratègica ubicació i fàcil adaptació és un dels pocs edificis modernistes que encara avui dia conserva la funció comercial original.La fabrica Pere Font i Batallé la va construir Muncunill l´any 1916 i dona al carrer Doctor Cabanes i després d’una rehabilitació total l´any 1997 dels arquitectes Francesc Bacardit, Joaquim Mampel i Ferran Pont acull oficines i habitatges plurifamiliars. El Taller Gibert i Junyent, cantonada carrer de sant Isidre amb Pantà va ser construït pel mateix Muncunill l´any 1911 i era el taller de la raó social La Electra Industrial ;l´any 2000 la seva planta basilical amb lucernari central va ser convertida amb habitatges i oficines per l´arquitecte Jaume Armengol. La Fabrica Marcet i Poal es obra de Muncunill de l´any 1920 i ocupa la cantonada del carrer Pantà amb la Rasa i l´any 1983 es rehabilita per a l´Escola Publica Lanaspa-Giralt per part dels arquitectes Lluis Bravo i Albert Blanch.
L’autor és historiador i director del Museu de Terrassa
