En Sherlock Holmes i jo ens vam disposar a examinar aquella targeta concisa i la cara afligida que hi sortia al darrera, fins que no vam poder aguantar més i vam trencar-nos de riure.
– No sé què és el que els fa tanta gràcia! – va exclamar el nostre client tornant-se tot vermell. Si el millor que vostés saben fer és riure-se´n de mi, més val que vagi a buscar-ne uns altres.
– No, no – va exclamar Holmes, empenyent-lo de nou cap a la cadira de la qual a penes s´havia aixecat-. Li asseguro que no deixaria mai escapar el seu cas, que em sembla prou insòlit. Però, si em permet que li digui, aquest afer presenta alguns aspectes bastant graciosos. I digui´m, siusplau: quins passos va donar vostè després de trobar aquesta targeta a la seva porta?”. De “Les aventures de Sherlock Holmes”, de sir Arthur Conan Doyle.
Què hi havia en aquella targeta que provocava la risa i alhora la curiositat de Sherlock Holmes i del seu fidel col·laborador, el doctor John Hamish Watson? Si el lector vol satisfer la seva curiositat, el millor que pot fer és llegir aquell llibre, un de tants entre els que va contribuir a la mitificació del més gran detectiu de la ficció literària, Sherlock Holmes.
Es tracta d´un personatge creat l´any 1887 per l´escriptor escocés Arthur Conan Doyle, que va aconseguir perfilar un dels grans personatges de la literatura universal, caracteritzat per la seva intel·ligència, el seu envejable ús de l´observació i el raonament deductiu per tal de resoldre casos difícils.
El cert és que no solament la literatura, sinó que també el cinema, la televisió i el còmic han estat i segueixen sent suports molt adequats al desenvolupament i la fama de la figura del detectiu. D´exemples, de tots coneguts, no en falten: des de Pepe Carvalho, Hercule Poirot, el Comissari Maigret, Philip Marlowe o Kurt Wallander, fins a Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander, passant pel Pare Brown, Mike Hammer, l´Inspector Gadget, Jessica Fletcher o Mortadel·lo i Filemó.
Per a casos específics
La paraula detectiu serveix per designar, en termes genèrics, a aquelles persones que desenvolupen una funció d´investigació policial o privada. En aquest darrer cas, que és el que ens ocupa, l´investigador privat cerca la resolució de situacions de conflicte, crims o diferents fenomens que necessiten una major indagació. Els detectius poden treballar sols o acompanyats i han de comptar amb una dosi important d´intel·ligència i astúcia per resoldre els casos que els són assignats.
A Espanya, la Llei de Seguretat Privada és la que legisla el funcionament dels serveis d´investigació privada, “a càrrec de detectius privats”, i que “consistiran en la realització dels esbrinaments que resultin necessaris per a l´obtenció i aportació, per compte de terceres persones legitimades, d´informació i proves sobre conductes o fets privats.” Val a dir que la norma citada té com a conseqüència que els investigadors privats depenen del Ministeri de l´Interior.
Malgrat estar englobats en la Llei de Seguretat Privada, el cert és que els detectius no desenvolupen directamente tasques de seguretat, sinó de investigació, i “ja que el nostre àmbit és el judicial, que és a on majoritàriament van a parar els nostres informes, semblaria més lògic dependre del Ministeri de Justicia. Ho hem demanat, però no se´ns ha concedit”, explica el detectiu Jordi Lázaro, de Terrassa.
En aquest sentit, un sector que treballa molt amb detectius és el dels advocats. Segons Lázaro, “la nostra labor és una eina molt bona per als advocats. Hi ha afers que ells poden solventar gràcies a la nostra intervenció.”
Mentrestant, el Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya, amb seu a Barcelona i que presideix Enrique Arranz, s´encarrega de vetllar pel correcte desenvolupament de la professió. Acull a 500 professionals, dels quals 8 col·legiats són de la nostra ciutat, encara que n´hi ha uns altres que el seu despatx el tenen a Barcelona i viuen a Terrassa.
La literatura de ficció policial els ha estereotipat, als investigadors privats, però en realitat són persones comunes i corrents que s´han preparat per exercir amb eficàcia la seva professió com ho pugui fer qualsevol altre ciutadà. Així, els detectius són contractats per particulars per a casos específics (sobretot, conflictes econòmics, laborals i amorosos), es mouen independentment i compten amb el seu propi sistema d´anàlisi de l´evidència, així com també amb diferents equipaments moderns.
“Les noves tecnologies ens han obligat a adequar els nostres mètodes d´investigació. Els nostres investigats les utilitzen i nosaltres hem d´adequar-nos per aconseguir un resultat positiu en una recerca. D´altra banda, ens hem dotat de mitjans tècnics que ens permeten oferir serveis d´alta especialització als nostres clients”, diu Enrique Arranz.
“A vegades ens disfressem”
La lupa i altres estris rudimentaris en els quals Sherlock Holmes basava les seves investigacions han donat pas a càmeres i sistemes d´escoltes d´alta tecnologia i sofisticació. Els mètodes de treball han variat amb l´aparició d´internet, atès que moltes dades personals ja es troben a la xarxa. Tot i això, el treball de carrer, de vigilància, es manté, a l´igual que la necessitat de consultar arxius.
Aquest treball de camp, al carrer, destinat a seguir les evolucions de les persones investigades, tampoc no és fàcil. “No, gens. Resulta molt complicat perquè no som invisibles i no sempre és senzill situar-se discretament en el lloc que t´interessa per fer un seguiment a algú”, opina Jordi Lázaro, que revela que s´ha hagut de disfressar alguna vegada mentre treballava, per no despertar sospites. “Sí, algun cop ha sigut necessari. Més que disfressar-me el que faig és caracteritzar-me una mica perquè no em reconeguin en relació a algun seguiment anterior.”
També ha de canviar d´aparença alguna vegada el detectiu terrassenc Eugenio Villoro, per a qui “aquesta professió és molt recomanable per als joves perquè et permet viatjar, cada cas és diferent i, a més, registra poc atur.”
Principals requisits per ser detectiu
►Nacionalitat europea Per exercir com a detectiu privat cal ser major d´edat i tenir la nacionalitat d´algun dels estats membres de la Unió Europea o d´un estat que formi part de l´Acord sobre l´Espai Econòmic Europeu. També s´ha de posseir l´aptitud física i la capacitat psíquica necessàries.
►No haver estat condemnat. Si es vol ser detectiu no es pot haver estat condemnat per intromissió il·legítima en l´àmbit de la protecció del dret a l´honor i a la intimitat personal
en els cinc anys anteriors a la sol·licitud, ni haver estat sancionat en matèria de seguretat.
►Tenir el diploma corresponent. És obligatori disposar del diploma de detectiu privat reconegut a aquests efectes en la forma establerta per part del Ministeri de l´Interior. El títol s´obté després de superar les proves corresponents als ensenyaments programats.
