Quan parlem de jocs populars en realitat estem fent referència a unes activitats lúdiques i recreatives, diguem-ne d´entreteniment i diversió, practicades generalment al carrer i que tenen diferents regles en funció del lloc on es practiquen. Per tant, aquestes són unes activitats a l´abast de tothom, la qual cosa significa que no suposen ni exigeixen un entrenament físic.
Els experts apunten que les característiques d´aquestes activitats depenen de l´edat, els interessos i la motivació dels qui les practiquen. Així doncs, els jocs tradicionals són jocs populars d´un poble, d´una regió o d´una comunitat que s´han anat transmetent de pares a fills i s´hi ha anat jugant al llarg del temps. En definitiva, els jocs tradicionals són una manifestació més de la nostra cultura.
El portal digital ipsi.cat remarca que el joc és tan antic com l´ésser humà. Ha estat present sempre en la vida de l´home i també de força espècies animals, i es pot dir que ha anat evolucionant amb el pas dels anys, en paral·lel a la humanitat. Val a dir que l´origen dels diferents jocs es relaciona amb activitats de la vida quotidiana, però també molt directament amb el camp, les estacions de l´any o els dies de la setmana i els festius. Fins i tot, n´hi ha també que tenen un origen màgic i són restes d´antics sistemes d´endevinadors o supersticions.
“Els jocs tradicionals contribueixen a forjar l´aprenentatge en societat. Contribueixen a organitzar-nos en grups socials. Però, ara, al carrer ja no s´hi juga. La mercantilització de l´oci ha comportat anar deixant enrere la riquesa de viure al carrer, de jugar”, opina Amadeu Carbó, president de l´Associació Cultural Joan Amades, inspirada en l´obra d´aquest gran folklorista, que va recollir l´existència d´un grapat de jocs tradicionals i que en una bona part en tenim notícia gràcies a ell.
L´univers de la vida
“En l´àmbit familiar, els pares introdueixen els nens a l´univers lúdic, que és, en definitiva, l´univers de la vida”, afirma Amadeu Carbó. És a través dels jocs com, d´una manera distesa i divertida, podem entrar en relació amb els altres i com ens aproximarem a la seva cultura i les seves tradicions i intercanviarem coneixements i emocions.
Per la seva banda, Miqui Giménez, membre fundador de la Cia. de Jocs l´Anònima, dedicada a la difusió de les pràctiques lúdiques més tradicionals, para l´atenció en la rellevància del paper dels més joves en la realització dels jocs. “Avui en dia, els nens poden jugar a les places de la ciutat, però sempre estan envoltats d´adults que vigilen què passa i que, amb freqüència, arriben a dirigir els jocs dels més petits. Però la gràcia del joc és que és una activitat volguda i escollida per part de la persona que la desenvolupa i en el moment que realment vol practicar-la.”
Per tant, Giménez incideix que “el joc practicat per un grup de nens pel seu compte té en origen uns elements educatius i socialitzadors que no són exactament els mateixos si qui dirigeix aquella activitat és un adult”. En aquest sentit, els tipus de jocs que promou l´Anònima són “els que no compten amb la direcció ni la presència d´adults”.
Miqui Giménez recorda que “abans, quan jugaves al carrer, cap adult ho controlava directament, tot i que al veïnat, entre els uns i els altres, vigilaven discretament”. I és que el joc ha de ser “espontani i volgut, triat pels nens que hi prenen part. Els serveix per aprendre a discutir, a pactar a què juguen i a experimentar sensacions i emocions. És una de les forces que té el joc tradicional per educar-nos i saber-nos socialitzar”.
Un altre valor del joc és “el record que et proporciona l´activitat lúdica que has escollit. Tu no jugues per tenir records, però el joc en si et proporciona estones de record molt bones”, afegeix aquest membre de la Cia. de Jocs l´Anònima, que remarca, a més, que el joc és innat en l´ésser humà, que integra les persones nouvingudes a la societat i que reforça l´autoestima.
Una classificació
Queden clars els avantatges de practicar els jocs, sobretot per al lleure dels nens i la seva integració en la societat. Uns jocs tradicionals que es poden classificar en cinc classes diferents, segons proposa ipsi.cat. La primera ve de la mà dels jocs de força, relatius al treball del camp o als oficis manuals. En la nomenclatura d´alguns estudiosos són jocs d´aixecament de pesos, de transport, d´arrossegament i de lluita, com tibar la corda.
Un segon tipus són els jocs de pilota, que existeixen arreu i per portar-los a terme es fan servir raquetes, pales, bastons o només la mà o el peu. Per exemple, la pilota que vola (s´ha d´evitar que caigui al terra). Una tercera modalitat, la configuren els jocs de carreres; és a dir, els de persecució, relleus i velocitat. És el cas de les curses de sacs.
En quart lloc hi ha els jocs de corda, en què cal saltar-la de diverses maneres. I, per últim, hi tenim els denominats jocs d´habilitat i d´equilibri. Aquí, la gamma és molt àmplia, atès que els objectius varien. En aquests jocs es poden proposar llançaments a distància i amb precisió o l´habilitat per mantenir una postura. Per exemple, jugar a bales, a les xapes, a les bitlles o a la xarranca, o a tirar la baldufa o els dards.
Per últim, esbossar una referència a les diferències entre jocs i esports encara ens ajudarà a perfilar millor les característiques dels primers. L´esport es diferencia del joc perquè té un reglament que aquells que hi participen no poden modificar. I, d´altra banda, com ja s´ha dit, el joc no implica una preparació física; l´esport, sí. Però totes dues activitats perduraran en el temps. I és que sempre hi haurà nens jugant al mocador, a futbol, a cavall fort, a bàsquet, a tocar i parar o a arrencar cebes.
