Passejant amb els més menuts amunt i avall per la Rambla, mirant aparadors de joguines, compartint estones de joc al parc… Unes escenes que tornarem a veure la propera setmana. Dimecres comencen les vacances escolars i els carrers s’ompliran d’avis que surten i distreuen la mainada mentre els pares estan ocupats treballant. Arriben dies de màgia, il·lusió i desitjos per als més petits i res millor que viure’ls en companyia de l’avi o l’àvia.
Les festes nadalenques són moments de convivència molt entranyables entre aquestes dues generacions tan diferents i extremes. Els majors, amb la seva experiència, amor i tendresa, influeixen de manera positiva en els menuts. Els poden ajudar a créixer, madurar i descobrir món, mentre els néts els regalen la seva alegria, estima i els fan sentir més joves.
Un intercanvi molt enriquidor i estimulant en la vida dels nostres grans que reparteixen afecte sense límits a tots els seus néts per igual. “Els avis som els col·laboradors a la terra dels àngels de la guarda”, explicava fa uns anys el conegut terapeuta familiar Paulino Castell, ja desaparegut.
Tot i l’alegria immensa que desperta assistir al naixement d’un nadó, la seva arribada comporta uns canvis en la vida dels propis pares i també dels avis. Tothom hi ha de col·laborar. Uns faran de cangurs esporàdics, d’altres, de suport imprescindible a temps complet per ajudar la conciliació laboral i familiar dels fills.
Molt es parla d’aquesta dedicació extra de la generació més gran. I també de la manera com eduquen avui dia els infants. Sovint s’acusa els avis de malcriar i consentir massa els néts, de no imposar disciplina, de deixar-se governar. “A casa dels avis ens ho deixen fer!” “Allà puc menjar llaminadures i xocolata.” “L’àvia m’estima més perquè em dóna, em regala i em deixa fer.” Són comentaris que la psicòloga M. Jesús Comellas ha sentit moltes vegades en grups de teràpia familiar sobre el paper que compleixen les persones grans amb la canalla. Uns missatges que la van impulsar a escriure el llibre “Àvies i avis que malcrien… i eduquen”, publicat aquest any per Eumo Editorial. “Des de fa anys, en les trobades amb el professorat i amb grups de famílies anaven sortint aquestes protestes. Està clar que un avi estima de manera diferent i que la responsabilitat educativa recau en els pares”, diu.
En el seu llibre fa una mirada “àmplia i respectuosa” a tots els models d’avis i àvies que hi ha a la societat actual. I no defineix un perfil únic. “Cada persona ha de poder decidir com es relaciona amb el fill/a i la canalla”, afegeix. Nosaltres, en aquest reportatge, recollim quatre experiències diferents. Històries personals de dues dones i dos homes que han ajudat a créixer una bona colla de néts. Per norma general “ells s’ocupen més d’anar a buscar els nens a l’escola i elles, de les tasques domèstiques”, descriu la psicòloga.
M. Jesús Comellas és àvia de sis néts i, malgrat que li agrada molt la canalla, lamenta tenir poca disponibilitat per estar al seu costat. “Aprofito estones per compartir punts de vista, sentir-los com expliquen les seves experiències i poder explicar jo les meves: els viatges, congressos, xerrades o llibres que escric. M’agrada quan em pregunten i com valoren el que faig”, descriu. Amb tot, els qui tenen la sort d’estar més temps en contacte amb els infants també en surten beneficiats. Els més grans se senten útils, milloren la seva integració, el seu rendiment cognitiu i deixen de banda la soledat. I transmeten experiències, tradicions, aficions i valors als petits. “El procés vital i la història familiar són el gran valor que aquesta generació pot transmetre”, indica. Si la canalla no està informada de com vivien de petits els seus avis “es corre el risc que pensin que tot ha començat ara i que la nostra escola era com és la seva actualment”, apunta.
Els adults mimen en excés? Malcrien? A aquestes dues preguntes, que recullen una opinió generalitzada, la psicòloga terrassenca té una resposta: “Certament aquesta generació mima i possiblement es creu que en excés. Però els avis han de tenir certa llibertat per cuidar els infants de la manera que volen. I els pares i mares han de confiar que no és un problema en l’educació dels seus fills”.
Sovint el fet de mimar significa no portar la contrària, jugar al que la canalla vol i dedicar-los més temps. Satisfer els seus desitjos i demandes per evitar la seva frustració. “Un avi no ha d’anar a la contra però sí fer allò que cregui possible i el que li sembli bé en cada moment”, diu, sense atendre la dictadura dels petits. El que cal és vetllar per la salut infantil i, si és possible, “no seguir una línia educativa diferent a la dels pares i tampoc fer coses a les quals els néts no estan acostumats a fer”, afegeix. La flexibilitat que troben els nens a casa dels seus avis fa que es comportin de manera diferent. “És com una pausa a les exigències dels pares”, afegeix.
Què fer a casa dels avis?
Aquestes diades nadalenques són, segons la psicòloga, un bàlsam d’afecte i caliu entre generacions. Són dates que es presten a conviure i que “cal centrar-les més en l’alegria d’estar plegats i no tant en el consum”. Una bona manera d’estar junts és “compartint activitats a la cuina (preparar el brou o fer pa de pessic), retrobant joguines o anant a passejar i a recollir-se quan es fa fosc per explicar contes”, aconsella. Els avis s’han de comportar tal com són, “sense pensar què es pot fer malament”, indica, i en moments de cansament demostrar-ho. D’aquesta manera els nens poden entendre les necessitats que té aquesta generació, que també ha de cuidar la seva salut, i col·laborar per donar-los suport. Així, quan creixen poden ajudar en tasques domèstiques com parar taula, endreçar la cuina o anar a comprar. “És important que la canalla rebi també un missatge que cal cuidar els avis, no abusar-ne, no fer-los córrer i dir-los de tant en tant: ‘Vols seure si estàs cansada?’, ‘Ja t’ajudo i ho faig jo’”, comenta.
No omplir-los de regals
Un altre dels errors freqüents o, si més no, que es critiquen socialment, és que els avis fan massa regals als petits. Això fa que hi hagi infants que quan es troben amb l’avi li mirin les mans i li preguntin: “Què m’has portat avui?”. “La compra d’obsequis mai ha de ser compensatòria ni confondre’s amb l’estimació. És el pitjor missatge que pot rebre un nen perquè en cas que no es compri res la canalla ho associarà amb l’amor”, descriu la psicòloga. Amb tot, ha d’haver-hi un marge de maniobra i “això no vol dir no poder comprar en algun moment unes llaminadures, uns cromos o d’altres petiteses”, diu. És evident que la presència de menuts transforma la convivència en una família. La societat ha canviat i la nova generació d’avis, que ara tenen entre 55 i 65 anys, també. “La família s’ha democratitzat més, hi ha més comunicació i la canalla té un lloc que abans no se li atorgava. Això no vol dir que s’hagi de fer tot el que desitgin ni que siguin el centre del món.” I conclou que les persones d’edat han de recuperar el prestigi com a generació que sap educar amb l’experiència.
Una generació que ha de fer-se valer i evitar l’estrès
Aquesta ajuda desinteressada que molts avis atorguen als seus fills es converteix moltes vegades en una obligació. Perquè les criatures els puguin veure alegres i no sota la síndrome d’esclaus, s’han de saber posar límits a temps. “Hi ha una mirada social generalitzada que diu que correspon als avis ajudar i donar suport als fills en la cura de les criatures. Quan aquesta mirada és general és difícil anar a contracorrent. Cal modificar aquest missatge i que el rol de ser avi sigui una opció triada i desitjada. Una decisió personal que ha de ser acceptada”, comenta la psicòloga M. Jesús Comellas. Defensa la necessitat de tenir la llibertat per poder dir “no” “per dosificar, planificar i tenir alternatives per a un envelliment actiu”. Ja sigui per fer activitats o projectes, aficions, viatges o, fins i tot, continuar treballant, les àvies que “fallen” als seus fills en no tenir cura de la canalla “poden tenir un sentiment de culpa molt gran i això ha de canviar”, afegeix la psicòloga terrassenca. També pot haver-hi la necessitat de descansar, de desconnectar de la vitalitat de la canalla i no gosar dir-ho per por a ser rebutjats pels fills. Aquests avis tenen temor a com s’interpretarà la seva negativa: “Es pensaran que sóc egoista, que no els estimo, què diran els néts? I una llarga llista de prejudicis que generen molt malestar”, descriu. Precisament, M. Jesús Comellas està coordinant un grup de treball per enfortir el reconeixement social de les persones grans actives. Un projecte amb la generació sènior (60-75 anys) i la gent gran (més de 75) per “canviar models i revisar accions per tal de no perdre la identitat d’aquestes persones i de les decisions que prenen en les relacions familiars per tenir una jubilació satisfactòria”.
Manuals sobre l’ofici de criar els néts
►Àvies i avis que malcrien i eduquen. El paper de la gent gran en l’educació de la canalla i claus a seguir.
Autor: M. Jesús Comellas
Editorial. Eumo Editorial, 2015
Pàgina. 135
►Estimats avis. El conegut terapeuta familiar ja traspassat dóna pautes sobre com cuidar bé els néts.
Autor: Paulino Castells
Editorial. La Butxaca, 2013
Pàgines. 224
