Defuig les etiquetes, però són bastantes les que pengen del seu talent. N´hi ha de conegudes, com la de periodista, presentador del programa “Tu cara me suena” (A-3 TV) o cantant. I d´altres de més ocultes, com la de “coach”. En Manel Fuentes (Barcelona, 1971) ens parla dels seus molts flancs, a més d´explicar com va viure la mort del seu pare.
No es queixarà de l´audiència de “Tu cara me suena”, que s´ha convertit en el programa líder, d´una forma gairebé indiscutible, dels divendres a la nit. Què ho fa que el format tingui tant èxit?
Al meu entendre, l´acceptació rau en el fet que “Tu cara me suena” és un espai amb ànima, un programa d´entreteniment que provoca somriures i on es viuen emocions. A més, fa brillar els artistes que hi participen. Tot això acaba traspassant la pantalla i arribant en últim terme a l´espectador.
I com s´hi sent vostè, en aquest engranatge que descriu?
De tots els encàrrecs que he tingut fins ara a la televisió, “Tu cara me suena” potser és aquell en què estic menys encotillat, és a dir, en què em sento més lliure, perquè no he de cenyir-me tant a un guió. El paper que hi jugo, és més aviat com el del Xavi quan estava al Barça, el d´anar repartint el joc, ara cap al Messi, ara cap al Neymar. Em deixen un marge ampli que intento aprofitar.
La recepta de “Tu cara me suena” ha de ser bona, perquè fins i tot ha aconseguit vèncer el “Sálvame Deluxe”, que fins ara regnava al “prime time” dels divendres. Què ocorre, que la “telescombraria” ja va passant de moda?
Jo m´estimo més parlar del tipus de televisió per la qual apostem nosaltres, que és la de preparar cada setmana un espai d´entreteniment del qual surti el millor espectacle possible. No mirem pel retrovisor què fan els demés, tot i que penso que s´ha de respectar el treball dels altres, sigui quin sigui.
I vostè, mira sovint pel seu retrovisor professional? Si fos de llarg abast hi podria veure encara aquell “Crónicas marcianas” on el vam conèixer imitant el Rei…
La veritat és que no m´agrada gaire mirar enrere, sinó que més aviat acostumo a fer-ho cap endavant. Penso que si la meva trajectòria a la tele ha estat llarga és perquè sempre he volgut aprendre en aquesta professió i he afrontat els reptes amb ganes.
Precisament, un dels majors reptes que ha assumit a la seva carrera va ser dirigir i presentar, entre 2009 i 2013, “El matí de Catalunya Ràdio”. Ho troba a faltar?
Ara mateix, gens. Aquella va ser una etapa que va acabar quan ho havia de fer i, a mesura que passa el temps me n´adono que en aquell programa, amb tot l´equip, vam fer una bona feina.
Però hi va haver una part del públic a la qual l´hi va costar una mica veure´l parlant d´economia després de les seves aparicions còmiques a “Crónicas”.
És cert, però això va anar canviant amb el temps. En aquella època vaig haver de cursar una mena de màster per comprendre millor l´economia, per exemple, o per saber de què parlava quan havia d´explicar els balanços d´una empresa. Amb el anys també em vaig anar guanyant la consideració dels polítics a qui entrevistava, i avui segueixo sent el presentador més jove que ha fet mai la franja dels matins a la ràdio. Jo no descarto recuperar en un futur aquesta faceta més periodística, tot i que l´últim període a Catalunya Ràdio va ser complicat per a mi.
En quin sentit ho diu?
Perquè el darrer any en què presentava “El matí”, al meu pare li van diagnosticar una malaltia greu i va morir al cap d´uns mesos. Arran d´allò, aquests dos últims anys no han estat fàcils. I qui em coneix, ho sap. Però ens va tocar a nosaltres com per desgràcia toca a tantes altres famílies. Quan vius moments així entens que la vida és curta i que cal posar totes les teves energies en fer allò que t´agrada.
La música és el millor remei contra la tristesa?
Home, la música toca les emocions, la fibra de les persones. Té un gran poder per canviar els estats d´ànim i les coses en general.
Més que no pas el periodisme?
El periodisme, en la seva puresa, també compta amb aquesta capacitat per transformar aspectes de la societat. Però perquè se´n sortís del tot caldria que tingués el recolzament de les empreses periodístiques que hi ha al darrere del que representa l´ofici en si. I això no sempre passa.
Li preguntava per la música i el periodisme, clar, perquè són dos dels camps on vostè juga.
Sí, a la música tinc la meva banda tribut a Bruce Springsteen, Manel Fuentes & The Spring´s Team. Assagem cada dilluns.
Quina relació té ara amb el seu ídol, en Bruce?
El vaig conèixer ja fa uns anys, quan vaig escriure un reportatge sobre ell per al diari El País, i des de llavors ens hem vist diverses vegades. Hem coincidit, per exemple, quan ha actuat a Barcelona. Com que sap que m´agrada tant i que canto les seves cançons, quan l´Springsteen em veu, en comptes de preguntar-me “Com estàs?”, em diu “How are we?”, és a dir, “Com estem els dos?”.
Hi ha alguna de les seves múltiples facetes que desconeixem?
Potser que em vaig treure el certificat i que ara sóc “coach” de professionals del món de l´empresa. Tenia amics que s´hi dedicaven i he acabat engrescant-m´hi.
Vostè passa la setmana entre Barcelona i Madrid. Són dos móns tan distints com alguns diuen?
Si te´ls vols mirar d´una manera diferent, els veuràs diferents. I si te´ls vols mirar de manera semblant, també els hi trobaràs. Tot depèn.
I vostè com se´ls mira?
Això no t´ho contestaré.
