Anna Maria Agustí i Flores (Barcelona, 1966), més coneguda com a Nina, estrenarà el proper dijous, al teatre Tívoli de Barcelona, la segona etapa a Espanya del musical “Mamma Mia!”, basat en les cançons del mític grup suec Abba. A la vegada dirigeix Nina Studio, un centre de Sant Cugat dedicat a l´entrenament integral del cos i la veu a través del mètode Pilates.
Ja han passat onze anys des que va estrenar “Mamma Mia!” per primer cop. Aborda avui el personatge que interpreta, el de la Donna, d´una manera diferent?
En aquest temps m´han succeït moltes coses i no sóc la mateixa que aleshores. Ara m´acosto al personatge d´una forma molt més madura, havent crescut com a actriu i gaudint més del procés de creació i assaig del musical.
Té ara més punts en comú amb la Donna que abans?
No, penso que els mateixos. Ens uneix el fet de ser unes dones guerreres, “de armas tomar”. Les dues tenim les coses clares. Som lluitadores i treballadores. Ara bé, ens diferenciem en el fet que la Donna tira endavant amb un fill. Jo, com que no sóc mare, no m´he trobat en aquesta tessitura.
És tan difícil com sembla preparar un gran musical com aquest?
Resulta molt complex, però amb bons professionals no hi ha res complicat. Això sí, els actors hem d´estar ben en forma per intervenir en aquest espectacle. Jo sempre explico que els actors que canten són uns atletes. I els que fan musicals són triatletes, ja que sovint han d´invertir l´energia a cantar, ballar i parlar alhora.
Vostè ha dit que el públic surt de l´obra més feliç que quan hi entra. Als actors de “Mamma Mia!”, els passa el mateix?
Per a mi, l´escenari és terapèutic. Quan a la vida tens problemes, dir un text, entonar unes notes o fer una coreografia, en molts moments, et suposa una teràpia. Recordo, per exemple, quan vaig estrenar un espectacle sols 12 dies després que morís el meu pare. Mai hauria imaginat ser capaç d´això, però en la seva absència vaig trobar la força necessària.
He llegit que de petita deia al seu pare no pas que volgués ser cantant sinó “jo sóc cantant”.
Sí, i de ben nena! Devia tenir només 7o 8 anys. També deia que sabia que arribar a dedicar-me a allò era molt difícil. Però és que jo ja m´hi sentia, de cantant!
Més tard, de joveneta, va deixar els estudis per treballar en una sabateria i així ajudar la família. Com recorda aquella època?
Van ser uns anys que, com més gran em faig, més presents tinc. Eren uns temps de molta austeritat. La meva família, com la majoria d´aleshores, era força humil. Moltes nits sopàvem un tomàquet amb sal… No teníem gens de bonança econòmica, però sí molta bonança en valors que després m´han servit per anar per la vida.
A casa, com han portat que l´Anna Maria fos popular?
Ni els meus pares ni els meus avis hi han donat massa importància. Això m´ha ajudat a tenir els peus a terra. I amb aquesta feina és ben fàcil que se te´n vagin del lloc.
De l´Anna Maria de casa va passar a ser la Nina del Xavier Cugat, del “Un, dos, tres”, d´Eurovisió…
I la de “Nissaga”, la de “Mamma Mia!”… Sempre ets la Nina d´allò que fas en aquell moment. A mi, ja m´agrada ser multidisciplinar. Em deu venir del meu avi, que tenia moltes feines alhora. Ell ho feia per poder menjar. Jo tinc la sort de fer-ho per plaer.
Durant uns quants anys també va ser la Nina del programa “OT”.
Sí, i és curiós, perquè la tele sempre és ficció i tots hi desenvolupem un personatge, però aquella Nina d´”Operación Triunfo” era la real. Molta gent em deia: “Ostres, quin paper tan dur que et fan fer!”. I jo els responia que no era cap paper. Jo sóc així d´exigent. M´emprenyo quan les coses no estan ben fetes i no me´n callo ni una.
Per arribar amunt, resulta millor ser impulsiva o bé prudent?
De prudent, no n´he estat massa. He estat bastant impulsiva i de vegades m´he embarcat en projectes per als quals no estava preparada. Però aquesta inconsciència m´ha obligat a fer grans salts. Suposo que no puc viure sense reptes.
És d´aquelles persones que a la cantonada dels 50 anys comencen a replantejar-se la vida?
Jo, aquest exercici, el vaig iniciar als 44 i ara l´he acabat. De fet, aquesta idea em va començar a rondar pel cap als 38 anys, en morir el meu pare. I va ser als 44 quan va venir-me la sacsejada forta, la de veure que has tombat un carrer i el camí que ve fa molta baixada. Comences a pensar en la mort, que demà pots no ser-hi. No és que m´hi obsessioni, però és una idea que avui ja m´acompanya.
A més de cantant i actriu, la Nina també és logopeda, una estudiosa de la veu en un sentit ampli. Què pot conèixer d´una persona a través de la parla?
Moltes coses. La veu és la nostra tarja de presentació, el DNI sonor. Només de sentir una veu ja sé si algú fuma, si beu, si menja bé o no. A banda de fer Pilates, tot això ho treballem a Nina Studio.
Ja que diu que no se´n calla ni una… Dels nostres polítics, quina veu la sedueix en especial?
Una de les millors veus és la del president Mas. A més, en sap fer un ús molt bo a nivell d´entonació, ritme, velocitat i intensitat. Però és que aquesta veu té una forta convicció a nivell d´idees al darrera. I això es nota molt.
És una veu a la qual vostè es sent políticament propera?
Penso que Mas ha liderat el procés català amb una grandíssima intel·ligència. S´ha implicat, mullat i ha escoltat el poble. A més té una imatge de cara al món que no podem menysprear. Crec que, per tot el que ha fet, mereixeria ser de nou president, ja que si no aquest procés se n´anirà en orris.
