Veu històrica de la ràdio egarenca, pare de Catalunya Ràdio i músic perpetu, Josep Maria Francino (Terrassa, 1947) ha publicat el llibre “Beatlemania. Una crònica personal” (Cal·lígraf), sobre el relat autobiogràfic d´una passió declarada per la banda de Liverpool. Francino presenta a les ones l´espai “Amb ´B´ de Beatles”, dins del programa “Cocodril Club” (la Xarxa)
Els Beatles l´han influït més com a periodista, persona o músic?
Més que influir-me, em van encaminar cap a la música i la ràdio. La primera vegada que vaig sentir la cançó del “Twist and Shout” em van venir ganes d´aprendre a tocar la guitarra, de muntar una banda, de compondre. I vaig debutar amb el micròfon fent una crònica d´un dels seus concerts.
Com va anar, exactament?
En aquella època ja havia tocat a Ràdio Terrassa amb el meu grup, els Folls. En Ferran Ferreri, que era el locutor que ens havia presentat, sabia que jo anava al concert que els Beatles feien a la Monumental de Barcelona. Era el 1965. Llavors, en Ferran em va demanar que expliqués en antena què havia passat en aquella actuació. Van veure que tenia bona veu i ja porto 50 anys fent ràdio.
Al seu llibre diu que durant un temps va escriure´s cartes amb la mare d´en George Harrison, un del components dels Beatles.
Va ser molt sorprenent, perquè mai m´hauria imaginat que la Louise em respongués. A més, em va escriure diversos cops enviant-me fotografies signades o aconsellant-me llocs on comprar discos.
Amb qui més dels Beatles o del seu entorn ha tingut relació?
Amb en Tony Sheridan, que va ser el primer cantant que va actuar amb el grup. Hi vaig tenir amistat fins que va morir, l´any 2013. També vaig conversar durant uns minuts amb el Paul McCartney quan va ser al Palau Sant Jordi el 2003.
I què van dir-se?
Jo li vaig parlar dels concerts que van fer a Madrid i Barcelona l´any 1965. D´entrada, el règim franquista volia evitar que aquells nois amb pinta de revolucionaris cantessin, donat que en el fons els Beatles simbolitzaven el trencament del jovent amb allò establert. Ell em va dir que recordava que hi havia molta policia. I també que no deixaria d´actuar mentre pogués. És una bèstia de l´escenari.
Perquè avui els Beatles continuen sent el nom per excel·lència en la història de la música, oi?
Del segle XX, per descomptat, i del que portem del XXI, també. És veritat que al segle passat hi va haver l´important moviment del jazz, però els Beatles són el fenomen social més gran de la música.
Sense la tràgica mort de John Lennon, a qui van assassinar el 1980 a l´entrada de casa seva a Nova York, la mitificació de la banda hagués pres tal dimensió?
Quan van matar Lennon, el mite Beatle ja feia 10 anys que existia, ja que van ser un grup renovador. Van portar els videoclips, van innovar a l´estudi de gravació i als concerts en directe. Encara que en Lennon sempre hi treia ferro i deia que els Beatles en el fons eren només quatre paios que creaven cançons per divertir-se. Just ell, que és el músic més mitificat de tots, no creia gens en els mites.
I, avui per avui, ens costa més creure en mites que fa uns anys?
Potser ara ja no està tant de moda mitificar els músics. Ens agraden força més els futbolistes.
Se´n considera, de mitòman?
Quan guardes tants discos i objectes relacionats amb un grup, en aquest cas, els Beatles, suposo que una part de mitòman tinc. Ara bé, no sóc carn d´anar a subhastes.
Deia abans que els Beatles el van conduir d´algun mode a la ràdio. Ja als anys 70 va ser director de Ràdio Terrassa, que després es convertiria en Ràdio Club 25.
Sí, i aquella Ràdio Club 25 va significar una revolució, perquè no hi havia cap més emissora que es basés tan sols a emetre música presentada i especialitzada, a banda de butlletins informatius. Era una radiofórmula autèntica.
Què troba a faltar d´aquella ràdio d´abans en relació amb la d´avui?
Sobretot que hi hagi propostes diferents. A la ràdio hi va haver un gran canvi quan els magazins del matí, que eren d´entreteniment, van passar a ser d´actualitat. Això ho va iniciar el Luis del Olmo, però d´aquí no hem sortit. En Jordi Basté, a Rac1, o la Mònica Terribas, a Catalunya Ràdio, segueixen explotant aquesta idea, tot i que li donen un toc més modern.
Després de Ràdio Club 25 va venir precisament la seva etapa a Catalunya Ràdio, de la qual va ser director general el 1983 i 1984.
De fet, un temps abans d´això ja m´havien encarregat que pensés com havia de ser l´emissora, els seus continguts. I vaig apostar per una radiofórmula d´informació i música. La idea va funcionar bé durant el temps que va durar.
A la Catalunya Ràdio d´avui, li manca neutralitat política?
Jo sóc l´únic periodista català que ha estat a la direcció de les tres ràdios públiques, RNE, la Com i Catalunya Ràdio. I sempre hi ha algú que t´acusa de partidista. Però més escandalós és el cas d´aquelles cadenes privades que estan del tot dirigides a nivell ideològic. Encara que no es paguin amb diners públics haurien de saber sempre que també són un servei públic.
Quin vincle té ara amb Terrassa?
Encara que visc a Olot, hi vinc molt sovint. Aquí viu la mare. A part, segueixo tocant amb els Folls. Aquest 2015 hem complert 50 anys. I també formo part d´un altre grup, el Radio Kuartet, amb què fem música tradicional.
Vaja, que veig que serà difícil fer-lo baixar de l´escenari.
Tinc 68 anys i encara no se m´acut que no pugui sortir-hi. Tota la vida he estat tant periodista com músic. I això s´ha de notar.
