Estava a la vora dels 50 anys quan a en Joaquín Cordero, la parella d’en Pep Soler (Les Fonts), li van dir que patia Alzheimer. “Al principi de saber-ho vaig plorar molt. Pensava que érem joves i que això no ens podia passar a nosaltres. No volia afrontar-ho, però no tens cap més remei i has de fer una vida tan normal com sigui possible perquè si no et quedes encallat. Encara que no ho acabis d’acceptar mai”, diu en Joaquín.
Aquest terrassenc sabia bé què era l’Alzheimer, donat que treballava en una farmàcia i estava familiaritzat amb aquest problemes de salut. També n’havia tingut antecedents familiars.
En termes generals, resulta estrany que l’Alzheimer tingui una causa genètica. És una circumstància que només afecta un 1 per cent dels casos, segons indica la Fundació Pasqual Maragall.
“De vegades, fins i tot pots arribar a sentir una certa culpabilitat en dir: ‘Ostres, tot el que han de fer per a mi!’ I just arriba un moment que penses que potser molestes la teva parella”, explica. En Joaquín afegeix que ell no pot llegir un llibre, però sí que surt a passejar, va a comprar o treballa al jardí de casa mateix. “Si les persones que ens cuiden tenen una por exagerada a què fem certes tasques, tal vegada nosaltres anirem encara més cap avall”, opina.
En bona companyia
Amant dels animals, tres gossos i un gat també formen part del dia a dia del Joaquín, que malgrat els quatre anys que han passatdes que li van descobrir el mal no ha perdut la innata capacitat de fer broma (fins i tot de si mateix) ni una rialla que ressona amb força.
“Quan estàs en aquesta situació també veus que desapareixen alguns amics. Potser és perquè les persones de l’entorn en què abans et movies, arriben a no saber com parlar-te, quan ho haurien de fer amb normalitat. Sembla com si l’Alzheimer fos una malaltia contagiosa, quan ni de bon tros ho és”, pensa.
En Joaquín valora molt les trobades que té a l’Associació Vallès Amics de la Neurologia amb d’altres afectats pel problema. “Parlem, ens ho passem bé i, fins i tot, fem broma de les nostres errades de memòria”, diu. Ja més seriós, confessa que el pensament de “per què m’ha passat això a mi” mai li ha marxat del cap i que participaria a qualsevol estudi que aparegués per provar noves medicacions experimentals contra l’Alzheimer. “Potser no serviran perquè jo em curi, però ajudaran els qui vinguin darrere meu.”
