Durant les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, a Terrassa, van destacar especialment tres intel·lectuals per la seva projecció i per la seva voluntat d’intervenció en la vida i l’espai públic de la ciutat: Josep Roca i Roca (1848-1924), Josep Ventalló i Vintró (1856-1919) i Josep Soler i Palet (1859-1921). Eren coneguts popularment com "els tres Pepets" i foren els protagonistes de debats i polèmiques, escriviren poesia, novel·les i peces teatrals, exerciren diversos tipus de periodisme, elaboraren estudis històrics, i intervingueren en política. Tot per tal de defensar -cadascun d’ells- un model de ciutat, de país, o de societat, més o menys implícit en bona part de les seves obres.
D’entre la multitud de temes que tractaren al llarg de la seva època de major productivitat, tots ells s’aproximaren d’alguna manera a la qüestió obrera. I és que hem de recordar que, malgrat les grans divergències ideològiques entre els tres personatges, tots ells provenien d’un ambient burgès i benestant, en què les classes baixes i els obrers suposaven l’alteritat. Per això és interessant aproximar-nos a través dels seus escrits a la imatge que van tenir i van difondre de l’obrer de Terrassa. S’ha de tenir en compte, però, que l’anàlisi de diversos aspectes del món obrer terrassenc per part de Roca, Ventalló i Soler es produí en moments i circumstàncies diferents entre ells, i mitjançant registres distints.
"El corresponsal"
El primer en endinsar-se en el tema fou Josep Soler i Palet. El ràpid procés de substitució dels telers manuals per telers mecànics al llarg dels anys vuitanta del segle XIX, juntament amb la conjuntura econòmica del moment, es traduïren en un període de malestar social entre 1887 i 1892. En aquestes circumstàncies, a finals de juliol de 1890, es produí una vaga general obrera a diverses ciutats industrials catalanes. Soler i Palet en féu unes cròniques periodístiques a Terrassa en dos articles publicats al diari barceloní El Noticiero Universal, que firmà amb el pseudònim de "El corresponsal".
El contrast havia de ser evident. Un advocat burgès de cap a peus com Soler assistint a les diverses reunions obreres del dia 27 de juliol, on es discutia si aquests s’havien d’adherir a la vaga començada a Manresa. Així, descrivia en primera persona la reunió al Teatre del Retiro, on s’havien congregat uns 600 obrers, i en resumia les principals intervencions: "Emilio Font, de Tarrasa, pide solidaridad con los obreros de Manresa […]. Solicita una protesta enérgica, de corazón, ante un abuso que ha censurado todo el mundo. Ensalza al trabajador, castigado injustamente por la sociedad, y dice que el látigo que han sentido los obreros de Manresa caerá sobre las espaldas de los de Tarrasa, si se consiente. Concluye preguntando si están conformes con la protesta. Un si unánime contesta". Alhora Soler informava de la voluntat dels fabricants de mantenir obertes les fàbriques i no cedir a les pressions obreres.
Un dia més tard, en el segon article, Soler explicava com els obrers havien imposat la vaga irrompent a les fàbriques i parant les màquines de vapor. La resposta de l’empresariat local fou contundent, i es mobilitzà el sometent i la Guàrdia Civil. Soler analitzava la situació, i des de la seva posició burgesa advocava per un obrer terrassenc responsable: "sinó ocurren otros disturbios, creo que irá amortiguándose el deseo de sostener la huelga, porque […] son muchos los que en su fuero interno prefieren el trabajo á la huelga". L’observador catalanista conservador que era Soler explicitava un desig de retorn a la normalitat.
Un quart de segle més tard, el 1915, la revista barcelonina Mercurio. Revista Comercial Ibero Americana, dedicava un número monogràfic a Terrassa. Hi participaven els principals prohoms i intel·lectuals locals, que formaven un grup ideològicament heterogeni, en el qual l’únic punt en comú era la defensa del proteccionisme. El veterà republicà Josep Roca i Roca hi firmava l’article "El obrero tarrasense", on defensava l’existència d’una possible ascensió social per mitjà del treball, que cohesionava les diferents classes socials de la ciutat. Roca idealitzava el caràcter de l’obrer terrassenc i, anant un pas més enllà que Soler, en lloava la seva responsabilitat: "los desengaños y decepciones de orden social y político no han logrado extinguir ni debilitar las excelentes condiciones de su alma colectiva, ofreciendo incesantes ejemplos de sensatez y de cordura. Ni aun en los días de lucha y de conflicto se han obscurecido jamás sus buenas y naturales inclinaciones". Roca, resident a Barcelona, escrivia en els anys posteriors a la Setmana Tràgica, i com havia fet Joan Maragall, buscava l’harmonia entre la burgesia i la classe obrera terrassenca.
L’única crítica social que Roca feia a l’article era la de l’habitatge: "El problema de la habitación es hoy, en Tarrasa, uno de los más perentorios. Dado el creciente aumento de la población y por falta de casas, existen múltiples acumulaciones de familias distintas en viviendas insuficientes y antihigienicas". L’arribada de nous habitants d’altres comarques de Catalunya, aragonesos, valencians i murcians, havia desbordat la ciutat. Les paupèrrimes condicions de vida d’aquest segment de població es posaren encara més de manifest amb l’epidèmia de grip de 1918. Precisament, aquest mateix any, Josep Ventalló i Vintró, que era metge de formació, publicava un opuscle amb el títol de Viviendas higiénicas para familias obreras.
Anàlisi realista
Ventalló feia un anàlisi realista de la situació deplorable dels obrers nouvinguts: "hacinadas numerosas personas de todos sexos y edades en reducidas habitaciones, sí habitaciones pueden llamarse; sin luz ni ventilación, tendidas en pobres jergones, obstruyendo el paso de estrechos corredores, durmiendo en escaleres, desvanes y buardillas, centenares de familias, sufriendo toda clase de molestias y privaciones, siendo aquéllas viviendas un peligro constante para la salud pública, focos perennes de toda infección e inmoralidad". El prohom terrassenc exposava els casos concrets amb què s’havia trobat en tractar obrers malalts de grip. Molts d’aquests rellogats compartien llits amb altres obrers que treballaven en torns diferents, fet que suposava un important focus de propagació.
Per tal d’acabar amb aquesta realitat, Ventalló demanava l’actuació de les autoritats i la burgesia local en un projecte higienista de construcció de 1000 cases barates d’una planta amb un mínims indispensables per una vida salubre. I és que Ventalló també era conscient que unes condicions de vida com aquestes eren insostenibles i podien acabar esclatant: "las privaciones que actualmente sufren, habilmente explotadas por sus falsos redentores, son terreno abonadísimo para sembrar en sus corazones los odios de clases y en sus cerebros los utópicos delirios del anarquísmo, que es el más grande y temible de los peligros sociales".
És evident que en tots tres casos ens trobem davant d’una mirada burgesa envers el món obrer. A través d’aquest breu repàs es pot pensar que els tres tenien una visió similar del món obrer -molt més realista en el cas de Ventalló i menys en el de Roca-, però el cert és que es tracta d’intel·lectuals complexos, polièdrics, i fins i tot contradictoris. Només cal veure el paternalisme amb que el conservador Ventalló tractava els obrers durant el seu pas per l’alcaldia -en dues ocasions- en el tombant de segle, o la tasca de Roca a favor d’una vida digne per a les classes populars a través de l’Associació dels Amics dels Pobres, per copsar que les trajectòries d’aquests personatges no es poden simplificar. Caldria analitzar-les en la seva totalitat per tal de comprendre el paper que desenvoluparen com a intel·lectuals que intervenien en l’esfera pública en el si de la seva societat.
L’autor és historiador
