Per tradició, no és la fruita més consumida a Catalunya. Ni tan sols ha esdevingut una de les més conegudes. Però si tenim curiositat per sentir a la boca textures diferents i sorprendre’ns amb un sabor dolç inesperat, el caqui es converteix en una magnífica opció. Més que mai, a l’època de l’any en què estem, ja que aquest és un dels regals propis de la tardor.
Amb un aspecte semblant al d’un tomàquet, el caqui té l’origen a la Xina i el Japó, on ja se’n cultivaven al segle VIII. A França, Itàlia i Espanya, el seu conreu va arribar bastant després, cap a finals del segle XIX. Avui, la Comunitat Valenciana és la zona de l’Estat on més tradició hi ha en la producció de caquis, una menja que admet més alternatives a la cuina del que sembla en aparença.
La imaginació al poder
El mode més habitual de consumir els caquis és pelant-los i mossegant-ne la polpa com a fruita fresca. Si són ben madurs, se’ns desfan a la boca, amb la qual cosa es transformen en un bon recurs per als nens més petits o les persones grans que tenen certes dificultats per mastegar.
Però, si hi posem una mica de creativitat, aquest bé de la natura també ens serveix per elaborar algunes postres que deixaran els nostres comensals amb un pam de nas, com unes sorprenents natilles de caqui, així com flams, bescuits o pastissos elaborats a base d’aquesta fruita d’origen exòtic. Fer-ne confitura, batuts o bé gelats són d’altres possibilitats que ens convé considerar.
De caquis, n’hi ha de diferents varietats, com el del Japó o l’americà. Però el més habitual és el de la Xina, que té un color vermell o ataronjat i sol pesar entre 80 i 250 grams. La seva polpa, depèn com, pot arribar a deixar-nos un regust una mica aspre a la boca.
En ser ric en potassi i baix en sodi, el caqui esdevé un bon aliment per a les persones que pateixen hipertensió arterial.
