Me´n vaig al camp, a viure al camp, entre porcs i vaques jo trobaré un camí per tornar a començar i ser feliç”, diu la lletra d´una cançó dels Catarres on un modernet de Barcelona, professional del disseny, decideix canviar l´asfalt de la ciutat per la natura. Una cançó que retrata la realitat de persones urbanes que tornen al medi rural per trobar l´equilibri en un entorn més senzill. Són homes i dones inquiets, emprenedors i amb ideals, d´entre 30 i 40 anys, que compten amb el suport de la parella per fer un projecte de vida familiar i professional. Volen estar més en contacte amb la natura i organitzen la seva vida en un medi rural i en companyia d´animals. El desencant de la urbs, el soroll, la contaminació, l´estrès i les presses, els ha fet fugir cap a un món rural millor, més gratificant. Perquè la pau de la verdor no té preu. Parlem dels “neorurals”, amants de la natura que es refugien entre muntanyes per gaudir d´un estil de vida enriquidor.
Connectats al món urbà
Fins fa poc treballar la terra o dedicar-se a la ramaderia eren de les poques opcions que oferia la vida al camp. Ara, amb les noves tecnologies i a internet la modernitat també es pot mantenir als pobles. Per això, aquests “neorurals” poden exercir les seves professions a qualsevol lloc (on arribi el wifi o l´ADSL) i seguir estretament connectats amb les ciutats. El camp és també una opció per a escriptors, periodistes, dissenyadors, arquitectes, advocats o artistes. Poden desenvolupar el seu ofici a distància gràcies a internet.
Però de plantar enciams com van fer els nostres avis no es pot viure. Com diu Ángel Paniagua, expert en medi rural i geògraf del Consejo Superior del Medi Rural, la decisió de marxar al camp ha d´anar acompanyada d´un projecte empresarial sòlid i viable.
Terrassencs amb iniciativa
Professionals amb estudis superiors, especialistes, i emprenedors s´han llençat a l´aventura entre les muntanyes, organitzant els seus propis negocis. Aquests són els perfils dels dos protagonistes del reportatge d´avui. Parlem de Maurici Biosca, que va deixar la companyia teatral Pocaconya per dedicar-se als cavalls amb la Fundació Projecte Miranda en un paratge idíl·lic de l´Alt Berguedà i de l´etòloga Victòria Coll, que dirigeix un centre caní a Campins, a peu del Montseny.
Passió pels cavalls en llibertat
“Fa déu anys si algú m´hagués dit que acabaria comunicant-me i conviure amb cavalls li hagués respost: “Què dius?”, reconeix el terrassenc Maurici Biosca. La seva vida va fer un gir de 180 graus quan va trencar amb el teatre i, a la recerca d´una nova sortida personal, va decidir impulsar un projecte de protecció dels cavalls amb la seva parella, l´actriu Rosa Galindo. “Deixar els escenaris i la companyia em va costar molt. Però no em sentia bé amb mi mateix. De cop i volta em vaig trobar fent un curs de doma natural, acostant-me a una espècie gran que desconeixia”, relata. Aquest primer contacte va despertar el seu interès per un animal “amb molta sensibilitat, que detecta si estàs estresat o nerviós, que és gregari i claustrofòbic”. Volia dedicar-se al benestar dels cavalls lluny d´una hípica convencional, se li va ocórrer crear un espai únic. Una finca d´acollida d´animals recuperats de protectores i que havien patit maltractaments.
Fins que el Maurici i la seva família es va instal·lar al Pla de l´Orri, a la Serra de Catllaràs (espai protegit de l´Alt Berguedà) i va fer realitat el somni de la fundació van viure moltes vicissituds. “Vam fer tres canvis de finques amb el que significa traslladar gallines, gossos, cavalls, xais…”, descriu. Un paratge de cent hectàrees on els seus 40 cavalls, sense ferradures, avui formen una comunitat amb vincles molt estrets dalt de les muntanyes. “Hem creat un espai harmònic i la gent ve a passar el dia i a nodrir-se de l´energia dels cavalls”, descriu.
Maurici reconeix que el projecte de la fundació, una mica idealista però autosostenible, costa d´entendre. “Legalment som una aula d´entorn rural per triar una casella als papers oficials. Però la nostra funció és social”, afegeix.
Al municipi més proper, Sant Julià de Cerdanyola els veien al principi com un cas estrany. “Feien apostes i no ens donaven més d´un ó dos anys aquí. I ja en portem sis!”, comenta. Per explicar el seu projecte la parella va baixar un dia al poble i va fer una xerrada.
La vida a 1.600 metres d´alçada, al Pla de l´Orri i a vuit quilòmetres de pista forestal amb pedres i desnivells fins a Sant Julià té les seves dificultats. “Sóc de ciutat i no sabia ni conduir un tractor. T´has d´espavilar molt”, comenta. També han trobat el suport d´alguna comerciant que fins i tot ha fet de tieta amb el nostre fill Zerayehu, quan hem hagut d´anar al metge”.
Amb tot, la parella no està aïllada de la civilització. El Facebook és el gran aparador de la tasca que fan i per estar en contacte amb els padrins dels animals. “La comunicació fa que no et sentis tan penjat aquí dat”, reconeix.
La Rosa és co-directora d´Eòlia Escola Superior d´Art Dramàtic de Barcelona i baixa a la ciutat una setmana al mes. Compagina les dues tasques. El Maurici, que també ve alguns dies a Terrassa, ara es dedica de ple a la fundació i prepara la primera transhumància de tres o quatre dies amb els 40 cavalls. Compta amb l´ajut de dos joves alemanys que acaben d´arribar per una estada de dos mesos.
Canviar la ciutat per la muntanya per al Maurici “és com un impuls que sents i el fas. Però és un camí que has de meditar”.
Un gran espai per als gossos
La Victòria Coll, veterinària i una etòloga amb molt bona reputació a les clíniques de Terrassa també va sentir aquest impuls de marxar i viure a la natura. I en aquesta decisió la va ajudar el seu company. A Campins (Montseny) han trobat “pau, silenci i llibertat per als meus gossos i gats”. Al web de La Gebrada indiquen: “Som una parella que fa molts anys que ens dediquem a resoldre alteracions de conducta tan de gossos com de gats. Abans sempre treballàvem a domicili, però des de fa 7 anys tenim aquests instal·lacions rurals”.
La Victòria és una enamorada de la vida al camp, volia un espai on els seus gossos poguessin córrer i jugar i va pensar que podia compaginar la seva feina a la ciutat (les visites als gats) amb un centre de conducta animal.
Tot i les dificultats dels inicis, La Gebrada és avui dia un centre d´educació canina conegut. “Al principi a la gent li constava desplaçar-se però quan van venint i es troben a gust a casa perquè és un lloc molt bonic, repeteixen”, diu. Aquesta etòloga ha sapigut fer-se un nom al sector. “Vaig començar al 98 quan molts pocs veterinaris s´interessaven per aquesta branca professional” i les clíniques li deriven casos de mascotes. La Gebrada també és també un centre especialitzat en la cria i ensinistrament de pastors blancs suïssos. “Molts clients venen de part d´altres, cosa que ens fa molta il·lusió”, conclou.
Viure al camp també suposa patir estones d´estrès rural
A tots ens ve una imatge bucòlica del que significa la vida rural: com ara respirar aire pur, gaudir d´unes vistes magnífiques i viure sense cotxes, soroll i contaminació. És el que tothom busca quan va de vacances o uns dies a la muntanya. Però els qui prenen la decisió de viure-hi tot l´any han de tenir en compte els pros i contres per a evitar sorpreses i frustracions.
La vida al camp no és gens fàcil implica feina i superar imprevistos, com coincideixen a dir els tres vallesans protagonistes del reportatge. Requereix dedicació i un desgast físic. Hi ha feina extra i a diari: tallar l´herba, cuidar els animals, netejar el corral, acumular llenya per l´hivern, reparar coses, conservar els murs per a que no entrin animals com ara els porcs senglars, regar les plantes de l´hort… “Estar en contacte amb la natura t´aporta moltes coses, però també hi ha l´altra cara que la gent no veu al Facebook. Posem fotos quan neix un poltre però no quan es congelen les canonades i no tens aigua; o quan has de treure la neu de la teulada perquè tapa les plaques solars”, relata Maurici Biosca.
La vida a la muntanya “és molt maca però té els seus inconvenients. Has de saber de tot perquè no sempre pot avisar un lampista quan estàs a 8 quilòmetres del primer poble”, afegeix aquest amant dels cavalls. “Viure al camp suposa que no hi ha massa dies de festa. Sempre tens coses a fer!”, comenta l´etòloga Victòria Coll, que compagina la seva feina entre el camp i les visites als gats a la ciutat. “Els dies que plou és molt bonic seure i mirar els camps i com creix l´herba. Això vol dir que l´endemà hauràs d´agafar la màquina i tallar-la!. Per tant, més feina. I quan no plou, pateixes perquè hi ha més risc d´incendis. I així moltes coses, com cuidar els gossos. De manera que no tens vacances mai”, relata.
Capítol apart mereix el tema de la dependència del cotxe , les distàncies o la meteorologia que a l´hivern no juga sempre a favor. Tot sumat pot provocar estones “d´estrès rural” però l´estada a la natura els compensa.
